Joies de la llengua (IX) – “Non recoñece a Deus por pura soberbia”

26 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Language, Llibres | 11 comentaris
Etiquetes: , , ,

A vegades, mentre llegeixes un llibre et colpeix una frase o un diàleg en concret. Fa uns quants anys vaig poder gaudir de la lectura de “O lapis do carpinteiro” de l’escriptor gallec Manuel Rivas.

Malgrat la bonica història que s’explica, em vaig quedar de tot el llibre, tot i el pas dels anys, amb una conversa entre una dona creient i un metge, suposadament agnòstic. Després de parlar sobre un cas clínic concret, i atesa la presumpta fredor de la descripció que en fa el metge, la dona li etziba:

¡Virxe Santíssima! É vostede tan frío, tan cínico, tan…

¿Tan que?

Tan soberbio. Non recoñece a Deus por pura soberbia.

Ao contrario. Por pura modestia. Se realmente Santa Teresa e os místicos se dirixen a Deus é cunha arrogancia tal que cae no campo da patoloxía (…)

Mai se m’hagués pogut ocórrer que algú adduís que un altre no era creient amb aquesta argumentació. No deixa de ser brillant, també m’ho reconeixereu, la resposta del metge, titllant d’arrogants els místics! La millor defensa, és un bon atac.

Així doncs, de manera deliciosa, un escriptor pot descriure una suposada raó per a l’ateisme basant-ho en la sobèrbia. Intel·ligència feta literatura.

————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

VIII. Mais la maitresse, elle est chouette!

VII. “When the going gets tough, the tough get going”

VI. “In love/out… of love”

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Ressenya (IX) – Paolo Giordano – “La solitudine dei numeri primi”

17 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentaris
Etiquetes: , ,

Paolo Giordano és un jove escriptor d’èxit a Itàlia gràcies al seu llibre “La solitudine dei numeri primi”. El títol fa referència a un tipus especial de números primers, els “primers bessons”, aquells números primers separats només per un altre, com per exemple l’11 i el 13, el 17 i el 19, etc. Nombres singulars, propers a altres també singulars però que mai no estan en contacte.

La història del llibre gira sobre les vides paral·leles de dues persones que s’acaben coneixent però que sempre han estat i seran com els “primers bessons”, singulars però incapaços d’estar junts. L’Alice i el Mattia són dos joves marcats per uns fets molt especials en les seves respectives infàncies. Allò que els passà de petits, els marcarà la resta de les seves vides.

És una història, a vegades angoixant, fa patir, però et posa en la pell dels personatges, t’absorbeix i et fa partícep de la història. Voldries resoldre els seus problemes. Formalment no és especial, tot i que juga correctament amb el ritme del pas del temps, però la història està molt ben trenada i el lector no pot tancar el llibre sense saber quin és el següent pas i si es resoldrà la història com tothom voldria… perquè vols que s’acabi d’una determinada manera.

El recomano… però us farà patir…

Paolo Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI, Milano: Mondadori, 2008

——————–

Anteriors RESSENYES

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Joies de la llengua (II) – “Cherchez la femme”

20 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Language | 4 comentaris
Etiquetes: , ,

En aquest segon post de la sèrie “Joies de la llengua” voldria parlar-vos d’una frase feta en francès d’ús ja universal: “Cherchez la femme”. Literalment, “Busqueu la dona”.

Aquesta expressió té el seu origen en l’obra “Les Mohicans de Paris” d’Alexandre Dumas (pare). La fa aparèixer primer en una frase que diu:

“Cherchez la femme, pardieu ! cherchez la femme !”

En un principi, volia significar que quan un home es comporta de manera fora del normal, de ben segur, la raó és una dona.

Com millor s’explica aquest significat inicial és en l’adaptació teatral de l’obra, feta pel mateix Dumas, quan diu:

“Il y a une femme dans toutes les affaires ; aussitôt qu’on me fait un rapport, je dis : « Cherchez la femme !».

Amb tot, aquesta expressió també es fa servir quan hom es vol referir a que s’ha de buscar l’arrel de les coses.

M’agrada el component romàntic de l’expressió. És molt dels segles precedents. Les dones com a motiu i raó de tot. Explica molt com ha estat la nostra civilització. No hi ha una expressió equivalent com “Cherchez l’homme”. Potser les dones no tenen preocupacions ni comportaments estranys que calgui explicar…

El feminisme ha de seguir avançant per la igualtat de drets, però, si us plau, que no es carregui mai expressions tan meravellosament decadents com aquesta.

——————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

I. “Una relazione galante”

 

Joies de la llengua (I) – “Una relazione galante”

6 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Language | 3 comentaris
Etiquetes: , ,

Començo amb aquest post la primera aportació de la sèrie “Joies de la llengua”. Cada dues setmanes provaré d’explicar-vos frases, paraules i expressions que m’han cridat l’atenció com a objectes d’anàlisi més estètica que no pas lingüística.

En funció de les nostres experiències vitals, una llengua ens pot sonar d’una manera o d’una altra, ens pot transportar a diferents móns o records. Senzillament, ens pot atraure des d’un punt de vista estètic, bé sigui per la fonètica, el ritme, la cantarella o la representació gràfica dels seus mots. Comencem.

L’italià és una llengua que, entre d’altres coses, m’atrau per gaudir, a parer meu, d’una particular capacitat descriptiva que li permet guarnir els enunciats.

En aquesta línia, voldria destacar com es descriu d’una manera exquisidament elegant una relació fora del matrimoni a “Il Gattopardo”, la famosa novel.la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Cap al final del llibre, Angelica, la dona de Tancredi un dels personatges principals, nebot del Principe, el protagonista, es retroba amb Tassoni un amic de la joventut del seu marit i diu així: “Tassoni era preoccupato: ‘Angelica,’ li disse (con lei aveva avuto una breve relazione galante trent’anni prima, e conservava quella insostituibile intimità conferita da poche ore passate fra il medessimo paio di lenzuola)…”.

“Relazione galante”… és una descripció exquisida, no?

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: