Ressenya (XLVIII) – Robert D. Kaplan – “The Revenge of Geography”
20 Novembre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | Deixa un comentariEtiquetes: kaplan, robert d. kaplan, the revenge of geography
L’autor d’aquest llibre, en Robert Kaplan, és un expert en afers internacionals. En aquesta obra fa una aproximació a aspectes estratègics i històrics de països i imperis a partir de la seva localització geogràfica. Segons ell, qui oblidi la geografia mai la podrà vèncer.
Fa una tria dels punts que ell considera més ‘calents’ en la geografia mundial. Així, ens parla dels condicionants geogràfics de la història de les divisions europees, Rússia, Xina, Índia, Iran/Pèrsia i Turquia/Imperi Otomà.
La lectura del llibre amplia la informació, per exemple, sobre perquè Iran té una àrea d’influència que va de la Mediterrània a Afghanistan i perquè el règim dels clergues actual caurà per no seguir la tradició del país. Un altre tema que tracta és perquè el poder de la Xina és inexorable, perquè s’està convertint en la superpotència asiàtica i perquè, per la mateixa raó, té focus d’aldarulls. Des del punt de vista europeu ens explica perquè la seva geografia està en l’origen de la seva crisi del deute.
Com a americà, acaba el llibre amb l’anàlisi de Mèxic i el risc que la desestabilització d’aquest país, sobretot pel narcotràfic, pot suposar per als Estats Units. Segons ell, faria bé de deixar d’implicar-se en conflictes en països llunyans com Irak o Afganistan i fer més atenció al seu veí del sud.
Una lectura apassionant i molt diferent per a tots aquells interessats en política, geoestratègia i història.
Robert D. Kaplan, THE REVENGE OF GEOGRAPHY, New York: Random House, 2012
Ressenya (XLVII) – Martí Anglada – “Quatre vies per a la independència”
16 Octubre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, History, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: cejp, eslovàquia, eslovènia, estònia, letònia, martí anglada, quatre vies per a la independència
En uns moments polítics com els actuals, aquesta és una de les lectures més recomanables. El periodista amb llarga experiència internacional, Martí Anglada, ens explica, de manera molt exhaustiva, però alhora entenedora, els processos d’independència de quatre estats europeus: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.
El llibre està dividit en tres parts, atès que l’autor analitza els processos d’independència de Letònia i Estònia en un únic capítol, ja que les dues repúbliques ex-soviètiques tenen punts en comú, però també grans diferències, que permeten entendre molt bé els respectius processos d’independència.
Cada part comença amb un punt anomenat ‘Primera aproximació’ en el qual Anglada explica les característiques principals dels països que analitzarà. Seguidament, fa una explicació resumida, molt completa, de la història del país en qüestió. El penúltim apartat de cada part explica el procés d’independència en concret i, l’últim, fa una mirada a la situació actual de cadascun dels països després dels seus primers anys com a estats independents.
En tots els casos es fa palesa la dificultat del procés. Amb tot, els obstacles amb els quals es van haver d’enfrontar aquests quatre països no van ser, al capdavall, insuperables. Malgrat les amenaces i incerteses inicials que provenien de l’anomenada ‘comunitat internacional’, els quatre països són membres de ple dret d’organitzacions com les Nacions Unides i la Unió Europea, entre d’altres.
Aquesta és una obra que fa honor al seu subtítol: “Una lectura necessària per traçar el full de ruta de Catalunya”. Malgrat que cada país és un cas molt particular, de totes les experiències d’altres se’n poden treure coneixements per al procés en el qual es troba, actualment, el nostre país. Certament, és un llibre molt important i que el converteix en lectura imprescindible per tots aquells interessats en el procés d’independència de Catalunya, bé sigui des d’un punt de vista tècnic, polític o emocional.
El llibre va ser una iniciativa del Centre d’Estudis Jordi Pujol.
Martí Anglada, QUATRE VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA, Barcelona: Pòrtic, 2013
Ressenya (XLVI) – Paul Bloom – ‘How Pleasure Works’
2 Octubre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: how pleasure works, paul bloom, pleasure
Paul Bloom és un psicòleg canadenc que ha desenvolupat la seva carrera als Estats Units. A part de la seva carrera acadèmica i de recerca també ha fet alguns llibres de divulgació sobre piscologia.
En aquest llibre l’autor ens explica de manera molt entenedora quins conceptes psicològics bàsics hi ha darrere els nostres gustos i les actituds derivades d’aquests. Aquesta idea s’explica molt bé amb el subtítol de l’obra, “Why we like what we like”.
El llibre s’estructura en diferents parts que van des dels gustos sobre el menjar, el sexe, la satisfacció per la feina feta, la seguretat i el dolor o el paper de la imaginació en el gaudi de les experiències.
L’autor explica que el plaer no és una resposta primària a certes experiències sensorials, sinó que té una component cognitiva significativa: el que nosaltres pensem d’una cosa (tant si tenim raó com si no) té un impacte important en el plaer que ens proporciona.
La tesi final de l’obra és que l’elecció d’allò que ens és plaent es pot explicar com una assignació, conscient o no, de valor a les coses.
Paul Bloom, HOW PLEASURE WORKS, London: Vintage Books, 2011
Ressenya (XLV) – Alan Bennett – ‘The Uncommon Reader’
25 Setembre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: alan bennett, the uncommon reader
No recordo com vaig ‘ensopegar’ amb aquesta petita delícia de llibre. ‘The Uncommon Reader’ és una breu novel.la del dramaturg, guionista, director i actor anglès Alan Bennett.
La història comença amb el primer contacte que, suposadament, la reina Elisabeth II té amb el món de la literatura per mitjà d’un bibliobus.
A partir d’aquest fet aparentment intrascendent es desferma una història amb conseqüències imprevisibles per al Regne Unit. La història s’amaneix amb petites dosis d’humor i ironies britàniques.
Unbriefed on the subject of the glamorous playwright and novelist, the president looked wildly about for his minister of culture. But she was being addressed by the Archbishop of Canterbury.
‘Jean Genet’, said the Queen again, helpfully. ‘Vous le connaissez?’
‘Bien sûr’, said the president.
‘Il m’intéresse’, said the Queen.
‘Vraiment?’ The president put down his spoon. It was going to be a long evening.
Aquests paràgrafs són una bona mostra del to del llibre.
Recomano agafar, per una banda, una bona estoneta lliure, per l’altra, aquest llibre i capbussar-se en la seva lectura d’una tirada. D’aquesta manera es podrà anar gaudint del seu crescendo sense perdre cap dels seus detalls. Si a més pots anar gaudint d’una copeta d’Oporto… encara millor.
Alan Bennett, THE UNCOMMON READER, London: Profile Books, 2008
Ressenya (XLIV) – Steve Martin – ‘An Object of Beauty’
18 Setembre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Art, Books, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: an object of beauty, steve martin
En la meva ignorància no sabia que el Steve Martin, a part de la seva experiència en el cinema i en el teatre, escrivia novel·les. Vaig ensopegar amb aquesta història que tractava d’un tema que sempre m’ha interessat: l’art modern, especialment la seva valoració i mercantilització.
Martin explica la història d’una marxant d’art americana que comença en aquest món venint d’un entorn allunyat, en principi del sector, però que, a mesura que va pujant els diferents graons del món de la comercialització de l’art té un cop de sort relacionat amb la seva família i el món de la pintura que fan que la seva posició canvïi i li permeti posar en pràctica un dels seus somnis.
El personatge principal pot semblar allunyat del tipus de persones a les quals un lector normal pot estar acostumat a tractar. Amb tot, Steve Martin fa servir una manera de narrar original per fer-nos més proper el personatge. La història ens ve explicada per un amic de la protagonista que va desfilant la seva vida de manera més o menys propera, tant en els episodis on hi té un paper principal com quan no el té.
És una novel·la molt distreta, amb un cert punt de glamour i que il·lustra, encara que sigui tangencialment, els coneixements sobre pintura de molts dels seus possibles lectors.
M’hi he enganxat al llarg de la seva lectura i la recomano. Un llibre curiós.
Les edicions americanes contenen imatges de les obres d’art (reals) a les quals es fa referència al llarg de la història. D’aquesta manera, la història agafa un cert punt de realitat afegida.
Steve Martin, AN OBJECT OF BEAUTY, New York: Grand Central Publishing, 2010
Ressenya (XLIII) – George Friedman – “The Next Decade”
28 gener 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews, United States | 4 comentarisEtiquetes: george friedman, the next 100 years, the next decade
És el primer llibre que em llegeixo d’en George Friedman. Aquest autor té una biografia curiosa com a expert en geopolítica i fundador de Stratfor, la primera companyia mundial privada d’intel·ligència. Per aquesta raó és capaç d’escriure llibres tan interessants com aquest del que anem a parlar avui o el seu llibre més conegut The Next 100 Years.
El contingut es resumeix molt bé en el subtítol: “Empire and Republic in a Changing World”, “Imperi i República en un món canviant”. Per a Friedman, l’hegemonia mundial dels Estats Units després del resultat de la Guerra Freda l’ha convertit en un nou imperi mundial amb característiques modernes. Aquesta nova situació pot entrar en conflicte amb els valors republicans sobre els quals, i sempre segons l’autor, s’ha bastit el sistema polític, social i ideològic americà.
Els diferents capítols del llibre fan un recorregut pels possibles escenaris en els quals els Estats Units es poden trobar amb conflictes o on seria important que establís una situació de control per tal de seguir garantint la seva hegemonia i integritat. Aquest recorregut va des del conflicte a l’Irak i a l’Afganistan derivat dels atemptats de l’11-S, passant per l’Iran, el Pacífic, Japó, Xina, Rússia, Llatinoamèrica, Mèxic i Canadà com a països fronterers i Europa. En aquest darrer cas fa esment del procés d’integració europea i a un escenari, del qual aquí no se’n parla, en el qual Alemanya podria fer una aproximació estratègica a Rússia que podria deixar els Estats Units en una posició complicada.
La seva lectura enganxa per la profunditat dels arguments que dóna, tot i que haurem d’esperar uns anys per veure si es compleixen les seves previsions.
George Friedman, THE NEXT DECADE, New York: Anchor Books, 2011
Ressenya (XLII) – Homer – “L’Odissea”
21 gener 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 3 comentarisEtiquetes: Joan F. Mira, l'odissea, odissea, proa, ulisses
Feia molt de temps que tenia pendent la lectura de “L’Odissea” en la traducció d’en Joan F. Mira. Per a la literatura catalana és un luxe poder disposar d’eminències com en Mira que ens ajudin a aproximar-nos als clàssics a,mb aquest alt nivell literari de traduccions. La nostra ha estat una cultura de gran traductors: Riba, Segarra, Benguerel, Solà, etc. Mira està, com a mínim, al mateix nivell.
Els seus versos en valencià ens fan oblidar que estem davant d’una traducció i ens transporten al món d’Ulisses i les seves aventures per tornar a casa. Davant de cadascun dels 24 cants en els quals està dividida l’obra tenim un resum del que succeirà. Això ens permet fer-nos una idea de l’argument i ja ens podem 
aturar en gaudir de la bellesa dels versos i del relat sense por de perdre el fil en una manera d’explicar els fets molt diferent de la que estem avesats actualment. El verb d’en Mira s’ho mereix.
El llibre té unes quantes notes a peu de pàgina a partir de les quals, el traductor ens aclareix qüestions per poder seguir millor la història, però no ens aclapara amb un allau d’erudició que ens podria fer feixuga la lectura als aquells lectors que, en un principi, ens podem sentir més còmodes amb textos més moderns.
No tingueu por d’enfrontar-vos a una obra com és aquesta. En Mira us ho posa fàcil. No teniu excusa i, a més, tots sabeu que esteu obligats a llegir-la. Aquesta nova traducció dels 12.000 versos de l’obra original són una nova visita del clàssic que val la pena fer.
Homer, L’ODISSEA (versió Joan F. Mira), Barcelona: Proa, 2011
Ressenya (XLI) – Jaume Clotet i David de Montserrat – “Lliures o morts”
10 Desembre 2012 a les 08:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, History, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: 1714, alfred bosch, david de montserrat, ermengol amill, jaume clotet, lliures o morts, sánchez piñol, victus
Poques vegades, llibres com el d’avui o com ‘Victus’, del qual en vàrem fer una ressenya fa unes setmanes, s’han pogut publicar en un moment més oportú atesa la seva temàtica.
Els moments en els quals viu el nostre país són terreny abonat per a llibres que parlen de fets històrics i tan transcendentals com la Guerra de Successió del s.XVIII de la qual encara en patim les conseqüències i n’intentem posar remei.
‘Lliures o morts’ és, a més, un llibre d’aventures, un bon llibre d’aventures que tant pot enganxar el lector amb sensibilitat patriòtica, com aquell que llegeix pel pur plaer de passar-s’ho bé amb una història que, no oblidem, té el factor afegit que la majoria dels fets són verídics.
Les peripècies d’Ermengol Amill serien un bon guió per una pel·lícula. Juntament amb l’esmentat ‘Victus’ d’en Sánchez Piñol i la trilogia ‘1714’ de l’Alfred Bosch donen per fer un gran ‘Braveheart’ català. Penso que ara com ara el necessitem com a element de difusió internacional del nostre conflicte amb Espanya i de part de les nostres raons per alliberar-nos-en.
Els seus autors, en Jaume Clotet i en David de Montserrat han aprofitat la seva presència en els canals 2.0 per donar a conèixer encara més el seu llibre mostrant, de manera pràctica, com es difonen les notícies i el coneixement aprofitant al màxim les eines que tenim al nostre abast. Val la pena fer una ullada al web de la novel·la. Feu-vos ‘seguidors’ també, del compte de twitter del llibre, sabreu on fan presentacions i promocions i, a més, sabreu més coses sobre els fets de la Guerra de Successió.
Agafeu el millor silló de casa, seieu (amb un cafè, un tè, una cervesa, una pipa, un cigar o el que més us plagui) i endinseu-vos en aquesta lectura. En gaudireu i us farà més savis i més lliures.
Bona lectura.
Jaume Clotet i David de Montserrat, LLIURES O MORTS, Barcelona: Columna, 2012
Ressenya (XL) – Amélie Nothomb – “Cosmétique de l’ennemi”
3 Desembre 2012 a les 08:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: Cosmétique de l'ennemi, nothomb
No és la primera vegada que en aquest espai fem una ressenya d’algun llibre d’aquesta prolífica escriptora belga. Aquest cop ho tornarem a fer i parlarem d’un breu, però interessant relat seu de l’any 2001.
És una història molt original que té lloc en un aeroport. La història té un desenvolupament impactant que t’impedeix abandonar la lectura. Vols saber el per què d’una situació que cada cop sembla més absurda. Si aquest ja podia ser un ganxo per llegirlo, encara ho és més el desenllaç totalment inesperat amb el qual s’estén la darrera part del llibre.
Val la pena fixar-se en la descripció que es va fent del mateix protagonista i narrador de l’obra (bé… de fet, dels dos protagonistes). A mida que avança l’obra es van creant uns personatges de complexitat creixent i… inesperada.
L’estil d’aquest text de la Nothomb segueix la línia dels seus altres llibres. És planer i serveix, únicament d’eina per explicar una història original i atractiva.
Només m’he llegit quatre llibres de l’Amélie Nothomb, però no crec que em quedi aquí. Seguiré llegint-los. Em diverteixen, són planers, estan escrits en un francès molt accessible i, a més, n’escriu molts! En porta un cada any des del 1992! Encara me’n queden.
Amélie Nothomb, COSMÉTIQUE DE L’ENNEMI, Paris, Albin Michele, 2001
Ressenya (XXXIX) – Albert Sánchez Piñol – “Victus”
19 Novembre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 5 comentarisEtiquetes: 1714, isern, la campana, sánchez piñol, victus
Se n’ha parlat molt d’aquesta novel·la. Al principi es va organitzar una mena d’escàndol d’aquests que ens agraden tant als catalans: en Sánchez Piñol, l’autor més publicat en els darrers anys en la nostra llengua havia fet la seva darrera novel·la en castellà! A més, era una novel·la sobre el desastre nacional de 1714! Semblava una provocació del més pur estil ‘boadellià’. L’autor es va haver d’explicar i argumentar perquè havia escrit en aquesta llengua. Senzillament, la novel·la no li havia sortit en català i, després de les primeres cent pàgines, va haver de passar al castellà.
Deixant de banda aquesta part més anecdòtica, cal dir que el llibre és un tros de novel·la. La història, la seva èpica, el context i l’estil fan que sigui d’obligada lectura per als amants de les coses del país. Llegint-lo et vas imaginant una pel·lícula. Molts sempre havíem pensat que la història de 1714 s’havia d’explicar de la mateixa manera que els escocesos van veure a la pantalla un dels episodis més crítics de la seva història amb la pel·lícula ‘Braveheart’. Sembla que ara hi ha un projecte seriós basat en l’obra de Sánchez Piñol. Benvinguda sigui!
La novel·la toca molts temes. La barreja de personatges reals, ficcionats i ficticis permet rebre una lliçó d’història d’allò més enriquidora i completa. Coneixes alguns dels personatges involucrats en el setge de Barcelona, les seves raons, els temes geoestratègics vinculats al conflicte, els conceptes més bàsics de la complicada enginyeria militar dels segles XVII i XVIII, etc.
L’autor explica que ha estat 10 anys per escriure la novel·la. És una dada rellevant per fer-se una idea de la seva dimensió en tots els sentits.
Recomano la lectura del llibre i d’algunes de les entrevistes que li han fet, com a conseqüència del llibre, al seu autor, per exemple a El singular digital, a La Vanguardia, a l’Ara o l’excel·lent crítica d’en Joan Josep Isern.
Albert Sánchez Piñol, VICTUS, Barcelona: La Campana, 2012
Ressenya (XXXVIII) – Salvador Macip – “Hipnofòbia”
12 Novembre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: hipnofobia, premi carlemany, proa, salvador macip
Per raons diverses era un dels llibres que tenia en cartera de feia temps. Quan el vaig poder començar no em va durar gens. No es pot dir que el llegís d’una sola tirada perquè vitalment i logística no ho puc fer, però el llibre em va enganxar tant que el tornava a agafar sempre que podia. Em va durar dos dies només…
La ‘hipnofòbia’ es pot definir, de manera simple, com la por a dormir. Llegint aquesta novel·la de títol homònim l’amic Macip vaig patir ‘hipnofòbia, però en el sentit d’aversió al fet de perdre el temps dormint i no llegint el llibre!
Tornant més seriosament al llibre, voldria començar per dir que el llibre és interessant, des del punt de vista literari, per diferents aspectes.
En un primer lloc, podem parlar de la història en ella mateixa. La trama és original, enganxa i té un desenllaç que manté el to.
A continuació, podríem destacar-ne el ritme i la capacitat per descriure ambients i situacions sense recórrer a elements literaris superflus. Un bon exemple n’és la descripció d’un espai en la primera pàgina.
Un bon recurs que fa servir, i que personalment vaig trobar que encaixava molt bé en el llibre, és el d’ampliar la informació de la història amb retalls amb notícies relacionades al final dels capítols.
A tot això, cal afegir que aquesta obra va ser premiada amb el primer premi Carlemany concedit pel govern d’Andorra.
No cal dir massa cosa més. El que s’ha de fer és llegir-lo i… no podreu dormir… mentre duri la seva lectura… i potser després… tampoc!
Salvador macip, HIPNOFÒBIA, Barcelona: Proa, 2012
Ressenya (XXXVII) – Arnau de Vilanova – “Tractat sobre l’amor heroic”
5 Novembre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: amor hereos, arnau de vilanova, avicenna, barcino, michael mcvaugh, sebastià giralt
La ressenya d’aquesta setmana és la d’una petita joia. L’Editorial Barcino ha fet una edició a cura de Michael McVaugh i Sebastià Giralt del Tractatus de Amore Heroico bilingüe, llatí i català, de la qual destaca una interessant i llarga introducció sobre el concepte de l’amor hereos, com el tractaren els grecs, els clàssics i els àrabs, especialment Avicenna en el seu famós Canon.
Aquest ‘amor hereos’, en paraules del mateix Arnau de Vilanova, és aquell que
“(…) senyoreja sotmetent l’ànima i exercint el seu poder sobre el cor de l’home, o bé perquè els actes d’aquesta mena d’enamorats envers l’objecte desitjat són semblants als actes dels súbdits envers els seus senyors (…)”.
Per tal que us pugueu fer una idea del contingut d’aquesta petita, però deliciosa obra, a continuació teniu l’índex:
- Dedicatòria
- Continguts
- Capítol I
- L’amor heroic és un símptoma, no pas una malaltia
- Definició i fase
- Capítol II
- Origen de la concupiscència vehement
- Causa de la fixació de la facultat imaginativa
- Interpretació del nom
- Capítol III
- Els símptomes i les seves causes
- Capítol IV
- Remeis
Entre aquests remeis l’autor assenyala que el malalt d’amors hauria de gaudir d’altres plaers per compensar i minorar la seva passió. Entre aquests plaers destaca:
“(…) prendre un bany temperat, conversar amb persones estimades, contemplar cares belles i agradables, així com l’art de la sexualitat – sobretot si es practica amb joves especialment plaents, a més de les passejades per vergers o prats ufanosos amb una extraordinària varietat de flors, i l’encís de les cançons i dels instruments musicals (…)”.
Ingènuament deliciós el remei que consisteix en quantum est ex arte coitus – precipue si cum iuvenibus et magis delectationi congruis exerceatur, com diu el savi Arnau de Vilanova!
En definitiva es tracta d’un breu text que permet una ràpida immersió en el món del pensament i l’imaginari medieval.
Arnau de Vilanova, TRACTAT SOBRE L’AMOR HEROIC, Barcelona: Editorial Barcino, 2011
Ressenya (XXXV) – Stefano Maria Cingolani – “Pere el Gran – Vida, Actes i Paraula”
22 Octubre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, History, Literature, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 3 comentarisEtiquetes: bernat desclot, cingolani, conquesta de sicília, ferran soldevila, pere el gran
D’un llibre escrit per l’eminent Cingolani es pot esperar el millor. Dins el món dels medievalistes té un prestigi reconegut.
Aquesta és una obra, però, dirigida al gran públic interessat en la història de manera amateur. De fet, està editada pel Museu d’Història de Catalunya i així ho expressa el seu director en el pròleg.
El llibre compleix amb escreix aquest objectiu. El lector acaba tenint una bona panoràmica de la vida del fill primogènit de Jaume I. Cingolani aprofita el relat de la seva vida, tant fent referència a documents de l’època com la “Crònica” de Bernat Desclot o l’obra historigràfica inacabada de Ferran Soldevila sobre el rei Pere, per anar teixint un relat que permet veure l’evolució vital i política del monarca.
Sense ser una obra que tingui la intenció d’enaltir gratuïtament la figura del rei Pere, pretén donar-li la importància justa que el regnat va tenir per a la Corona d’Aragó i les contribucions que va fer en el camp de la diplomàcia i les relacions exteriors amb les seves polítiques amb el papat, la corona francesa, els sicilians, els genovesos, venecians, castellans, sarraïns, etc.
L’autor contextualitza prou bé el relat com per poder seguir els esdeveniments històrics sense que el lector hagi de tenir una base de coneixement especialment àmplia.
La lectura sobre els fets dels catalans en èpoques especialment significatives, com els segles XIII i XIV, de la nostra història sempre em fan adonar del poc valor que li donem a certes figures i la facilitat que, com a poble, tindríem per estructurar un discurs patriòtic com la de molts dels altres pobles del nostre entorn. Elements en tenim una pila.
Només voldria destacar un punt negatiu del llibre. Hi he detectat un nombre anormal de faltes d’ortografia. M’ha sobtat molt aquesta deixadesa en aquest aspecte.
Stefano Maria Cingolani, PERE EL GRAN. VIDA, ACTES I PARAULA, Barcelona: Editorial Base, 2010
Ressenya (XXXIV) – Enric Ucelay-Da Cal, Arnau González i Vilalta, eds. – “Contra Companys, 1936”
15 Octubre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalunya, Història, History, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: companys, eroles, estat català, gonzález i vilalta, guerra civil, joan casanovas, rebertés, tarradellas, ucelay da-cla, xammar
La lectura d’aquest recull de textos de diferents autors sobre l’anomenat ‘Afer Rebertés’ o ‘Complot contra Companys’ dóna una idea de la convulsió de l’escenari, en aquest cas català, dels anys de la Guerra Civil. Una convulsió que no només es vivia per l’estat de guerra al front sinó per totes les accions que es vivien a la rereguarda. Un escenari que obligava als actors, en aquest cas polítics, de l’època a desenvolupar activitats i a plantejar-se decisions absolutament impensables en l’actualitat.
És en aquest context en el qual sembla que es planteja un cop d’estat intern contra el President Companys per part dels sectors més proclius a la independència de Catalunya, principalment Estat Català, aprofitant el conflicte armat a nivell espanyol. Aquesta acció tenia una especial rellevància atès el grau d’autonomia total que, de facto, tenia la Generalitat en els primers mesos de la guerra.
Els diferents articles i textos continguts en aquest recull, alguns d’ells escrits per testimonis directes dels fets, pretenen donar llum a les suposades maniobres per assassinar el President, pactar la independència de Catalunya amb altres potències europees i, fins i tot, amb el bàndol dels sublevats espanyols.
Apareixen personatges que podrien, ben bé, ser personatges de novel·la, com en Rebertés, els germans Badia, Eroles, Josep Mª Xammar, etc.
Cap al final del llibre, ja, alguns textos tenen elements repetitius, però de cadascun d’ells se’n pot treure informació per conformar-se una idea del que realment va passar en un dels episodis més tèrbols de la nostra història recent.
Enric Ucelay-Da Cal, Arnau González i Vilalta, eds. – CONTRA COMPANYS, 1936, València: Universitat de València, 2012
Ressenya (XXXIII) – Daniel H. Pink, “Drive”
8 Octubre 2012 a les 09:45 | Arxivat a Books, Llibres, Management, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: autonomy, mastery, motivació, motivation, pink, purpose, ted
Alguns llibres es converteixen en referències en els seus àmbits. ‘Drive’ és un d’aquests llibres. Les seves propostes han posat cap per avall els plantejaments clàssics sobre la motivació i la incentivació de les persones en el camp laboral i, per extensió, en altres camps del comportament humà.
Pink surt de l’esquema habitual de la motivació extrínseca i se centra en elements de motivació intrínseca. El primer tipus pot servir per a tasques més ordinàries. Per a objectius més qualitatius o de més abast, cal un tipus de motivació diferent.
L’autor basa la seva aproximació a partir de tres elements per tal que la motivació per aconseguir un objectiu arribi al màxim nivell: autonomia (autonomy), domini (mastery) i finalitat (purpose).
Les persones han de ser capaces de poder treballar amb un cert grau de llibertat i segons les seves pautes de comportament (autonomia), han de poder assolir el màxim coneixement sobre allò que estan fent amb la possibilitat d’aprofundir-hi al màxim (domini) i, si a més l’objectiu té una finalitat que sobrepassa els beneficis directes que li pot suposar a aquell que l’assoleix, això reforça la seva motivació (finalitat).
En Pink va donar una conferència a les TED Talks amb el títol de ‘The Puzzle of Motivation’. És un bon resum del llibre:
Daniel H. Pink, DRIVE, New York: Canongate, 2009
Ressenya (XXXII) – Guy Deutscher – “The Unfolding of Language”
1 Octubre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Language, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: canvi lingüístic, deutscher
Fa moltes ressenyes ja us vaig parlar d’un llibre d’aquest lingüista anglès, en Guy Deutscher.
Després de la lectura de Through the Language Glass em va semblar interessant veure què em podia explicar sobre un tema que sempre m’ha atret: les raons del canvi lingüístic.
Quan he estudiat lingüística o gramàtica històrica, per exemple, sempre apareix el concepte de ‘canvi lingüístic’ com a motor principal de les variacions en les llengües al llarg del temps. Amb tot, mai podia trobar raons que l’expliquessin des d’un punt de vista causal i no com a fet donat.
En Deutscher dóna una visió molt àmplia del concepte basat en exemples concretes, molts d’ells de la llengua anglesa però exptrapolables a qualsevol altra, dels processos de ‘destrucció’ i ‘construcció’ que provoquen els canvis en les llengües.
La seva aproximació metodològica el porta a parlar sobre com podia ser la llengua dels primers humans, si les llengües ‘evolucionen’ o ‘degeneren’, etc. De fet, les llengües sempre estan en evolució són elements dinàmics.
Com a exemple d’això, l’autor fa esment d’una frase de Jonathan Swift quan va creure que havia de fer una aportació per ‘polir’ la llengua anglesa a l’inici del s.XVIII. En aquell moment ja consideraven que la llengua anava perdent riquesa. El seu treball Proposal for Correcting, Improving and Ascertaining the English Tongue comença així:
‘I do here, in the Name of all the Learned and Polite Persons of the Nation, complain… that our Language is extremely imperfect; that its daily Improvements are by no means in proportion to its daily Corruptions…’.
En definitiva, un llibre per als malalts de llengua. El relat de Deutscher, la seva capacitat divulgativa i la profusió d’exemples ajuden a entendre i a admirar el meravellós món de les llengües humanes.
Guy Deutscher, THE UNFOLDING OF LANGUAGE, London: Arrow Books, 2005
Ressenya (XXXI) – Modest Guinjoan i Xavier Cuadras – “Sense Espanya”
21 Mai 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 7 comentarisEtiquetes: cuadras morató, guinjoan, pòrtic, sense espanya
En uns temps com els actuals, aquesta és una lectura obligada per a tots els que vivim en aquest país i que, d’alguna manera o altra, podem acabar decidint com resolem l’atzucac en el qual ens trobem des d’un punt de vista de país: continuem a Espanya o constituïm un estat sobirà. El subtítol es ben eloqüent: ‘Balanç econòmic de la independència’
Per bé o per mal, moltes de les noves adscripcions a l’independentisme es deuen a raons econòmiques. Amb tot, encara hi ha qui que, precisament per raons econòmiques, encara dubta sobre la viabilitat econòmica d’un estat català independent. Malgrat les opinions d’acadèmics de prestigi (i ara polítics) com el conseller Mas Colell o del ex-economista del FMI i professor de Harvard, Kenneth Rogoff en favor d’aquesta viabilitat, no són sobrers els estudis que reforcin aquesta idea.
El treball dels professors Guinjoan i Cuadras és especialment important perquè se centra en el cas concret dels efectes d’un possible boicot als productes catalans per part d’un mercat espanyol ressentit pel procés d’emancipació català.
L’estudi arriba a la conclusió que el boicot no seria tan greu com ens podríem pensar. Per altra banda, el llibre treu valor al típic argument unionista contra les reclamacions per reduir el dèficit fiscal català contraposant-lo a un superàvit comercial en un context de mercats oberts com l’actual. També dóna dades de la creixent obertura de l’economia catalana al mercat no espanyol, fet que afavoreix la disminució de l’esmentat boicot hipotètic espanyol contra Catalunya.
Recomano la seva lectura per tal de tenir arguments objectius i amb xifres per seguir explicant allò que ja sabem. Aquest cop, a més, amb rigor econòmic i amb dades.
Cada cop, som més a prop.
Modest Guinjoan, Xavier Cuadras, SENSE ESPANYA, Barcelona: Pòrtic, 2011
Ressenya (XXX) – Quim Torra – “Honorables”
7 Mai 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, Llibres, Ressenya, Reviews | 3 comentarisEtiquetes: acontravent, honorables, hurtado, josep pla, macià, pompeu fabra, prat de la riba, Quim Torra, rovira i virgili, soldevila, trueta, xammar
La construcció, o reconstrucció, d’un país es pot fer de moltes maneres. Hi ha personalitats com en Quim Torra que tenen una molt bona manera de fer país. Gràcies a AContravent està donant a conèixer textos, autors i protagonistes de la història dels catalans que havien caigut en l’oblit o que mai no havia format part de l’imaginari col·lectiu.
Les societats necessiten referents. Els seus precedecessors i antecedents en poden ser uns de molt bons.
Quim Torra, amb les seves cartes imaginàries a vint catalans del passat (més una al seu avi patern) ens dóna a conèixer personalitats que, segons la seva tria, podrien conformar un cos de referents per als canvis que el nostre país està vivint. La selecció va des de Carrasco i Formiguera fins a Macià, de Cambó a Nicolau d’Olwer, de Xammar a Pla, de Fabra a Romeva, de Folch i Torres a Coromines, d’Hurtado a Trueta, etc.
És una tria personal de l’editor. La seva manera de dirigir-se als personatges és molt original i no té cap ànim d’exhaustivitat per explicar ni la vida, ni l’obra d’aquest. Senzillament, en els enumera i ens explica que li han suggerit i que li suggereixen. Quina empremta han deixat en el seu present.
Els personatges són diversos, tot i que molts d’ells tenen una clara adscripció noucentista, sobretot en el cas dels intel·lectuals. Però tots ells inspiren la recerca de líders de maîtres a penser i d’homes d’acció que els catalans necessitem actualment. El relat d’en Torra ens deixa amb la sensació que, si les vides d’aquestes persones no haguessin estat truncades, en la majoria de casos i amb diferents intensitats per la Guerra Civil, el futur del nostre país i la base de la nostra societat actual, de ben segur hauria estat una altra.
En recomano molt la lectura. Fa pensar, fa reflexionar i ajuda a construir l’escenari que necessitem.
Quim Torra, HONORABLES, Barcelona: AContravent, 2011
Sant Jordi 2012
23 Abril 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres | 6 comentarisEtiquetes: acontravent, August Rafanell, Fragmenta, Francesc Canosa, Quim Torra, Rius-Camps, SantJordi, Ucelay-da Cal, UDC
En un dia com avui, no em puc resistir a compartir amb vosaltres les compres de llibres d’enguany.
Després d’unes quantes lectures recents en temes històrics, econòmics i de management escrits per preclares ments anglosaxones que guien els nostres pensaments, he decidit fer una clara aposta per la història pròpia i centrar-me en textos del i sobre el nostre país.
A continuació, doncs, les adquisicions d’aquest Sant Jordi que esdevindran material de properes ressenyes dels dilluns en aquesta casa:
- Sabaté, Flocel (coord.), L’EDAT MITJANA. MÓN REAL I ESPAI IMAGINAT, Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 2012
- Torra, Quim, HONORABLES, Barcelona: Acontravent, 2011
- Rafanell, August, NOTÍCIES D’ABANS D’AHIR, Barcelona: Acontravent, 2011
- Canosa, Francesc, ENTRE EL SABRE I LA BOMBA, Barcelona: Acontravent, 2012
- Rius-Camps, Josep, DIARI DE TEÒFIL, Barcelona: Fragmenta Editorial, 2011
- Ucelay da Cal, Enric (et.al), CONTRA COMPANYS, 1936, València: PUV, 2012
Quan acabi les lectures en marxa, m’hi poso.
Bon Sant Jordi!
Ressenya (XXIX) – Heribert Barrera – “#Tenim pressa, molta pressa”
16 Abril 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: #tenimpressa, catalunya, independència
Quan vaig saber de la imminent edició d’aquest llibre, vaig estar atent a la seva publicació. Malauradament no vaig poder assistir a la presentació que varen fer l’Enric Vila, en Salvador Cardús i l’editor Xavier Cambra, però vaig ser dels primers en comprar-lo i llegir-lo!
Reconec una gran admiració pel President Barrera. Era d’aquelles persones que sempre escoltava quan parlava. La seva mort em va agafar de vacances fora del país i vaig seguir, en la distància, el dol dels qui sentíem la seva pèrdua, per mitjà de les xarxes socials. Va ser el naixement del, ja popular i usat, hashtag #tenimpressa.
Recentment, havia estat, indirectament, ‘en contacte’ amb en Barrera gràcies a la lectura del seu llibre sobre Cambó, el qual, algú va qualificar com el seu testament polític per la manera com va tenir d’explicar la figura política del dirigent de la Lliga, en contraposició als seus ideals, però amb un exquisit respecte en la discrepància.
El llibre que us ressenyo, i recomano, avui és un recull de textos del dirigent d’ERC en els quals es fa clar el seu ideari i se’ns ofereix una imatge de la immensa categoria política i nacional del seu autor. Aquests textos van des d’un article seu del 1966 a la revista ‘Mirador’ fins a les seves paraules en l’acte de commemoració del primer aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010, passant per la seva intervenció en la Comissió Constitucional del Congrés espanyol de 1978, el seu discurs de presa de possessió com a President del Parlament i l’extracte de l’entrevista que li va fer l’Enric Vila per al llibre ‘Què pensa Heribert Barrera’ del 2001.
Molt recomanables, també, dins del llibre, el pròleg d’en Salvador Cardús i l’article homenatge de l’Enric Vila del 30 d’agost de 2011.
Una lectura molt necessària en un moment com l’actual en el qual anem molt mancats de grans personalitats en un país que se’ns pot morir a les mans si no fem un pas ferm endavant.
Heribert Barrera, #TENIM PRESSA, MOLTA PRESSA, Barcelona: Dèria, 2012
Ressenya (XXVIII) – Michael Lewis – “Liar’s Poker”
9 gener 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: Lewis Michael_Lewis
En un moment com l’actual en el qual es posa com a un dels motius de la crisi econòmica la desaforada desregulació dels mercats financers i la seva desvinculació de l’economia real, és interessant llegir l’experiència d’un personatge que va viure molt de prop la rauxa dels mercats financers treballant per Salomon Brothers a la ‘City’ de Londres a mitjans dels anys 80s. Parlem de Michael Lewis.
La primera persona amb la qual està escrita la història, li dóna molta credibilitat i fa versemblants històries que podrien, ben bé, ser producte de la fantasia dels guionistes de pel.lícules com ‘Wall Street’. De fet, Lewis, en alguna anècdota sobre algun dels seus companys de feina de l’època, diu que aquestes van donar, per exemple, idees a Tom Wolfe per a la seva coneguda novel.la ‘The Bonfire of the Vanities’.
Lewis és molt crític amb el context dels mercats financers que va viure entre Nova York i Londres en aquells anys, però la seva visió no parteix de cap ressentiment perquè, com ell bé explica, li van anar prou bé les coses econòmicament i es va sentir prou ben tractat pels seus caps i els seus companys de Salomon Brothers. Un altre tema és la valoració que ell en fa de la moralitat de la seva remuneració i de les relacions que tenien amb els clients.
Un text sobre fets de fa vint-i-cinc anys però amb una vigència absoluta.
Ressenya (XXVII) – Tony Judt – “Postwar”
24 Octubre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, History, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: europe, judt, postwar
En tenia molt bones referències d’aquest llibre. En Tony Judt ha estat un dels historiadors més reconguts dels darrers anys. Certament, és una lectura que m’atreviria a definir com a imprescindible per a qualsevol lector modern que estigui mínimament interessat en poder contextualitzar històricament el que passa a Europa.
Judt, per explicar l’Europa actual, fa una aposta metodològica començant amb els fets i conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Fa una anàlisi exhaustiva del desenvolupament social i econòmic d’Alemanya després de la seva gran desfeta i com s’ha tornat a posicionar com a líder econòmic d’Europa, per exemple.
És molt completa, també, l’anàlisi que fa dels diferents camins que van emprendre els diferents països europeus per posicionar-se dins dels escenaris postbèlics i d’inici de la ‘Guerra Freda’. Tenim una visió completa de la situació política i social dels principals països d’Europa a una i altra banda del ‘Teló d’Acer’. Veiem com canvien els equilibris amb la caiguda del règim soviètic i, al mateix temps, ens explica el projecte de creació europea. També és molt interessant l’estudi que fa del període de Margaret Thatcher com a PM de la Gran Bretanya.
Ens trobem amb una obra de referència que, per raons, suposo que d’espai, no pot tocar tots els temes amb la suficient profunditat. Personalment, he trobat a faltar més extensió en el tractament del conflicte d’Irlanda del Nord, el conflicte de Xipre o el del procés de ‘Tangentopoli’ d’Itàlia de principis dels 90s i les raons de la particular configuració del sistema polític italià fins a aquell moment.
Judt, també demostra una certa sensibilitat i coneixement de les circumstàncies de Catalunya. De seguir en vida, hauria pogut ser un gran valedor nostre en el context internacional.
No podeu deixar de llegir aquest llibre.
Tony Judt, POSTWAR, London: Vintage Books, 2010
Ressenya (XXVI) – Marta Rojals – “Primavera, estiu, etcètera”
10 Octubre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: rojals
Ja fa temps que se’n parla d’aquest llibre. Fins i tot s’ha convertit en una mena de fenomen de les lletres catalanes dels darrers mesos. Un cop l’he llegit he de confessar que no m’estranya gens que així sigui. És d’aquells llibres que no pots deixar. Odies sentir el nom de l’estació d’arribada per la megafonia del vagó (me l’he llegit al tren) perquè voldries continuar llegint.
La Marta Rojals converteix una història costumbrista i quotidiana en un relat viu i trepidant, però no tant per les coses que passen, sinó per la manera com té d’explicar-les. Una reproducció fidel de la parla occidental de l’Ebre permet a l’autora expressar els seus pensaments i explicar els fets que li passen i que observa d’una manera molt vital. Tan vital que t’enganxa i no et deixa anar. D’una història convencional, i molt contemporània, en treu petroli.
Crec, sinceramemt, que és d’aquell tipus d’obres que, si arriben a crear escola, poden donar un tomb a una literatura com la catalana i atraure-hi un munt de nous lectors. Feia temps que no trobava un exemple de contemporaneïtat sense estridències ni parides. Una proposta consistent i molt seriosa.
Marta Rojals, PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, Barcelona: La Magrana, 2011
——————–
Anteriors RESSENYES
XXIV. Salvador Macip/Sebastià Roig, ULLALS
XXIII. Augusto Assía, SALT A LA FOSCOR
XXII. Amélie Nothomb, UNE FORME DE VIE
XXI. Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM
XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS
XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XXV) – Simon Singh – “Big Bang”
3 Octubre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Astronomy, Books, Història, History, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: big_bang, singh
Aquest és el tercer llibre de Simon Singh que llegeixo i com els altres dos, Fermat’s Last Theorem i The Code Book, m’ha enganxat molt i, sobretot, m’ha deixat amb la sensació d’haver après un munt de coses.
A Big Bang, aquest polifacètic científic i divulgador ens explica el procés pel qual els homes han arribat a elaborar la teoria segons la qual es va crear l’Univers. Una apassionant història que comença amb les primeres teories, descobriments i models dels grecs, Pitàgores, Anaximandre i, sobretot, Ptolomeu. Continua amb les aportacions de Copèrnic, Tycho Brahe, Kepler i Galileu i passa, després per Newton, Herschel i un nombrós grups de científics fins arribar al segle XX amb Einstein, Lemaître, Hubble, Leavitt, Gamow, Hoyle, etc. Per explicar tota la història, Singh aconsegueix fer cinc cèntims dels fonaments de les teories que permeten explicar les beceroles del Big Bang: teoria de la relativitat, processos de formació de la matèria dins dels estels, fonaments de física nuclear, ones, radioastronomia, …
Explica, mantenint un ritme narratiu digne d’una novel·la d’acció, les teories en favor del Big Bang en front de les que defensaven l’Estat Estacionari i les contínues anades i vingudes en els descobriments que, segons el moment, feien inclinar la balança en un sentit o en un altre.
Realment, la manera de plantejar el llibre fa honor al subtítol d’aquest: ‘The most important scientific discovery of all time and why you need to know about it’.
L’edició de Harper Perennial, amb els seus apèndixs amb entrevista a l’autor, referències i ‘Find out more’, entre altres, és molt agraïda i fa que l’obra tingui, si és possible, un valor afegit.
Encara que us allisteu a les files dels “de lletres” no teniu excusa per no llegir un llibre com aquest que demostra que la ciència és una peça fonamental de la cultura que hauríem de tenir tots.
Simon Singh, BIG BANG, London: Harper Perennial, 2005
——————–
Anteriors RESSENYES
XXIV. Savador Macip/Sebastià Roig, ULLALS
XXIII. Augusto Assía, SALT A LA FOSCOR
XXII. Amélie Nothomb, UNE FORME DE VIE
XXI. Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM
XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS
XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XXIV) – Salvador Macip/Sebastià Roig – “Ullals”
26 Setembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 6 comentarisEtiquetes: macip, roig, ruyra, ullals
Després de molt de temps de no llegir novel·la em vaig decidir pel darrer premi Joaquim Ruyra coescrit per l’amic Salvador Macip, el qual em va regalar un exemplar amb una dedicatòria molt especial i intencionada. Malgrat no ser un lector de literatura juvenil, m’hi vaig llençar de cap, ja que, anteriorment ja m’havia arribat que era molt més que una novel·la juvenil. També tenia un fort interès per a un públic més adult… i, efectivament, així ha estat. És d’aquells llibres que els comences i amb un parell de trajectes de tren d’anada i tornada a la feina i un bonus abans d’anar a dormir te l’has de llegir. No el pots deixar gaire més atès que, una trama trepidant, no et permet desenganxar-te’n.
Està escrit amb ritme, molt de ritme. Quan el llegeixes no et costa fer-te’n la pel·lícula mental i, sense voler, t’involucres amb els personatges. M’ha agradat, especialment, la manera com plantegen la figura del narrador i com juguen amb una mena de doble perspectiva entre un narrador extern i el protagonista. Brillant la qualificació dels personatges des de la percepció inicial d’aquest protagonista (Clint, Madonna, Capità… ja ho entendreu). Deixant de banda l’argument, aquest llibre també te’l pots prendre, a més, com una lliçó de redacció i exposició d’un text narratiu.
I bé, no us explico més… si no, en Salvador em dirà que sóc un spoiler! (de fet, ja m’ho va dir pel twitter quan piulava impressions mentre llegia el llibre i no m’en podia estar!).
Apa, a llegir-lo… però no de nit com he fet jo en algun moment… la foscor pot portar sorpreses… Els seus ullals és l’última cosa que veuràs abans de morir!!!
Savador Macip/Sebastià Roig, ULLALS, Barcelona: Lluna Roja, 2010
——————–
Anteriors RESSENYES
XXIII. Augusto Assía, SALT A LA FOSCOR
XXII. Amélie Nothomb, UNE FORME DE VIE
XXI. Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM
XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS
XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
100 anys d’Enric Valor
22 Agost 2011 a les 12:54 | Arxivat a Història, History, Literature, Llibres | 2 comentarisEtiquetes: 100anysdevalor
Avui celebrem el centenari d’Enric Valor. Afegiu-vos-hi.
Ressenya (XXIII) – Augusto Assía – “Salt a la foscor”
6 Juny 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: acontravent, alemanya, assía, vila
Aquest és un llibre que recull articles del conegut periodista gallec en els convulsos anys de finals dels anys 20 i inicials 30s a Alemanya.
Es tracta d’una selecció d’escrits feta per l’Enric Vila. El recull té un interessant pròleg fet pel mateix Vila que contextualitza el periodista (de nom real Fernández Armesto) i ens el compara amb Xammar i Pla (d’aquest últim, Vila, en féu un interessant assaig, El nostre heroi Josep Pla).
Per als que no hem tingut accés a aquests articles, Vila ens fa la feina. La selecció compleix amb l’objectiu d’aconseguir una sèrie cronològica amb un relat continuat que permet entendre l’ascens al poder dels nazis a l’Alemanya dels anys 30. Amb tot, hauria tingut molt més valor si els articles haguessis estat comentats amb notes en el mateix estil amb el qual s’ha enfocat el pròleg.
No he entès, tampoc, les raons que l’Enric Vila dóna per haver traduit els textos del castellà al català. En el moment actual em sembla, encara, una feina que no aporta cap valor a l’edició dels articles. A més, hi ha errors de traducció, amb la inclusió entre d’altres de mots com “lacra” i “ciments” que són barbarismes.
Així doncs, la recomanació es limita al pròleg i al resum sobre la història alemanya que suposen aquests articles.
Augusto Assía, SALT A LA FOSCOR, Barcelona: Acontravent, 2010
——————–
Anteriors RESSENYES
XXII. Amélie Nothomb, UNE FORME DE VIE
XXI. Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM
XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS
XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XXII) – Amélie Nothomb – “Une forme de vie”
30 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: nothomb
Aquesta és la tercera ressenya seguida de llibres de la Nothomb. De moment, és l’última de l’autora atès que no me n’he llegit cap més. Segur, però, que en vindran d’altres. Aquesta escriptora m’ha enganxat.
Une forme de vie té un format, principalment, epistolar, tot i que també conté fragments fora de l’intercanvi de cartes de l’escriptora i un jove americà sobre la guerra de l’Irak.
Es tracta d’un llibre que sembla cavalcar entre la pròpia experiència i un punt d’invenció. No es pot saber del cert quin és l’abast del component autobiogràfic o si, tan sols, n’hi ha d’aquest component.
He trobat interessant el tractament que l’escriptora fa de les possibilitats de representar l’art i porta a fins a l’últim extrem el concepte del propi cos com a objecte de producció artística. Per altra banda, també és atractiu el tractament que fa de les relacions impersonals a distància i de com canvien les percepcions mútues dels que es comuniquen a partir d’uns missatges que, sense el contacte directe, sempre tindran un component d’incertesa i variabilitat.
Finalment, trobo molt interessant el tractament que fa de la guerra de l’Irak. La situa en un segon pla, a manera de base sobre la qual desenvolupar la història per sense fer-ne el centre i, d’aquesta manera, no es desvia del punt d’atenció que li ha volgut donar al llibre.
Une forme de vie no té res a veure amb el que us vaig explicar en les dues darreres ressenyes, però segueix sent molt interessant i de recomanada lectura.
Espero que en fruïu.
Amélie Nothomb, UNE FORME DE VIE, Paris: Albin Michel, 2010
——————–
Anteriors RESSENYES
XXI. Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM
XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS
XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XXI) – Amélie Nothomb – “Ni d’Ève, ni d’Adam”
23 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 3 comentarisEtiquetes: japan, nothomb
La setmana passada parlàvem del primer llibre de la Nothomb que em vaig llegir, Stupeur et tremblements. Ni d’Ève ni d’Adam també forma part dels seus llibres autobiogràfics i sense saber-ho abans de començar la seva lectura vaig anar descobrint que aquesta era una història paral·lela a la de l’anterior llibre esmentat. En el primer, l’escriptora ens explica el vessant laboral de la seva estada al Japó. En el segon, descriu la seva relació amb el seu amant japonès. Vaig trobar genial com havia pogut separar tant les dues històries i que en cap dels dos casos es trobés a faltar l’aspecte de la seva vida del qual no se’n parlava. Un cop has llegit els dos llibres, et sorprèn aquesta curiositat.
En aquest llibre em refermo en el que vaig dir la setmana passada sobre Stupeur et tremblements, l’estil és fresc, directe. Això s’agraeix especialment en aquest text en el qual l”escriptora parla obertament dels seus sentiments. El seu relat fa acostar-se tant al lector que aquest, fins i tot, no troba estranys alguns dels seus comportaments dins de la relació amb el noi japonès.
Les reflexions finals són per no perdre-se-les.
Un gran llibre. Ens podem quedar amb les anècdotes costumbristes, però també podem gaudir, i molt, de la manera com l’escriptora té de descriure la diversitat amb subjectivitat i respecte alhora.
Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM, Paris: Albin Michel, 2007
——————–
Anteriors RESSENYES
XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS
XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XX) – Amélie Nothomb – “Stupeur et tremblements”
16 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 5 comentarisEtiquetes: japan, nothomb
Tinc una certa tendència a fer cas de les recomanacions bibliogràfiques que em fa segons qui. El bloc de l’Allau, per a mi, és una d’aquestes fonts. La primera vegada que li vaig fer cas en vaig quedar molt satisfet. La segona, per raons diferents, tampoc no m’ha deixat indiferent i m’ha permès descobrir una escriptora que m’atrau enormement.
Tot va començar quan, en aquest bloc, vaig llegir un comentari sobre el llibre “Une forme de vie” d’aquesta escriptora belga. Em va semblar molt interessant el que es deia i, en resposta a un comentari meu a aquest apunt, l’esmentat Allau em va recomanar dos llibres més d’aquesta autora.
El primer és aquest del qual us en parlaré avui. El segon, serà tema de la setmana vinent i l’esmentat “Une forme de vie” el de l’altra. M’he llegit els tres, un darrere l’altre!
Comencem, doncs, pel primer d’aquesta sèrie personal. “Stupeur et tremblements” és un text autobiogràfic de l’Amélie Nothomb en el qual explica la seva primera experiència laboral al Japó en una gran empresa. L’escriptora havia viscut fins als cinc anys en aquest país asiàtic. Després va viure en altres països per causa de la carrera diplomàtica del seu pare.
El contingut principal d’aquest relat és posar de de manifest la gran diferència que hi ha entre la consideració del treball i la jerarquia en el Japó en oposició als paràmetres segons els quals ens movem a Occident. Les situacions que explica són del tot sorprenents des del nostre punt de vista, però la Nothomb ho fa amb gran respecte per als nipons i, malgrat el to personal de la narració, té un cert caràcter documental o d’anàlisi sociològica.
Un punt que m’agradaria destacar dels textos d’aquesta autora és la naturalitat i frescor, tant de les seves reflexions, com dels diàlegs amb els altres personatges.
És divertit descobrir, en un momemt de la història, d’on ve el títol del llibre: “Stupeur et tremblements”.
Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS, Paris: Albin Michel, 1999
——————–
Anteriors RESSENYES
XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XIX) – Nicholas Ostler – “Empires of the Word”
9 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Language, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: ostler
La ressenya d’aquest dilluns parla d’un llibre que uneix la sociolingüística amb la història. El subtítol explica molt bé la idea: “Un història lingüística del món”. En Nicholas Ostler, l’autor, és un lingüista anglès que ha treballat en diferents camps del món de les llengües. L’abast de les seves feines va des de l’estudi de diferents aspectes del sànscrit fins a la lingüística computacional, entre d’altres.
A Empires of the World, Ostler fa un recorregut per la història de diferents llengües, sobretot en la seva capacitat per expandir-se, consolidar-se, extingir-se o evolucionar de la mà de les vicissituds històriques dels seus parlants. D’aquesta manera trobem com van evolucionar llengües com l’arameu, l’acadi, l’egipci, el xinès, el sànscrit, etc. Una història molt bonica, des del punt de vista històric, és la del fenici, per posar un exemple.
També ens parla del per què l’anglès ha aconseguit l’hegemonia actual i no el van arribar a obtenir llengües com el castellà, el francès, el portugués, etc.
Per als amants de la història és una nova dimensió de veure els fets. Per als amants de la llengua, aporta un nou instrumental per a l’análisi de l’evolució del fet lingüístic al llarg de la història i al voltant del món.
L’edició de Harper que he llegit té, al final, un apèndix amb una entrevista a l’autor, un article seu en referència al llibre i recomanancions per seguir llegint sobre els temes tractats.
Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD, London: Harper Perennial, 2005
——————–
Anteriors RESSENYES
XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XVIII) – Matt Ridley – “The Rational Optimist”
2 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: matt_ridley, rational_optimist, ted
En aquest llibre he intentat construir els meus arguments utilitzant tant l’Adam Smith com en Charles Darwin. És a dir, interpretant la societat humana com el producte d’una llarga història, la que el filòsof Dan Dennett anomena “evolució emergent”, per mitjà de la selecció natural, més per variacions culturals que no pas genètiques, i com un ordre que sorgeix generat per una mà invisible de transaccions individuals, i no com a producte d’un determinisme sobrevingut.
(la traducció és meva)
Aquestes paraules de les darreres planes del llibre resumeixen molt bé el contingut de The Rational Optimist. L’obra és una recopilació d’arguments per justificar l’optimisme davant de l’evolució de l’espècie humana com a societat. El progrés de la humanitat s’aconsegueix gràcies als avantatges de l’intercanvi de coneixements i idees. Aquest progrés ve de la “promiscuïtat” de les idees quan tenen sexe entre elles i donen nous resultats. En Matt Ridley és un optimista militant que porta molts anys discutint a tort i a dret contra el discurs catastrofista sobre el destí de l’ésser humà que sembla imperar en el pensament únic de les darreres dècades. D’aquesta manera, contraprograma els postulats apocalíptics del suposat canvi climàtic, troba el costat positiu al consum de residus fòssils fins al seu esgotament, desmitifica les fonts d’energia renovable, posa de manifest l’excel·lència del concepte d’economia de mercat, etc.
Per a Ridley l’espècie humana sempre trobarà el camí per sobreviure, adaptar-se i, a més, prosperar. D’aquí, el subtítol del llibre: How prosperity evolves.
Podem seguir els pensaments de l’autor en el seu bloc.
No cal dir que és una lectura del tot imprescindible.
Si teniu una estona, feu un cop d’ull a aquesta conferència dins les TED Talks.
Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST, London: Fourth Estate, 2010
——————–
Anteriors RESSENYES
XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XVII) – Jasper Fforde – “The Eyre Affair”
4 Abril 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: eyre, fforde, thursday_next
Fa uns mesos vaig llegir un apunt de l’Allau en el qual em descobria una sèrie de llibres, que havien de ser molt interessants, sobre una detectiu anomenada Thursday Next. Amazon em va resoldre la curiositat portant-me’l a les mans. Aquest llibre és, certament, començar-lo i no poder-lo deixar.
El món en el qual la detectiu Next desenvolupa la seva història és una Anglaterra dels anys 80, que, després de més de 130 anys encara està en guerra amb Rússia per la península de Crimea, Gales és una república independent de caire socialista, Anglaterra està governada per una megacorporació anomenada Goliath i la mascota de moda són clons de dodos, espècie d’ocell extingit el segle XVIII. El més característic d’aquesta societat, però, és la fal·lera que tenen tots per la literatura. Tothom té una sensibilitat especial i un gran coneixement de les obres escrites. Les principals disputes socials, amb atemptats terroristes i tot, les provoquen les discussions sobre l’autoria real de les obres de Shakespeare: shakespearians contra marlowians i baconians. Pel carrer, fins i tot, es poden trobar autòmates que reprodueixen oralment textos d’obres shakespearianes. Hi ha un episodi, especialment hilarant al voltant d’una representació setmanal en una localitat, central en el llibre, de “Ricard III”. No explicaré més per tal que el possible nou lector la descobreixi per ell mateix.
Ara bé, el que és especialment original és el fet que els principals crims es produexin al voltant del món literari, amb el robatori de manuscrits originals, l’intent d’alterar arguments d’obres conegudes, etc. D’aquesta manera, la protagonista, la Thursday Next, és membre d’una brigada de la policia especialitzada en temes literaris que es diu LiteraTech. Genial, ja ho veureu.
Us recomano la lectura.
En breu continuaré amb els quatre altres llibres de la saga.
——————–
Anteriors RESSENYES
XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XVI) – Cardenal Mazzarino – “Breviari dels polítics”
21 Març 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: ela_geminada, mazzarino
Fa uns dies vaig llegir a el Singular Digital un article del sempre interessant Quim Torra. En aquest escrit, i a partir de la tortuga de l’Ateneu que sempre li serveix de partner en les seves converses/reflexions em va descobrir la recent edició del Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino, traduïda pel Ramon Alcoberro, prologada per en Xavier Rubert de Ventós i materialitzada per la nova Edicions de la Ela geminada.
Vaig córrer a la llibreria a buscar-lo. El vaig comprar i me’l vaig llegir en un pim-pam. Ha valgut molt la pena. L’edició exquisida d’aquesta nova editorial gironina et transporta al món polític del segle XVII, en el qual, un italià vinculat als jesuïtes, però que mai va estudiar teologia, esdevé cardenal i primer ministre de França a la mort del Cardenal Richelieu. Va fer una gran fortuna, va ser l’artífex de fets decisius de la història francesa (i catalana!) i com a detentador d’un immens poder, blanc de les crítiques de personatges com el conegut Cyrano de Bergerac, donant peu a un subgènere literari de l’època anomenat mazarinades.
El Breviari, que se li atribueix a la seva ploma, tot i que no és del tot cert, és un recull de màximes i reflexions sobre el món de la política i, augmentant el prisma, de les relacions humanes. És un conjunt de màximes que, com L’art de la guerra de Sun Tzu, podria ser una pedrera d’obres sobre management i d’estratègia política.
El paràgraf que s’ha escollit des d’un punt de vista comercial per explotar l’obra és una afirmació de Rubert de Ventós en el seu pròleg i que defineix, perfectament, l’objectiu i el contingut del llibre.
De fora estant, com a pur espectacle, tant la política com el sexe resulten insuportablement feixucs i repetitius, sempre procaços. Només quan es practiquen com un joc apassionat, especulatiu i fantàstic, arriben a adquirir la qualitat estètica d’una bella arscombinatòria que bascula entre la ingenuïtat i el cinisme, entre el bell i el sinistre: com ara en aquest Breviari.
Una lectura en clau positiva d’aquest Breviari faria molt de bé al nostre país i a les seves classes dirigents, de ben segur.
——————–
Anteriors RESSENYES
XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XV) – Pere Ballart – “El contorn del poema”
7 Març 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Poemes, Ressenya, Reviews | 3 comentarisEtiquetes: ballart
“Pensant en el poema, en l’enunciat excepcional sobre la comuna sort d’homes i dones que sempre ha estat, i en el lector, que fent-se’l seu aprendrà a ser una mica menys infeliç i més lliure, també jo faria meves per acabar les paraules del poeta francès quan afirma, entusiàstic:
Là, il faut un peu d’attention, mais quelles récompenses!“
Amb aquestes paraules acaba aquest excel·lent llibre del professor Ballart sobre poesia tot referint a un text del francès Ponge.
Ballart, amb aquest llibre, va voler elaborar una introducció a la poesia per a aquells que no hi estan avesats. Escriu que va ser l’obra d’un convers com ell que no va saber apreciar les virtuts de la poesia fins molt endavant.
A El contorn del poema, l’autor introdueix al lector en el món de la poesia, tot intentant dotar al lector de l’aparell metodològic bàsic per poder llegir i gaudir, des d’un punt de vista estètic i crític, de la poesia.
Tracta temes com el context i els límits dels poemes, del “jo literari” i les seves diferents maneres de representar-se en un poema, de les metàfores, dels símbols i de les analogies, de la forma del poema, etc.
En tot moment fa ús d’exemples per il·lustrar les seves afirmacions. D’aquesta manera J.V.Foix, Màrius Torres, Gabriel Ferrater, T.S.Eliot, Baudelaire, Pere Quart, proporcionen al lector recursos per entendre millor el que ens explica en Pere Ballart.
——————–
Anteriors RESSENYES
XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XIV) – Jaume Passarell, “Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots”
28 febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, History, Llibres, Ressenya, Reviews | Deixa un comentariEtiquetes: acontravent, passarell
Quan vaig saber de l’edició que del recull d’escrits i articles d’en Jaume Passarell havia fet en Valentí Soler vaig córrer a fer-me amb un exemplar. Sento una gran atracció pels escrits de matèria periodística i sobretot si són de períodes anteriors a la Guerra Civil. Tinc la imatge que era un època amb moltes coses per explicar, bones i dolentes, i, sobretot, protagonitzades per un gran nombre de persones que es van veure obligades a convertir-se en personatges molt especials per exigències del guió històric.
En Jaume Passarell, el ninotaire de Badalona era una persona que va tenir una vida molt intensa abans de la sublevació militar del 1936. El posterior exili que es va veure obligat a patir i la posterior vida en el retorn, mig amagat per trobar-se fora del règim i al caire de la nova legalitat imposada pels vencedors el van portar a un canvi vital radical.
En aquest recull hi he trobat articles més o menys interessants. Per a mi, els millors són aquells en els quals en Passarell ens parla d’un altre badaloní il·lustre, en Pompeu Fabra, sobretot perquè en dibuixa la seva cara més humana. N’hi ha un altre de deliciós: ‘”43″. El tramvia de Barcelona a Badalona’. És un text que et fa adonar com pot haver canviat la quotidianitat amb el pas dels anys.
Aquest llibre és un exemple més de la qualitat de les publicacions de ACONTRAVENT.
——————–
Anteriors RESSENYES
XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XIII) – Hew Strachan, “The Oxford Illustrated History of the First World War”
21 febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Llibres, Ressenya, Reviews | Deixa un comentariEtiquetes: WWI
Buscava un bon resum sobre la Primera Guerra Mundial i, gràcies a les recomanacions a Amazon vaig ensopegar amb aquesta excel·lent “The Oxford Illustrated History of the First World War”.
Volia llibre que em donés una idea general dels principals elements d’aquest fet històric. Recomano, plenament, aquesta obra. Es tracta d’una sèrie d’articles de diferents autors coordinats pel Hew Strachan. Es tracta d’articles sobre diferents aspectes de la Gran Guerra, des de com va començar, els principals esdeveniments en els fronts europeus, a l’Àfrica, a l’Orient Mitjà, els factors i circumstàncies econòmics, les resistències populars a la guerra, el paper de la dona, la guerra al mar i a l’aire, l’armistici, etc.
Quan vaig veure que era una “illustrated history” pensava trobar-hi més fotos i mapes. He hagut de recórrer a altres fonts per poder tenir “imatges” de personatges i fets. Amb tot, una molt bona obra introductòria.
Quin gran desastre són les guerres. Aquesta, sobre la qual ja tenim una gran quantitat d’informació, és un testimoni esfereïdor.
La darrera frase del llibre, en el seu últim capítol “Memory and the great war” és un bon resum:
“We wallow in that war, ‘the greatest of all human contentions’, as Winston Churchill called it. Its agony is with us still. We cannot forget, nor can we ever truly comprehend”.
——————–
Anteriors RESSENYES
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XII) – Alfred Bosch – “1714”
7 febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentariEtiquetes: 1714, alfred_bosch
Aquesta setmana també faig una ressenya d’una novel·la de caire històric. Es tracta de la trilogia de l’Alfred Bosch, “1714”. Tres llibres amb els següents títols “Set de rei”, “Sota la pell del diable” i “Toc de vespres”.
Llegint en el diari Ara un article sobre l’efemèride del tercer centenari del final de la Guerra de Successió i on es plantejava la necessitat que tenim els catalans de donar visibilitat a la nostra història (amb un punt de propaganda, també, per què no?) com, per exemple, en el cas de “Braveheart” que va donar volada internacional a la causa nacional escocesa. De fet, la productora Cromosoma, la de Les Tres Bessones, sembla que està en un projecte cinematogràfic sobre el tema.
En aquest text es feia esment de la trilogia d’en Bosch i se li feia una entrevista. He recordat, aleshores, haver llegit aquesta història ja fa uns quants anys i recordo haver-m’ho passat molt bé, a més, també vaig aprendre moltes coses sobre personatges de segona línia, des del punt de vista actual com en Pau Ignasi de Dalmases, el duc de Warwick, en Viladomat, el general Moragues i la desmitificació necessària d’un personatge injustament reivindicat com en Rafael de Casanova.
La lectura de la història, seguint el fil d’una trama inventada, distreu, il·lustra i, alhora, t’indigna per com van anar els fets… sobretot per com vàrem ser utilitzats els catalans i com en vàrem acabar sortint tan malparats. Els anglesos, entre d’altres, ens en deuen una. Potser en breu ja ens la podran tornar… En la nostra situació qualsevol complicitat és necessària.
——————–
Anteriors RESSENYES
XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (XI) – Andreu Carranza – “L’hivern del tigre”
31 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Llibres, Ressenya, Reviews | 6 comentarisEtiquetes: andreu_carranza, carlins
Fa temps que em vaig llegir aquest llibre i el vaig tornar a recordar gràcies a un post de l’Alberich sobre les guerres carlines al seu bloc “La boia de Port Pelegrí”.
Desconeixedor del tema de les guerres carlines més enllà dels tòpics de la cultura general, aquesta novel·la de l’escriptor Andreu Carranza va ser una bona introducció al tema amb la recreació novel·lada de la vida del líder carlí català, Ramon Cabrera, també conegut com el “Tigre del Maestrat”.
La novel·la es planteja a partir dels suposats records de Cabrera des del seu exili londinenc. Fa un repàs de la seva vida i planteja, en un inici, de manera molt interessant, com es va enrolar en les files dels carlins. No us explicaré res per si teniu interès en descobrir-ho vosaltres mateixos. A part de la cruesa dels fets que després anirà explicant, aquest començament és de les coses que més em va colpir del llibre.
A part del seu interessant contingut històric que ja us he esmentat, com a filòleg, vaig trobar molt interessant l’ús de la varietat tortosina del català en la majoria dels diàlegs de la històrias i en el relat dels pensaments del protagonista. D’aquesta manera, ens trobem amb frases com “Los soldats de la línia que han format los oficials Egea i llorach criden d’alegria…” o bé “L’home mos va instal·lar a una cambra discreta, sense luxes. Mos facilità roba, menjar i tot lo que necessitàvem”.
En recomano, doncs, la lectura de manera ferma. Aprendreu més, si no en sabeu, d’aquesta part de la nostra història i podreu gaudir d’una lectura més enllà de l’estàndar literari del català… que a vegades, també va bé.
——————–
Anteriors RESSENYES
X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Joies de la llengua (IX) – “Non recoñece a Deus por pura soberbia”
26 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Language, Llibres | 11 comentarisEtiquetes: Déu, gallec, literatura, manuel_rivas
A vegades, mentre llegeixes un llibre et colpeix una frase o un diàleg en concret. Fa uns quants anys vaig poder gaudir de la lectura de “O lapis do carpinteiro” de l’escriptor gallec Manuel Rivas.
Malgrat la bonica història que s’explica, em vaig quedar de tot el llibre, tot i el pas dels anys, amb una conversa entre una dona creient i un metge, suposadament agnòstic. Després de parlar sobre un cas clínic concret, i atesa la presumpta fredor de la descripció que en fa el metge, la dona li etziba:
¡Virxe Santíssima! É vostede tan frío, tan cínico, tan…
¿Tan que?
Tan soberbio. Non recoñece a Deus por pura soberbia.
Ao contrario. Por pura modestia. Se realmente Santa Teresa e os místicos se dirixen a Deus é cunha arrogancia tal que cae no campo da patoloxía (…)
Mai se m’hagués pogut ocórrer que algú adduís que un altre no era creient amb aquesta argumentació. No deixa de ser brillant, també m’ho reconeixereu, la resposta del metge, titllant d’arrogants els místics! La millor defensa, és un bon atac.
Així doncs, de manera deliciosa, un escriptor pot descriure una suposada raó per a l’ateisme basant-ho en la sobèrbia. Intel·ligència feta literatura.
————–
Anteriors JOIES DE LA LLENGUA
VIII. Mais la maitresse, elle est chouette!
VII. “When the going gets tough, the tough get going”
Ressenya (X) – August Rafanell – “La il·lusió occitana”
24 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalunya, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: català, occitània, rafanell
Fa uns mesos vaig llegir un llibre que en va fer canviar la manera de veure alguns dels aspectes de la història del nostre país i de la seva llengua. Es tracta d’aquesta “La il·lusió occitana” del professor Rafanell. Aquesta àmplia obra és una amplíssima anàlisi de la relació entre el català i les llengües occitanes, els seus processos de normativització, els seus intents de fusió, etc. en uns anys molt crítics com van ser les darreres dècades del s.XIX i les tres primeres del XX. És curiós poder veure com processos aplicats artificialment sobre una llengua, com pot ser una fixació gramatical, poden canviar la història, les denominacions i l’ús de les llengües.
En Rafanell posa sobre la taula les diferents opcions, entre elles, els intents d’assimilar el català dins de l’ampli grup de llengües occitanes. En varen ser protagonistes el premi Nobel Frederic Mistral, Aladern, Estieu, Fabra, etc. Com es diu en la presentacio comercial del llibre: “La «il·lusió occitana» és la història de la construcció d’aquells mapes físics i mentals que van pretendre adscriure l’idioma dels catalans a un espai superior, entre Espanya i França”.
No sé fins a quin punt, tots aquests plantejaments integracionistes entre Catalunya i Occitània varen tenir la profunditat i seriositat que sembla entendre’s de la lectura de “La il·lusió occitana”, però ha estat un bon exercici per tornar a pensar en com hauria pogut ser el nostre futur i el del sud d’Europa si la batalla de Muret i el Tractat de Corbeil haguessin anat d’una altra manera. Us imagineu un pais des d’Elx a Niça i des de Burdeus a Barcelona? Jo sí… i m’agrada!
L’obra de Rafanell es tracta d’una lectura molt recomanable per a tots aquells que estiguin interessats en el català i les seves derivades en altres disiciplines.
——————–
Anteriors RESSENYES
IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI
VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (IX) – Paolo Giordano – “La solitudine dei numeri primi”
17 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentarisEtiquetes: giordano, italià, literatura
Paolo Giordano és un jove escriptor d’èxit a Itàlia gràcies al seu llibre “La solitudine dei numeri primi”. El títol fa referència a un tipus especial de números primers, els “primers bessons”, aquells números primers separats només per un altre, com per exemple l’11 i el 13, el 17 i el 19, etc. Nombres singulars, propers a altres també singulars però que mai no estan en contacte.
La història del llibre gira sobre les vides paral·leles de dues persones que s’acaben coneixent però que sempre han estat i seran com els “primers bessons”, singulars però incapaços d’estar junts. L’Alice i el Mattia són dos joves marcats per uns fets molt especials en les seves respectives infàncies. Allò que els passà de petits, els marcarà la resta de les seves vides.
És una història, a vegades angoixant, fa patir, però et posa en la pell dels personatges, t’absorbeix i et fa partícep de la història. Voldries resoldre els seus problemes. Formalment no és especial, tot i que juga correctament amb el ritme del pas del temps, però la història està molt ben trenada i el lector no pot tancar el llibre sense saber quin és el següent pas i si es resoldrà la història com tothom voldria… perquè vols que s’acabi d’una determinada manera.
El recomano… però us farà patir…
Ressenya (VIII) – Andrea Camilleri – “Il ladro di merendine”
10 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: camilleri, italià
Quanto mi piacerebbe potere scrivere tutto il post in italiano correttamente senza sbagli ortografici. Comunque frequentando la lettura dei libri di Camilleri sulle indagine di Montalbano, non credo che possa riuscire a farlo mai. (disculpeu els errors!!! – ho explico seguidament).
Malgrat no em serveixi per poder consolidar el meu coneixement de la llengua italiana standard adquirit en les batalles de la vida (!), atès que l’autor adopta el dialecte local sicilià per escriure els seus llibres d’aquesta sèrie, no puc deixar de sentir-me cada cop més enganxat a la lectura de les novel·les policíaques que tenen per escenari la Sicília que descriu Camilleri.
Les històries, per elles mateixes, ja són prou distretes en el context d’aquest gènere. Amb tot, però, el millor per a mi d’aquestes novel·les és el seu estil viu i directe. Es nota que l’escriptor també és cineasta. Les escenes i els diàlegs que et descriu, se’t representen immediatament. Aquests llibres són un exemple de quan la lectura esdevé un plaer.
I com diu Andrea Camilleri a la “Nota dell’autore” al final de “Il ladro di merendine”:
“Se la fantasia ha potuto coincidire con la realtà, la colpa è da addebitarsi, a mio parere, alla realtà”.
——————–
Anteriors RESSENYES
VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (VII) – Pere Rovira, “L’amor boig”
3 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | Deixa un comentariEtiquetes: català, pere rovira
La ressenya d’aquesta setmana és del llibre “L’amor boig” de Pere Rovira.D’aquest escriptor en coneixia algunes poesies, sobretot dins del seu “Mar de dins” que el professor Sam Abrams tan bé sabia explicar als seus alumnes de Filologia Catalana a la UOC.
Feia temps que no m’enganxava tant a la lectura d’un llibre. A part d’un llenguatge acurat, d’aquells que quan el llegeixes et dóna la sensació que t’estàs alimentant de “saviesa lingüística”, voldria destacar la seva trama i la seva estructura narrativa: una brillant i aclaparadora sopresa. Tot i que em moro de ganes de donar-vos més detalls, me n’hauré d’estar per no xafar-vos la guitarra si voleu emprendre l’experiència de llegir aquest llibre.
Deixeu-me, però, que us transcrigui un fragment:
“La ceguesa amorosa significa, més que la incapacitat de veure-hi clar, l’obligació de veure amb una total nitidesa les creacions més injustificades de la imaginació enamorada”.
Vinga, poseu-vos-hi… us agradarà. Segur.
Ressenya (VI) – Patrícia Gabancho, “Crònica de la independència”
27 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Catalonia, Catalunya, Llibres, Ressenya, Reviews | 3 comentarisEtiquetes: català, independència
Feia temps que no llegia un llibre que em provoqués un tal optimisme com el darrer de la Patricia Gabancho.
Per als independentistes, veure sobre el paper la representació d’un futur escrit per un altre dóna un alè d’esperança en copsar que allò que hom desitja pot tenir una certa, o una gran objectivitat.
Vull agrair a la Sra.Gabancho la seva obra. Ensems, espero que els independentistes que la llegeixin reforcin el seu esperit i que aquells que encara no ho són hi vegin una possibilitat de futur perfectament realitzable. Fa temps que tinc la sensació que estem en un moment d’inflexió.
Només hi ha tres coses que no m’agraden del futur que ens mostra l’autora: el fet que Catalunya no tingui exèrcit (no siguem ingenus!), el president de la República que es proposa (no ha tingut un paper massa encertat darrerament) i el plantejament velat d’una situació molt crítica als Estats Units del president Obama. Els americans poden ser uns dels que més ens ajudin en el nostre objectiu de llibertat. Tinguem-ho en compte.
Llegiu-lo, llegiu-lo i, sobretot, creieu-vos el que us diu: tant els lectors com els personatges reals que sortiu en el llibre amb un paper rellevant.
——————–
Anteriors RESSENYES
V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (V) – Philip Roth, “The plot against America”
20 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 7 comentarisEtiquetes: roth
La meva primera lectura de Philip Roth per recomanació del SM, un dels meus “recomanadors oficials” de llibres, ha estat aquest “The plot against America”.
La seva lectura m’ha enganxat. L’escriptor juga amb personatges reals i ficticis, el protagonista es diu Philip Roth i és jueu, com l’escriptor. El llibre fa política ficció i dibuixa un escenari en el qual, abans de la Segona Guerra Mundial, en F.D.Roosvelt perd les eleccions davant d’un republicà no intervencionista i filogermànic com l’aviador Charles Lindbergh, el primer home que, en els anys vint, havia sobrevolat en solitari l’Oceà Atlàntic.
Amb aquesta premissa es desenvolupa tota una història i planteja com podria haver estat la situació dels jueus americans en el cas que els Estats Units haguessin signat un hipotètic tractat de no agressió amb l’Alemanya de Hitler.
En la història apareixen personatges reals com els esmentats Roosvelt i Lindbergh, l’alcalde de Nova York La Guardia, en Henry Ford, el periodista Walter Winchell, etc. tots ells assumint un paper ajustat a la nova ficció però amb els trets de la seva personalitat històrica.
Interessant lectura per com en Roth combina història i ficció i per com un gir en els esdeveniments històrics pot canviar de manera radical la vida de les persones.
Vinga, a llegir-lo!
Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA , London: Vintage Books, 2005
—————-
Anteriors RESSENYES
IV. Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES
Ressenya (IV) – Guy Deutscher, “Through the Language Glass: Why the World Looks Different in Other Languages”
13 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Language, Llibres, Ressenya, Reviews | 6 comentarisEtiquetes: deutscher
Per als amants de les llengües aquest llibre és una troballa. Per als amants de l’antropologia aquest llibre és una troballa. Per als amants de la cultura clàssica aquest llibre és una troballa. Per als amants de les anècdotes històriques aquest llibre és una troballa.
Through the Looking Glass d’en Deutscher, autor, també de The Unfolding of Language, és un “must read” per a tots aquells interessats en la relació entre la llengua, la cultura i la natura de les capacitat intel·lectual dels homes.
A partir de diferents exemples, molts d’ells basats en la capacitat de les diferents llengües per descriure els colors (i, sobretot, amb un apassionant exemple sobre la descripció dels colors per part d’Homer en les seves conegudes obres), o en el tractament dels gèneres o en la descripció de les localitzacions, el lingüista descabdella les diferents tendències en les quals la lingüística s’ha mogut per tal de descriure la relació entre les ja esmentades llengua, cultura i biologia dels parlants.
Una lectura apassionant.
Sabíeu, per exemple, que el Guugu Yimithirr, una llengua dels aborígens de Queensland a Austràlia fa servir coordenades geogràfiques en lloc de coordenades egocèntriques com nosaltres per descriure les posicions dels objectes i que això els converteix en autèntiques bruíxoles humanes?
Sabíeu que en Mark Twain s’enfotia dels gèneres per a elements inanimats de llengües com l’alemany perquè l’anglès que ell parlava no els distingia i li semblava una cosa realment esperpèntica?
Un llibre que comença de la manera com us transcric a continuació invita a ser llegit:
“There are four tongues worthy of the world’s use”, says the Talmud: “Greek for song, Latin for war, Syriac for lamentation, and Hebrew for ordinary speech.”
No us el perdeu!
Guy Deutscher, THROUGH THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES , New York: Metropolitan Books, 2010
—————-
Anteriors RESSENYES
Ressenya (III) – Don DeLillo, “White Noise”
5 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentarisEtiquetes: delillo
La novel·la de Don DeLillo gira al voltant d’un professor universitari americà especialista en Hitler (tot i que no parla alemany!) casat cinc vegades amb quatre dones diferents i amb una colla de fills seus i de la seva darrera dona.
Comparteix amb ella la por a morir primer que la seva parella i aquest temor és un dels fils conductors de la història.
El llibre està dividit en tres parts. En la primera, “Waves and Radiation”, es presenten tots els personatges. En la segona, “The Airborne Toxic Event”, acosta el personatge principal a la realitat de la mort i en la tercera, “Dylarama”, aquest s’ha d’enfrontar a les circumstàncies que han arrossegat a la seva dona a comportar-se d’una manera determinada condicionada per la por a morir.
La història té uns punts surrealistes amb personatges i situacions realment sorprenents però provoca el lector quan el fa pensar en com ens podem plantejar la certesa de la mort futura des de la certesa de la vida actual.
Aquesta novel·la va guanyar el National Boook Award del 1985.
Don DeLillo, WHITE NOISE, New York: Picador Books, 1986
—————-
Anteriors RESSENYES
Ressenya (II) – Ferran Sáez, “Vides improbables”
28 Novembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | Deixa un comentariEtiquetes: ferran sáez
En Ferran Sáez en aquest llibre explica les vides de quatre personatges catalans desconeguts que van tenir, però, unes vides prou interessants com per estudiar-les. Són persones que visqueren entre els segles XVI i XVII i l’autor, gràcies a la feina feta per l’historiador amateur Samuel Carasso, tot un personatge ell mateix, en fa les seves corresponents biografies.
La idea del llibre és mirar la història a través de les vides de personatges que ara ens són anònims però que van deixar les suficients restes documentals com per a que, tres-cents anys més tard, les puguem seguir i estudiar. Són persones atípiques de la seva època i que ens ajuden a veure nous aspectes de la història. El subtítol del llibre és molt descriptiu del seu continugt: “Una història dels heterodoxos catalans”.
Particularment, he trobat molt interessant el capítol tercer, en el qual Saéz explica la vida de Jesús de la Santacreu, un jueu convers que va viure a cavall dels segles XVI i XVII. Nascut a Lleida i mort a Rabat. El seu nom jueu, que feia servir sovint, era Moshe ben Jaffuda. Permet fer-se una idea molt bona de com va ser la vida dels jueus conversos i dels seus primers descendents en les nostres contrades per aquells anys.
Ferran Sáez, VIDES IMPROBABLES, Barcelona: A Contravent, 2010
——————–
Anteriors RESSENYES
I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS
Ressenya (I): Richard Florida, “The Rise of the Creative Class”
21 Novembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | Deixa un comentariEtiquetes: creative class, richard florida
Aquest conegut llibre de l’urbanista Richard Florida explica la importància que ha de tenir, i té, per al desenvolupament de les societats la que ell anomena “classe creativa“. Segons la seva teoria, les 
regions metropolitanes amb altes concentracions de treballadors del sector high-tech, artistes, musics, gays i lesbianes i “nous bohemis” tenen un alt nivell de desenvolupament econòmic. Aquesta classe creativa fomenta un entorn obert i dinàmic que afavoreix aquest desenvolupament professional. Aquest entorn atrau més persones creatives, negoci i capital.
Segons Florida, és més profitós invertir en la retenció i promoció d’aquest talent que no pas invertir en infraestructures.
Un bon resum de la seva teoria són les “tres Ts del desenvolupament econòmic” com a garantia de pol d’atracció de les classes creatives: Talent, Tecnologia, i Tolerència.
Lectura molt recomanable i més en els temps actuals en els quals hem de pensar en noves solucions per tal de canviar el nostre model de desenvolupament econòmic.
Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS, New York: Basic Books, 2002
**********
When Tirant lo Bloc went photoblogging, his alter ego was born. He gained his freedom by creating a new world in which words were replaced by images.
Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.
tirantlobloc.wordpress.com 