Recomanacions musicals (LXII) – Rocky Roberts – “Stasera mi butto”

13 gener 2014 a les 08:00 | Arxivat a Music | 6 comentaris
Etiquetes: , , ,

Altres vegades en aquest espai musical de la blogosfera, tot i centrant-lo en l’època àuria dels 80s, hem fet referència a temes d’anys anteriors perquè hem entès que són un precedent important en la música d’aquests anys.

Aquesta setmana és el torn d’una cançó mítica de finals dels 60s, “Stasera mi butto”, de l’ex-boxejador, ex-marine i cantant nordamericà afincat a Itàlia, Rocky Roberts.

Tots els que han tingut algun tipus de relació, més o menys estreta amb Itàlia o els éssers humans que l’habiten, segur que la coneixen i l’han cantada en moments de catarsi col·lectiva i festiva. El títol de la cançó ‘Stasera mi butto’, ‘Aquesta nit em llenço’, referit al propòsit de decidir-se a una acció conqueridora vers un persona amb la qual s’hi volen “intencions” és un lema per als habitants de la nació transalpina i per els hi hem hagut de portar a terme operacions d’aquest tipus per aquelles contrades.

Stasera mi butto
stasera mi butto,
mi butto con te
e faccio di tutto e faccio di tutto per stare con te.

Bona setmana!

Recomanacions musicals (XXIV) – Gianna Nannini – “Bello e impossibile”

25 Març 2011 a les 09:00 | Arxivat a Music | 4 comentaris
Etiquetes: ,

Sempre he tingut una flaca per les veus rovellades. La Gianna Nannini no només és italiana (5 punts) sinó que, a més, té la veu rovellada (5 punts més). Com diria el filòsof alemany: “no hase falta desir nada más…”.

La cançó és un viatge brutal a una altra dècada. La cançó et podrà agradar més o menys… a mi m’agrada, però segur que ningú no es podrà quedar indiferent amb el vídeo. Tot i ser un incondicional de la Gianna, no puc evitar dir que aquest és un dels pitjors videoclips que he vist mai. Està al mateix nivell dels de Mecano dels inicis. Com es pot ser tan dolent? Va cobrar el paio que va parir aquesta porqueria? Com ho va poder acceptar la Nannini? No s’entén.

Mi sconvolge l’emozione e non so perche’
oltre il bacio della folla vedo solo te
mentre corro nel tuo sguardo sotto la citta’
e non voglio piu’ mi arrendo chi mi salvera’

… deliciosament quecu… oi?

Per cert, no dubteu a fer una incursió per Google Images (ja sabeu que en sóc un seguidor fervent) buscant imatges de la nostra diva d’avui. No us decebrà. La Gianna Nannini, com els vins i els homes, també ha guanyat amb el pas del temps.

Bella, ma non impossibile!

Bon cap de setmana!

Ressenya (IX) – Paolo Giordano – “La solitudine dei numeri primi”

17 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentaris
Etiquetes: , ,

Paolo Giordano és un jove escriptor d’èxit a Itàlia gràcies al seu llibre “La solitudine dei numeri primi”. El títol fa referència a un tipus especial de números primers, els “primers bessons”, aquells números primers separats només per un altre, com per exemple l’11 i el 13, el 17 i el 19, etc. Nombres singulars, propers a altres també singulars però que mai no estan en contacte.

La història del llibre gira sobre les vides paral·leles de dues persones que s’acaben coneixent però que sempre han estat i seran com els “primers bessons”, singulars però incapaços d’estar junts. L’Alice i el Mattia són dos joves marcats per uns fets molt especials en les seves respectives infàncies. Allò que els passà de petits, els marcarà la resta de les seves vides.

És una història, a vegades angoixant, fa patir, però et posa en la pell dels personatges, t’absorbeix i et fa partícep de la història. Voldries resoldre els seus problemes. Formalment no és especial, tot i que juga correctament amb el ritme del pas del temps, però la història està molt ben trenada i el lector no pot tancar el llibre sense saber quin és el següent pas i si es resoldrà la història com tothom voldria… perquè vols que s’acabi d’una determinada manera.

El recomano… però us farà patir…

Paolo Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI, Milano: Mondadori, 2008

——————–

Anteriors RESSENYES

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Ressenya (VIII) – Andrea Camilleri – “Il ladro di merendine”

10 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Quanto mi piacerebbe potere scrivere tutto il post in italiano correttamente senza sbagli ortografici. Comunque frequentando la lettura dei libri di Camilleri sulle indagine di Montalbano, non credo che possa riuscire a farlo mai. (disculpeu els errors!!! – ho explico seguidament).

Malgrat no em serveixi per poder consolidar el meu coneixement de la llengua italiana standard adquirit en les batalles de la vida (!), atès que l’autor adopta el dialecte local sicilià per escriure els seus llibres d’aquesta sèrie, no puc deixar de sentir-me cada cop més enganxat a la lectura de les novel·les policíaques que tenen per escenari la Sicília que descriu Camilleri.

Les històries, per elles mateixes, ja són prou distretes en el context d’aquest gènere. Amb tot, però, el millor per a mi d’aquestes novel·les és el seu estil viu i directe. Es nota que l’escriptor també és cineasta. Les escenes i els diàlegs que et descriu, se’t representen immediatament. Aquests llibres són un exemple de quan la lectura esdevé un plaer.

I com diu Andrea Camilleri a la “Nota dell’autore” al final de “Il ladro di merendine”:

“Se la fantasia ha potuto coincidire con la realtà, la colpa è da addebitarsi, a mio parere, alla realtà”.

Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE, Palermo: Selerio Editore, 1996

——————–

Anteriors RESSENYES

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

 

Tirant lo Photobloc: Venezia (V) – Water (like Love) conquers all

30 Novembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | 2 comentaris
Etiquetes: ,

L’aigua a Venècia es fica per tot arreu. Ho domina tot, principalment les vides dels seus habitants i visitants. L’amor també domina la vida dels venecians i de gran part de les persones… Al capdavall, ho conquereix tot…

En Tirant lo Photobloc ho va veure molt clar i, com sempre t’ho vol ensenyar amb un poema en imatges a http://tirantlophotobloc.wordpress.com.

Tirant lo Photobloc: Venezia (IV) – Home full of sky

23 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | Deixa un comentari
Etiquetes: ,

A Venècia els carrers són tan estrets que el cel, sense adonar-se’n, a vegades entra dins les cases. En Tirant lo Photobloc ho va descobrir i us ho vol ensenyar.

Si ho vols veure, vine a http://tirantlophotobloc.wordpress.com

Tirant lo Photobloc: Venezia (III) – Blurry presence

26 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | 1 comentari
Etiquetes: ,

Aquest cop en Tirant lo Photobloc ens presenta una visió molt particular de les góndoles venecianes… sempre hi són…

Feu-hi un cop d’ull: Venezia (III) – Blurry presence.

Tirant lo Photobloc: Venezia (II) – Steps down to water

21 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | Deixa un comentari
Etiquetes: ,

Si aneu a  Tirant lo Photobloc, trobareu el segon photopost sobre Venècia.

Escales que baixen a l’aigua i hi desapareixen…

 

Tirant lo Photobloc: Venezia (I) – Decay & Beauty

18 Octubre 2010 a les 13:30 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Aquest cap de setmana, el meu alterego fotopoeta, en Tirant lo Photobloc, ha penjat el primer photopost de la sèrie Venezia. Aquesta serà una sèrie de fotopoemes basats en imatges captades en uns dies que vaig passar a Venècia.

Venècia. Nou conflicte entre la publicitat i l’art

18 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Art, Economics | 5 comentaris
Etiquetes: , , ,

El mes passat vaig llegir un article al NYTimes que parlava de la polèmica que hi ha a Itàlia al voltant de la publicitat present en els monuments que s’estan reformant a Venècia.

Aquests darrers dies he tingut la gran sort de poder passejar per la ciutat dels canals i comprovar la magnitud de la polèmica. Estèticament és horrorós. Mireu, si no, com queda el Pont dels sospirs en la foto que us adjunto en primer lloc, o com resta amagada, darrere la publicitat, la Biblioteca Marciana en la segona. Per uns moments et planteges si no és millor la decadència crònica dels edificis venecians a aquells grans plafons multicolors que cobreixen les bastides dels edificis en reforma.

Amb el cap fred, però, el tema m’ha portat a la meditació i a posar-me del costat d’alguns dels arguments que es donen en l’esmentat article en favor d’aquesta publicitat.

És cert que la preservació del patrimoni artístic és un dels objectius “naturals” de la majoria de persones. De manera inconscient donem per suposat que els edificis i obres d’art en mal estat s’han de restaurar per tal de conservar-los i poder-ne garantir la continuïtat. Aquest, però, és un desig que només contempla la finalitat i obvia els mitjans per assolir-la.

Aquestes accions tenen un cost, un alt cost. Quan les economies estan sanejades i els recursos són abundosos, el tema econòmic, tot i considerar-se, no és decisiu en el cas de reformes necessàries. En la situació econòmica actual, i sembla ser que haurà de ser així al llarg de molt de temps, els diners determinen la viabilitat o no d’una acció d’aquest tipus.

Qui ho paga això? Qui té diners? Doncs una de les fonts de recursos és el patrocini i la publicitat. Aquesta pot ser més o menys discreta. En situacions com la de Venècia, per exemple, en la qual la necessitat de recursos és tan gran, les empreses patrocinadores tenen la força suficient per imposar les seves exigències de visibilitat. No hi ha alternativa, sembla.

Acabarem veient els músics de la Filarmònica de Berlin amb publicitat als seus faristols? El frac d’en Baremboim o d’en Mehta amb publicitat a l’esquena? El marc de “La noia de la perla de Vermeer” amb publicitat enganxada?

Qui sap… Potser el gaudi de la cultura ens obligarà a canviar els nostres esquemes. Que els diners flueixin d’on es troben i que en podem fruir tots. Una altra opció que les entrades als concerts o als museus s’incrementin de manera astronòmica. També es podrien cobrar unes taxes turístiques significatives als visitants de les ciutats amb monuments per mantenir.

Em sembla que preferirem, al capdavall, que siguin les grans marques les qui ho facin per nosaltres, oi? Encara que, durant alguns mesos, ens espatllin les fotos!

Recomanacions musicals (III) – “Luca era gay” – Povia

15 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Music | 1 comentari
Etiquetes: ,

Aquesta setmana vull fer una recomanació un pèl diferent… Us presentaré una de les cançons finalistes del festival de Sanremo del 2009.

“Luca era gay” la canta Povia, un popular i polèmic cantant italià. Aquesta cançó parla de la “conversió” d’hetero a homo d’un noi. A més, explica que l’homosexualitat inicial del personatge anomenat Luca era degut a un tema d’inseguretat i sobreprotecció maternal. Us podeu imaginar la polèmica que va causar aquesta cançó!

No us perdeu la fantàstica veu de fons, sobretot al final de la cançó, de la Monia Russo.

Joies de la llengua (I) – “Una relazione galante”

6 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Language | 3 comentaris
Etiquetes: , ,

Començo amb aquest post la primera aportació de la sèrie “Joies de la llengua”. Cada dues setmanes provaré d’explicar-vos frases, paraules i expressions que m’han cridat l’atenció com a objectes d’anàlisi més estètica que no pas lingüística.

En funció de les nostres experiències vitals, una llengua ens pot sonar d’una manera o d’una altra, ens pot transportar a diferents móns o records. Senzillament, ens pot atraure des d’un punt de vista estètic, bé sigui per la fonètica, el ritme, la cantarella o la representació gràfica dels seus mots. Comencem.

L’italià és una llengua que, entre d’altres coses, m’atrau per gaudir, a parer meu, d’una particular capacitat descriptiva que li permet guarnir els enunciats.

En aquesta línia, voldria destacar com es descriu d’una manera exquisidament elegant una relació fora del matrimoni a “Il Gattopardo”, la famosa novel.la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Cap al final del llibre, Angelica, la dona de Tancredi un dels personatges principals, nebot del Principe, el protagonista, es retroba amb Tassoni un amic de la joventut del seu marit i diu així: “Tassoni era preoccupato: ‘Angelica,’ li disse (con lei aveva avuto una breve relazione galante trent’anni prima, e conservava quella insostituibile intimità conferita da poche ore passate fra il medessimo paio di lenzuola)…”.

“Relazione galante”… és una descripció exquisida, no?

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: