Una gran alegria

20 maig 2011 a les 09:00 | Arxivat a experiences | 9 comentaris
Etiquetes:

Espero que avui em disculpeu per no fer-vos cap recomanació musical. El motiu l’entendreu tot seguit.

Us vull fer partíceps d’una gran alegria. De fet, ja fa més d’una setmana que ho sé, però la joia és tan immensa que, curull de satisfacció, no he pogut escriure dues línies seguides en els darrers dies. Avui, finalment, m’he decidit.

Abans que res, també us voldria demanar que no m’envegéssiu excessivament. Us accepto una enveja sana, això sí, però no més. Doncs bé, dit tot això, ja us puc comunicar la gran notícia:

Sembla ser que un virtuós sistema informàtic m’ha escollit per fer de PRIMER VOCAL D’UNA MESA ELECTORAL A LA MEVA CIUTAT EL PROPER DIUMENGE 22 AMB MOTIU DE LES ELECCIONS MUNICIPALS!

Què… què us sembla? M’odieu per la meva extremada sort, oi? Us puc ben assegurar que no he fet servir cap argúcia per influir en aquesta elecció. Sóc molt afortunat, ho sé. Quina ràbia us faig, eh?!

Amb tot, no voldria que aquest apunt fos una mera expressió d’alegria visceral per un fet tan remarcable. Li vull donar, com no podia ser d’una altra manera, un toc pedagògic. Permeteu-me que us doni 10 raons per basar la meva alegria i que, si mai teniu la xamba que he tingut jo en aquesta ocasió, les feu servir per si caieu, Déu no ho vulgui, en la temptació antisistema de pensar, tangencialment, que potser no us vindria de gust estar en una mesa electoral:

RAONS PER LA MEVA DESBORDADA ALEGRIA PER SER VOCAL D’UNA MESA ELECTORAL

  1. un diumenge de maig fa molt il·lusió llevar-se ben d’hora per poder estar, a les 8:00 al col·legi electoral. Fa mesos que no ho faig per sortir amb bici i ara mira…, m’ajuden a treure’m la son de les orelles
  2. és molt agradable i motivador no poder tornar a casa, el mateix diumenge, fins a quarts d’onze o de dotze de la nit o més tard, en funció de la perícia matemàtica dels membres de la mesa i de les ganes de tocar el crostó dels mai prou ben valorats interventors dels partits polítics. M’han explicat que les tupinades ja no són legals i que s’han de comptar totes les paperetes.
  3. cobrar una dieta estratosfèrica que, de ben segur, provocarà que els principals bancs d’inversions facin cua per oferir-me on col·locar aquesta indecent quantitat de diners. En aquests moments encara estic negociant en quina divisa cobraré i en quin paradís fiscal em faran l’ingrés.
  4. en ple segle XXI és molt gratificant fer una feina manual que podria fer, perfectament, un sistema de votació electrònica. És com anar a Granollers en carro podent anar amb cotxe o tren. Potser formarem part d’una mostra temporal i multicentre de la vida rural en els segles passats. La boina i l’aixada l’he de posar jo o me la portaran els de la Junta Electoral?
  5. m’agrada fer una feina que haurien de fer funcionaris ad hoc  o estudiants desvagats voluntaris que, com que no poden anar a les meses, se’n van d’acampada revolucionària i botellón a les principals places d’aquest país nostre i del del costat.
  6. serà molt gratificant poder veure tots els amics, veïns, amics i saludats que quan em vegin a la mesa, amb aquella il·lusió al rostre, em diguin allò tan tradicional “què? t’ha tocat, eh?!”. Segur que hi haurà algú que encara farà la típica conyeta que només li riurà la seva dona, o marit, segons el gènere de l’ésser humà en qüestió. Em sembla que quan vegi aparèixer segons qui, demanaré permís al President de la mesa per anar a fer un riuet.
  7. podré reforçar el meu posicionament en favor del sufragi censatari (en funció del nivell de coneixement del sistema polític) quan vinguin a votar segons quins éssers, teòricament humans, i mostrin les seves grans virtuts intel·lectuals i que, de ben segur, em revelaran la seva intenció de vot.
  8. em saltaran les llàgrimes quan vegi aquells pares (i mares!, que hem de ser políticament correctes en el llenguatge), votants entusiastes de partits d’esquerra, progressistes i multicultis que van acompanyats dels seus fills (i filles) i els expliquen el concepte de “festa de la democràcia” mentre dipositen el seu vot i marxen després amb els altres pares de l’AMPA a fer un dinar de germanor d’aquests de tan bon “rollu”, al mig d’un parc o bosc urbà i en els quals, els homes porten pantalons pirata, xancles i aquelles bosses en bandolera. Les mares, “pijihippies” amb abarques de colors, són per regla general, lletjotes, atès que les guapes porten els seus fills a escoles religioses i cares i, si es reuneixen amb els altres pares, ho fan en llocs elegants i de pagament com els clubs esportius d’elit
  9. no sé si tindré aquesta sort, però si a la meva mesa ve a votar un dels candidats/es a l’alcaldia del meu poble i la premsa local ens fa fotos mentre ens dóna la mà després de dipositar el seu vot, ja serà “lomás”! Només de pensar-ho ja m’agafen com unes pessigolles de gustet…
  10. el millor de tot, però, serà arribar tan tard a casa que  els resultats ja estaran prou tancats com per haver-me perdut les estimacions inicials i les disquisicions sense informació veraç dels polítics de torn quan hi ha els primers escrutinis. Amb una mica de sort, en Cuní ja haurà marxat a dormir i tot.

Si l’activitat frenètica de la jornada, el President de la mesa i els interventors m’ho permeten, miraré d’anar fent una crònica síncrona de l’experiència via twitter (#FerranTeixes), hashtag #22MSC i via facebook.

Bon cap de setmana i a veure a qui voteu, que després passa el que passa, guanyen els que guanyen, manen els que manen i deixen el país com el deixen!

Nous vents de propaganda

27 octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Politics, Thoughts | 3 comentaris
Etiquetes: ,

Enguany que comencem a “gaudir” dels dies de precampanya/campanya electoral al nostre país, sembla que seguim els mateixos esquemes de sempre. El joc de declaracions i contradeclaracions segueix la mateixa cadència de cada elecció, l’exposició de draps bruts per part dels rivals polítics és un clàssic, les promeses electorals, les travesses sobre els escons a aconseguir o els sudokus de possibles coalicions… tot, com sempre.

Aquest cop, però, en les eleccions del nostre Parlament nacional han sorgit nous actors amb nous missatges. Els missatges són trencadors respecte als clàssics de sempre: independentistes desacomplexats amb ganes de resoldre el tema per la via ràpida, xenòfobs confessos, regeneracionistes idealistes de l’establishment polític actual, frikis inqualificables sense missatge, etc. Tots ells, potser menys els frikis, donen resposta a noves necessitats socials i poden tenir una potencial rebuda per part de l’electorat.

Malgrat la profusió d’enquestes sobre la intenció de vot, però, no podem fer-nos una idea clara de quin serà el resultat final. No sabem fins a quin punt aquestes noves propostes tindran una resposta en forma de vots significatius. Amb tot, aquest cop més que mai, podríem pensar que alguna sorpresa tindrem.

Aquesta afirmació la baso en les reflexions que ahir feia en Seth Godin en el seu bloc sobre com els media poden influir en la política. Tradicionalment, i la política americana n’és un exemple paradigmàtic, els diners i la capacitat per fer propaganda, especialment a la televisió, eren una condició gairebé necessària per a l’èxit polític. Ara, però, tal com en Godin ens fa veure, el que té més difusió és l’originalitat i l’interès del missatge. Els diners no ho són tot. Els nous media permeten difondre aquestes idees de manera més eficient i massiva: “If you are angry or remarkable or an outlier, you’re interesting, and your idea can spread”.

Veurem si l’originalitat i la consistència de les noves idees que es presenten guanyen a les maquinàries de la propaganda política tradicional. La resposta el proper 28 de novembre.

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: