Ressenya (XXI) – Amélie Nothomb – “Ni d’Ève, ni d’Adam”

La setmana passada parlàvem del primer llibre de la Nothomb que em vaig llegir, Stupeur et tremblements. Ni d’Ève ni d’Adam també forma part dels seus llibres autobiogràfics i sense saber-ho abans de començar la seva lectura vaig anar descobrint que aquesta era una història paral·lela a la de l’anterior llibre esmentat. En el primer, l’escriptora ens explica el vessant laboral de la seva estada al Japó. En el segon, descriu la seva relació amb el seu amant japonès. Vaig trobar genial com havia pogut separar tant les dues històries i que en cap dels dos casos es trobés a faltar l’aspecte de la seva vida del qual no se’n parlava. Un cop has llegit els dos llibres, et sorprèn aquesta curiositat.

En aquest llibre em refermo en el que vaig dir la setmana passada sobre Stupeur et tremblements, l’estil és fresc, directe. Això s’agraeix especialment en aquest text en el qual l”escriptora parla obertament dels seus sentiments. El seu relat fa acostar-se tant al lector que aquest, fins i tot, no troba estranys alguns dels seus comportaments dins de la relació amb el noi japonès.

Les reflexions finals són per no perdre-se-les.

Un gran llibre. Ens podem quedar amb les anècdotes costumbristes, però també podem gaudir, i molt, de la manera com l’escriptora té de descriure la diversitat amb subjectivitat i respecte alhora.

Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM, Paris: Albin Michel, 2007

——————–

Anteriors RESSENYES

XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS

XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD

XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST

XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR

XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Ressenya (XX) – Amélie Nothomb – “Stupeur et tremblements”

Tinc una certa tendència a fer cas de les recomanacions bibliogràfiques que em fa segons qui. El bloc de l’Allau, per a mi, és una d’aquestes fonts. La primera vegada que li vaig fer cas en vaig quedar molt satisfet. La segona, per raons diferents, tampoc no m’ha deixat indiferent i m’ha permès descobrir una escriptora que m’atrau enormement.

Tot va començar quan, en aquest bloc, vaig llegir un comentari sobre el llibre “Une forme de vie” d’aquesta escriptora belga. Em va semblar molt interessant el que es deia i, en resposta a un comentari meu a aquest apunt, l’esmentat Allau em va recomanar dos llibres més d’aquesta autora.

El primer és aquest del qual us en parlaré avui. El segon, serà tema de la setmana vinent i l’esmentat “Une forme de vie” el de l’altra. M’he llegit els tres, un darrere l’altre!

Comencem, doncs, pel primer d’aquesta sèrie personal. “Stupeur et tremblements” és un text autobiogràfic de l’Amélie Nothomb en el qual explica la seva primera experiència laboral al Japó en una gran empresa. L’escriptora havia viscut fins als cinc anys en aquest país asiàtic. Després va viure en altres països per causa de la carrera diplomàtica del seu pare.

El contingut principal d’aquest relat és posar de de manifest la gran diferència que hi ha entre la consideració del treball i la jerarquia en el Japó en oposició als paràmetres segons els quals ens movem a Occident. Les situacions que explica són del tot sorprenents des del nostre punt de vista, però la Nothomb ho fa amb gran respecte per als nipons i, malgrat el to personal de la narració, té un cert caràcter documental o d’anàlisi sociològica.

Un punt que m’agradaria destacar dels textos d’aquesta autora és la naturalitat i frescor, tant de les seves reflexions, com dels diàlegs amb els altres personatges.

És divertit descobrir, en un momemt de la història, d’on ve el títol del llibre: “Stupeur et tremblements”.

Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS, Paris: Albin Michel, 1999

——————–

Anteriors RESSENYES

XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD

XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST

XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR

XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS