Ressenya (XLV) – Alan Bennett – ‘The Uncommon Reader’

25 Setembre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentari
Etiquetes: ,

uncommon_readerNo recordo com vaig ‘ensopegar’ amb aquesta petita delícia de llibre. ‘The Uncommon Reader’ és una breu novel.la del dramaturg, guionista, director i actor anglès Alan Bennett.

La història comença amb el primer contacte que, suposadament, la reina Elisabeth II té amb el món de la literatura per mitjà d’un bibliobus.

A partir d’aquest fet aparentment intrascendent es desferma una història amb conseqüències imprevisibles per al Regne Unit. La història s’amaneix amb petites dosis d’humor i ironies britàniques.

Unbriefed on the subject of the glamorous playwright and novelist, the president looked wildly about for his minister of culture. But she was being addressed by the Archbishop of Canterbury.

‘Jean Genet’, said the Queen again, helpfully. ‘Vous le connaissez?’

‘Bien sûr’, said the president.

‘Il m’intéresse’, said the Queen.

‘Vraiment?’ The president put down his spoon. It was going to be a long evening.

Aquests paràgrafs són una bona mostra del to del llibre.

Recomano agafar, per una banda, una bona estoneta lliure, per l’altra, aquest llibre i capbussar-se en la seva lectura d’una tirada. D’aquesta manera es podrà anar gaudint del seu crescendo sense perdre cap dels seus detalls. Si a més pots anar gaudint d’una copeta d’Oporto… encara millor.

Alan Bennett, THE UNCOMMON READER, London: Profile Books, 2008

Anuncis

Ressenya (XLIV) – Steve Martin – ‘An Object of Beauty’

18 Setembre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Art, Books, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes: ,

object_beautyEn la meva ignorància no sabia que el Steve Martin, a part de la seva experiència en el cinema i en el teatre, escrivia novel·les. Vaig ensopegar amb aquesta història que tractava d’un tema que sempre m’ha interessat: l’art modern, especialment la seva valoració i mercantilització.

Martin explica la història d’una marxant d’art americana que comença en aquest món venint d’un entorn allunyat, en principi del sector, però que, a mesura que va pujant els diferents graons del món de la comercialització de l’art té un cop de sort relacionat amb la seva família i el món de la pintura que fan que la seva posició canvïi i li permeti posar en pràctica un dels seus somnis.

El personatge principal pot semblar allunyat del tipus de persones a les quals un lector normal pot estar acostumat a tractar. Amb tot, Steve Martin fa servir una manera de narrar original per fer-nos més proper el personatge. La història ens ve explicada per un amic de la protagonista que va desfilant la seva vida de manera més o menys propera, tant en els episodis on hi té un paper principal com quan no el té.

És una novel·la molt distreta, amb un cert punt de glamour i que il·lustra, encara que sigui tangencialment, els coneixements sobre pintura de molts dels seus possibles lectors.

M’hi he enganxat al llarg de la seva lectura i la recomano. Un llibre curiós.

Les edicions americanes contenen imatges de les obres d’art (reals) a les quals es fa referència al llarg de la història. D’aquesta manera, la història agafa un cert punt de realitat afegida.

Steve Martin, AN OBJECT OF BEAUTY, New York: Grand Central Publishing, 2010

Ressenya (XLII) – Homer – “L’Odissea”

21 gener 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 3 comentaris
Etiquetes: , , , ,

OdisseaFeia molt de temps que tenia pendent la lectura de “L’Odissea” en la traducció d’en Joan F. Mira. Per a la literatura catalana és un luxe poder disposar d’eminències com en Mira que ens ajudin a aproximar-nos als clàssics a,mb aquest alt nivell literari de traduccions. La nostra ha estat una cultura de gran traductors: Riba, Segarra, Benguerel, Solà, etc. Mira està, com a mínim, al mateix nivell.

Els seus versos en valencià ens fan oblidar que estem davant d’una traducció i ens transporten al món d’Ulisses i les seves aventures per tornar a casa. Davant de cadascun dels 24 cants en els quals està dividida l’obra tenim un resum del que succeirà. Això ens permet fer-nos una idea de l’argument i ja ens podem odissea_1aturar en gaudir de la bellesa dels versos i del relat sense por de perdre el fil en una manera d’explicar els fets molt diferent de la que estem avesats actualment. El verb d’en Mira s’ho mereix.

El llibre té unes quantes notes a peu de pàgina a partir de les quals, el traductor ens aclareix qüestions per poder seguir millor la història, però no ens aclapara amb un allau d’erudició que ens podria fer feixuga la lectura als aquells lectors que, en un principi, ens podem sentir més còmodes amb textos més moderns.

No tingueu por d’enfrontar-vos a una obra com és aquesta. En Mira us ho posa fàcil. No teniu excusa i, a més, tots sabeu que esteu obligats a llegir-la. Aquesta nova traducció dels 12.000 versos de l’obra original són una nova visita del clàssic que val la pena fer.

Homer, L’ODISSEA (versió Joan F. Mira), Barcelona: Proa, 2011

Ressenya (XLI) – Jaume Clotet i David de Montserrat – “Lliures o morts”

10 Desembre 2012 a les 08:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, History, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes: , , , , , , ,

lliures-o-morts-350Poques vegades, llibres com el d’avui o com ‘Victus’, del qual en vàrem fer una ressenya fa unes setmanes, s’han pogut publicar en un moment més oportú atesa la seva temàtica.

Els moments en els quals viu el nostre país són terreny abonat per a llibres que parlen de fets històrics i tan transcendentals com la Guerra de Successió del s.XVIII de la qual encara en patim les conseqüències i n’intentem posar remei.

‘Lliures o morts’ és, a més, un llibre d’aventures, un bon llibre d’aventures que tant pot enganxar el lector amb sensibilitat patriòtica, com aquell que llegeix pel pur plaer de passar-s’ho bé amb una història que, no oblidem, té el factor afegit que la majoria dels fets són verídics.

Les peripècies d’Ermengol Amill serien un bon guió per una pel·lícula. Juntament amb l’esmentat ‘Victus’ d’en Sánchez Piñol i la trilogia ‘1714’ de l’Alfred Bosch donen per fer un gran ‘Braveheart’ català. Penso que ara com ara el necessitem com a element de difusió internacional del nostre conflicte amb Espanya i de part de les nostres raons per alliberar-nos-en.

Els seus autors, en Jaume Clotet i en David de Montserrat han aprofitat la seva presència en els canals 2.0 per donar a conèixer encara més el seu llibre mostrant, de manera pràctica, com es difonen les notícies i el coneixement aprofitant al màxim les eines que tenim al nostre abast. Val la pena fer una ullada al web de la novel·la. Feu-vos ‘seguidors’ també, del compte de twitter del llibre, sabreu on fan presentacions i promocions i, a més, sabreu més coses sobre els fets de la Guerra de Successió.

Agafeu el millor silló de casa, seieu (amb un cafè, un tè, una cervesa, una pipa, un cigar o el que més us plagui) i endinseu-vos en aquesta lectura. En gaudireu i us farà més savis i més lliures.

Bona lectura.

Jaume Clotet i David de Montserrat, LLIURES O MORTS, Barcelona: Columna, 2012

Ressenya (XL) – Amélie Nothomb – “Cosmétique de l’ennemi”

3 Desembre 2012 a les 08:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentaris
Etiquetes: ,

No és la primera vegada que en aquest espai fem una ressenya d’algun llibre d’aquesta prolífica escriptora belga. Aquest cop ho tornarem a fer i parlarem d’un breu, però interessant relat seu de l’any 2001.

És una història molt original que té lloc en un aeroport. La història té un desenvolupament impactant que t’impedeix abandonar la lectura. Vols saber el per què d’una situació que cada cop sembla més absurda. Si aquest ja podia ser un ganxo per llegirlo, encara ho és més el desenllaç totalment inesperat amb el qual s’estén la darrera part del llibre.

Val la pena fixar-se en la descripció que es va fent del mateix protagonista i narrador de l’obra (bé… de fet, dels dos protagonistes). A mida que avança l’obra es van creant uns personatges de complexitat creixent i… inesperada.

L’estil d’aquest text de la Nothomb segueix la línia dels seus altres llibres. És planer i serveix, únicament d’eina per explicar una història original i atractiva.

Només m’he llegit quatre llibres de l’Amélie Nothomb, però no crec que em quedi aquí. Seguiré llegint-los. Em diverteixen, són planers, estan escrits en un francès molt accessible i, a més, n’escriu molts! En porta un cada any des del 1992! Encara me’n queden.

Amélie Nothomb, COSMÉTIQUE DE L’ENNEMI, Paris, Albin Michele, 2001

Ressenya (XXXIX) – Albert Sánchez Piñol – “Victus”

19 Novembre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 5 comentaris
Etiquetes: , , , ,

Se n’ha parlat molt d’aquesta novel·la. Al principi es va organitzar una mena d’escàndol d’aquests que ens agraden tant als catalans: en Sánchez Piñol, l’autor més publicat en els darrers anys en la nostra llengua havia fet la seva darrera novel·la en castellà! A més, era una novel·la sobre el desastre nacional de 1714! Semblava una provocació del més pur estil ‘boadellià’. L’autor es va haver d’explicar i argumentar perquè havia escrit en aquesta llengua. Senzillament, la novel·la no li havia sortit en català i, després de les primeres cent pàgines, va haver de passar al castellà.

Deixant de banda aquesta part més anecdòtica, cal dir que el llibre és un tros de novel·la. La història, la seva èpica, el context i l’estil fan que sigui d’obligada lectura per als amants de les coses del país. Llegint-lo et vas imaginant una pel·lícula. Molts sempre havíem pensat que la història de 1714 s’havia d’explicar de la mateixa manera que els escocesos van veure a la pantalla un dels episodis més crítics de la seva història amb la pel·lícula ‘Braveheart’. Sembla que ara hi ha un projecte seriós basat en l’obra de Sánchez Piñol. Benvinguda sigui!

La novel·la toca molts temes. La barreja de personatges reals, ficcionats i ficticis permet rebre una lliçó d’història d’allò més enriquidora i completa. Coneixes alguns dels personatges involucrats en el setge de Barcelona, les seves raons, els temes geoestratègics vinculats al conflicte, els conceptes més bàsics de la complicada enginyeria militar dels segles XVII i XVIII, etc.

L’autor explica que ha estat 10 anys per escriure la novel·la. És una dada rellevant per fer-se una idea de la seva dimensió en tots els sentits.

Recomano la lectura del llibre i d’algunes de les entrevistes que li han fet, com a conseqüència del llibre, al seu autor, per exemple a El singular digital, a La Vanguardia, a l’Ara o l’excel·lent crítica d’en Joan Josep Isern.

Albert Sánchez Piñol, VICTUS, Barcelona: La Campana, 2012

Ressenya (XXXVIII) – Salvador Macip – “Hipnofòbia”

12 Novembre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes: , , ,

Per raons diverses era un dels llibres que tenia en cartera de feia temps. Quan el vaig poder començar no em va durar gens. No es pot dir que el llegís d’una sola tirada perquè vitalment i logística no ho puc fer, però el llibre em va enganxar tant que el tornava a agafar sempre que podia. Em va durar dos dies només…

La ‘hipnofòbia’ es pot definir, de manera simple, com la por a dormir. Llegint aquesta novel·la de títol homònim l’amic Macip  vaig patir ‘hipnofòbia, però  en el sentit d’aversió al fet de perdre el temps dormint i no llegint el llibre!

Tornant més seriosament al llibre, voldria començar per dir que el llibre és interessant, des del punt de vista literari, per diferents aspectes.

En un primer lloc, podem parlar de la història en ella mateixa. La trama és original, enganxa i té un desenllaç que manté el to.

A continuació, podríem destacar-ne el ritme i la capacitat per descriure ambients i situacions sense recórrer a elements literaris superflus. Un bon exemple n’és la descripció d’un espai en la primera pàgina.

Un bon recurs que fa servir, i que personalment vaig trobar que encaixava molt bé en el llibre,  és el d’ampliar la informació de la història amb retalls amb notícies relacionades al final dels capítols.

A tot això, cal afegir que aquesta obra va ser premiada amb el primer premi Carlemany concedit pel govern d’Andorra.

No cal dir massa cosa més. El que s’ha de fer és llegir-lo i… no podreu dormir… mentre duri la seva lectura… i potser després… tampoc!

Salvador macip, HIPNOFÒBIA, Barcelona: Proa, 2012

Ressenya (XXXVII) – Arnau de Vilanova – “Tractat sobre l’amor heroic”

5 Novembre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 4 comentaris
Etiquetes: , , , , ,

La ressenya d’aquesta setmana és la d’una petita joia. L’Editorial Barcino ha fet una edició a cura de Michael McVaugh i Sebastià Giralt del Tractatus de Amore Heroico bilingüe, llatí i català, de la qual destaca una interessant i llarga introducció sobre el concepte de l’amor hereos, com el tractaren els grecs, els clàssics i els àrabs, especialment Avicenna en el seu famós Canon.

Aquest ‘amor hereos’, en paraules del mateix Arnau de Vilanova, és aquell que

“(…) senyoreja sotmetent l’ànima i exercint el seu poder sobre el cor de l’home, o bé perquè els actes d’aquesta mena d’enamorats envers l’objecte desitjat són semblants als actes dels súbdits envers els seus senyors (…)”.

Per tal que us pugueu fer una idea del contingut d’aquesta petita, però deliciosa obra, a continuació teniu l’índex:

  • Dedicatòria
  • Continguts
  • Capítol I
    • L’amor heroic és un símptoma, no pas una malaltia
    • Definició i fase
  • Capítol II
    • Origen de la concupiscència vehement
    • Causa de la fixació de la facultat imaginativa
    • Interpretació del nom
  • Capítol III
    • Els símptomes i les seves causes
  • Capítol IV
    • Remeis

Entre aquests remeis l’autor assenyala que el malalt d’amors hauria de gaudir d’altres plaers per compensar i minorar la seva passió. Entre aquests plaers destaca:

“(…) prendre un bany temperat, conversar amb persones estimades, contemplar cares belles i agradables, així com l’art de la sexualitat – sobretot si es practica amb joves especialment plaents, a més de les passejades per vergers o prats ufanosos amb una extraordinària varietat de flors, i l’encís de les cançons i dels instruments musicals (…)”.

Ingènuament deliciós el remei que consisteix en quantum est ex arte coitus – precipue si cum iuvenibus et magis delectationi congruis exerceatur, com diu el savi Arnau de Vilanova!

En definitiva es tracta d’un breu text que permet una ràpida immersió en el món del pensament i l’imaginari medieval.

Arnau de Vilanova, TRACTAT SOBRE L’AMOR HEROIC, Barcelona: Editorial Barcino, 2011

Ressenya (XXXV) – Stefano Maria Cingolani – “Pere el Gran – Vida, Actes i Paraula”

22 Octubre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, History, Literature, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 3 comentaris
Etiquetes: , , , ,

D’un llibre escrit per l’eminent Cingolani es pot esperar el millor. Dins el món dels medievalistes té un prestigi reconegut.

Aquesta és una obra, però, dirigida al gran públic interessat en la història de manera amateur. De fet, està editada pel Museu d’Història de Catalunya i així ho expressa el seu director en el pròleg.

El llibre compleix amb escreix aquest objectiu. El lector acaba tenint una bona panoràmica de la vida del fill primogènit de Jaume I. Cingolani aprofita el relat de la seva vida, tant fent referència a documents de l’època com la “Crònica” de Bernat Desclot o l’obra historigràfica inacabada de Ferran Soldevila sobre el rei Pere, per anar teixint un relat que permet veure l’evolució vital i política del monarca.

Sense ser una obra que tingui la intenció d’enaltir gratuïtament la figura del rei Pere, pretén donar-li la importància justa que el regnat va tenir per a la Corona d’Aragó i les contribucions que va fer en el camp de la diplomàcia i les relacions exteriors amb les seves polítiques amb el papat, la corona francesa, els sicilians, els genovesos, venecians, castellans, sarraïns, etc.

L’autor contextualitza prou bé el relat com per poder seguir els esdeveniments històrics sense que el lector hagi de tenir una base de coneixement especialment àmplia.

La lectura sobre els fets dels catalans en èpoques especialment significatives, com els segles XIII i XIV, de la nostra història sempre em fan adonar del poc valor que li donem a certes figures i la facilitat que, com a poble, tindríem per estructurar un discurs patriòtic com la de molts dels altres pobles del nostre entorn. Elements en tenim una pila.

Només voldria destacar un punt negatiu del llibre. Hi he detectat un nombre anormal de faltes d’ortografia. M’ha sobtat molt aquesta deixadesa en aquest aspecte.

Stefano Maria Cingolani, PERE EL GRAN. VIDA, ACTES I PARAULA, Barcelona: Editorial Base, 2010

Tirant lo Photobloc – Hobbiton

12 gener 2012 a les 09:00 | Arxivat a Literature, Photoblog | 2 comentaris
Etiquetes: , ,

En Tirant lo Bloc es posa, molts cops, en la pell dels personatges dels llibres que llegeix. En llegir ‘The Lord of the Rings’ es va posar en la pell dels hòbbits per saber com veien el seu entorn. Li ho va explicar a en Tirant lo Photobloc per tal que aquest ho expressés amb uns fotopoemes.

Ressenya (XXVI) – Marta Rojals – “Primavera, estiu, etcètera”

10 Octubre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentari
Etiquetes:

Ja fa temps que se’n parla d’aquest llibre. Fins i tot s’ha convertit en una mena de fenomen de les lletres catalanes dels darrers mesos. Un cop l’he llegit he de confessar que no m’estranya gens que així sigui. És d’aquells llibres que no pots deixar. Odies sentir el nom de l’estació d’arribada per la megafonia del vagó (me l’he llegit al tren) perquè voldries continuar llegint.

La Marta Rojals converteix una història costumbrista i quotidiana en un relat viu i trepidant, però no tant per les coses que passen, sinó per la manera com té d’explicar-les. Una reproducció fidel de la parla occidental de l’Ebre permet a l’autora expressar els seus pensaments i explicar els fets que li passen i que observa d’una manera molt vital. Tan vital que t’enganxa i no et deixa anar. D’una història convencional, i molt contemporània, en treu petroli.

Crec, sinceramemt, que és d’aquell tipus d’obres que, si arriben a crear escola, poden donar un tomb a una literatura com la catalana i atraure-hi un munt de nous lectors. Feia temps que no trobava un exemple de contemporaneïtat sense estridències ni parides. Una proposta consistent i molt seriosa.

Marta Rojals, PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA, Barcelona: La Magrana, 2011

——————–

Anteriors RESSENYES

XXV. Simon Singh, BIG BANG

XXIV. Salvador Macip/Sebastià Roig, ULLALS

XXIII. Augusto Assía, SALT A LA FOSCOR

XXII. Amélie Nothomb, UNE FORME DE VIE

XXI. Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM

XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS

XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD

XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST

XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR

XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Ressenya (XXIV) – Salvador Macip/Sebastià Roig – “Ullals”

26 Setembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 6 comentaris
Etiquetes: , , ,

Després de molt de temps de no llegir novel·la em vaig decidir pel darrer premi Joaquim Ruyra coescrit per l’amic Salvador Macip, el qual em va regalar un exemplar amb una dedicatòria molt especial i intencionada. Malgrat no ser un lector de literatura juvenil, m’hi vaig llençar de cap,  ja que, anteriorment ja m’havia arribat que era molt més que una novel·la juvenil. També tenia un fort interès per a un públic més adult… i, efectivament, així ha estat. És d’aquells llibres que els comences i amb un parell de trajectes de tren d’anada i tornada a la feina i un bonus abans d’anar a dormir te l’has de llegir. No el pots deixar gaire més atès que, una trama trepidant, no et permet desenganxar-te’n.

Està escrit amb ritme, molt de ritme. Quan el llegeixes no et costa fer-te’n la pel·lícula mental i, sense voler, t’involucres amb els personatges. M’ha agradat, especialment, la manera com plantegen la figura del narrador i com juguen amb una mena de doble perspectiva entre un narrador extern i el protagonista. Brillant la qualificació dels personatges des de la percepció inicial d’aquest protagonista (Clint, Madonna, Capità… ja ho entendreu). Deixant de banda l’argument, aquest llibre també te’l pots prendre, a més, com una lliçó de redacció i exposició d’un text narratiu.

I bé, no us explico més… si no, en Salvador em dirà que sóc un spoiler! (de fet, ja m’ho va dir pel twitter quan piulava impressions mentre llegia el llibre i no m’en podia estar!).

Apa, a llegir-lo… però no de nit com he fet jo en algun moment… la foscor pot portar sorpreses… Els seus ullals és l’última cosa que veuràs abans de morir!!!

Savador Macip/Sebastià Roig, ULLALS, Barcelona: Lluna Roja, 2010

——————–

Anteriors RESSENYES

XXIII. Augusto Assía, SALT A LA FOSCOR

XXII. Amélie Nothomb, UNE FORME DE VIE

XXI. Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM

XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS

XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD

XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST

XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR

XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

100 anys d’Enric Valor

22 Agost 2011 a les 12:54 | Arxivat a Història, History, Literature, Llibres | 2 comentaris
Etiquetes:

Avui celebrem el centenari d’Enric Valor. Afegiu-vos-hi.

 

Ressenya (XXI) – Amélie Nothomb – “Ni d’Ève, ni d’Adam”

23 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 3 comentaris
Etiquetes: ,

La setmana passada parlàvem del primer llibre de la Nothomb que em vaig llegir, Stupeur et tremblements. Ni d’Ève ni d’Adam també forma part dels seus llibres autobiogràfics i sense saber-ho abans de començar la seva lectura vaig anar descobrint que aquesta era una història paral·lela a la de l’anterior llibre esmentat. En el primer, l’escriptora ens explica el vessant laboral de la seva estada al Japó. En el segon, descriu la seva relació amb el seu amant japonès. Vaig trobar genial com havia pogut separar tant les dues històries i que en cap dels dos casos es trobés a faltar l’aspecte de la seva vida del qual no se’n parlava. Un cop has llegit els dos llibres, et sorprèn aquesta curiositat.

En aquest llibre em refermo en el que vaig dir la setmana passada sobre Stupeur et tremblements, l’estil és fresc, directe. Això s’agraeix especialment en aquest text en el qual l”escriptora parla obertament dels seus sentiments. El seu relat fa acostar-se tant al lector que aquest, fins i tot, no troba estranys alguns dels seus comportaments dins de la relació amb el noi japonès.

Les reflexions finals són per no perdre-se-les.

Un gran llibre. Ens podem quedar amb les anècdotes costumbristes, però també podem gaudir, i molt, de la manera com l’escriptora té de descriure la diversitat amb subjectivitat i respecte alhora.

Amélie Nothomb, NI D’ÈVE, NI D’ADAM, Paris: Albin Michel, 2007

——————–

Anteriors RESSENYES

XX. Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS

XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD

XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST

XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR

XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Ressenya (XX) – Amélie Nothomb – “Stupeur et tremblements”

16 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 5 comentaris
Etiquetes: ,

Tinc una certa tendència a fer cas de les recomanacions bibliogràfiques que em fa segons qui. El bloc de l’Allau, per a mi, és una d’aquestes fonts. La primera vegada que li vaig fer cas en vaig quedar molt satisfet. La segona, per raons diferents, tampoc no m’ha deixat indiferent i m’ha permès descobrir una escriptora que m’atrau enormement.

Tot va començar quan, en aquest bloc, vaig llegir un comentari sobre el llibre “Une forme de vie” d’aquesta escriptora belga. Em va semblar molt interessant el que es deia i, en resposta a un comentari meu a aquest apunt, l’esmentat Allau em va recomanar dos llibres més d’aquesta autora.

El primer és aquest del qual us en parlaré avui. El segon, serà tema de la setmana vinent i l’esmentat “Une forme de vie” el de l’altra. M’he llegit els tres, un darrere l’altre!

Comencem, doncs, pel primer d’aquesta sèrie personal. “Stupeur et tremblements” és un text autobiogràfic de l’Amélie Nothomb en el qual explica la seva primera experiència laboral al Japó en una gran empresa. L’escriptora havia viscut fins als cinc anys en aquest país asiàtic. Després va viure en altres països per causa de la carrera diplomàtica del seu pare.

El contingut principal d’aquest relat és posar de de manifest la gran diferència que hi ha entre la consideració del treball i la jerarquia en el Japó en oposició als paràmetres segons els quals ens movem a Occident. Les situacions que explica són del tot sorprenents des del nostre punt de vista, però la Nothomb ho fa amb gran respecte per als nipons i, malgrat el to personal de la narració, té un cert caràcter documental o d’anàlisi sociològica.

Un punt que m’agradaria destacar dels textos d’aquesta autora és la naturalitat i frescor, tant de les seves reflexions, com dels diàlegs amb els altres personatges.

És divertit descobrir, en un momemt de la història, d’on ve el títol del llibre: “Stupeur et tremblements”.

Amélie Nothomb, STUPEUR ET TREMBLEMENTS, Paris: Albin Michel, 1999

——————–

Anteriors RESSENYES

XIX. Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD

XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST

XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR

XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Joies de la llengua (XII) – “fulsere quondam candidi tibi soles”

16 Març 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language, Literature, Poemes, Poems | 4 comentaris
Etiquetes: ,

Aquest vers pertany a un poema del romà Catul. L’obra de Catul toca diferents gèneres, des de la sàtira a la poesia eròtica. S’han recollit 116 dels seus poemes i el número 8, al qual se li ha donat com a títol les dues primeres paraules del primer vers “Miser Catule” pertany al grup de poemes d’amor amb contingut elegíac i que, de ben segur, deuria estar dedicat a Lèsbia la seva eterna amant que tant el va fer patir.

Catullus at Lesbia's by Sir Laurence Alma Tadema http://www.victorianweb.org

El poema sencer és així:

MISER Catulle, desinas ineptire,

et quod uides perisse perditum ducas

fulsere quondam candidi tibi soles,

cum uentitabas quo puella ducebat

amata nobis quantum amabitur nulla.

ibi illa multa tum iocosa fiebant,

quae tu uolebas nec puella nolebat.

fulsere uere candidi tibi soles.

nunc iam illa non uolt: tu quoque inpotens noli,

nec quae fugit sectare, nec miser uiue,

sed obstinata mente perfer, obdura.

uale, puella. iam Catullus obdurat,

nec te requiret nec rogabit inuitam.

at tu dolebis, cum rogaberis nulla.

scelesta, uae te, quae tibi manet uita!

quis nunc te adibit? cui uideberis bella?

quem nunc amabis? cuius esse diceris?

quem basiabis? cui labella mordebis?

at tu, Catulle, destinatus obdura.

És un poema que té una estructura argumental molt original. El “jo poètic” experimenta un canvi d’estat d’ànim entre el primer i el darrer versos. Al principi, es tracta d’un lament en el qual, ell mateix, es menysprea:

Miser Catulle, desinas ineptire (Pobre Catul, deixa de d’actuar absurdament)

A partir del vers 10 ja comença a girar la truita. Ell mateix veu que ha de canviar de plantejament respecte la seva estimada si no vol acabar malament:

nec quae fugit sectare, nec miser uiue, (no segueixis la que s’escapa, ni visquis en la tristor)

sed obstinata mente perfer, obdura. (però amb el cap fred, aguanta, sigues ferm)

uale, puella. iam Catullus obdurat, (adéu, noia, en Catul ho té clar)

i arribem al final amb un:

at tu, Catulle, destinatus obdura (però tu, Catul, mantent-te ferm)

davant les possibles temptacions ocasionals de la “pèrfida” Lèsbia.

Amb tot, però, tot i que l’esmentada estructura argumental és, per ella mateixa, una “joia de la llengua”, voldria destacar el tercer vers:

fulsere quondam candidi tibi soles (sols brillants van lluir un cop per a tu).

Una manera molt hiperbòlica, si em permeteu, d’expressar la plenitud i l’alegria que pot sentir aquell que se sent correspost en el seu amor. L’univers gira al seu voltant i les estrelles fan llum per il·luminar la seva joia.

I només amb cinc paraules… Ja sabeu com em fascina la síntesi en el llenguatge!

Ressenya (XV) – Pere Ballart – “El contorn del poema”

7 Març 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Literature, Llibres, Poemes, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes:

“Pensant en el poema, en l’enunciat excepcional sobre la comuna sort d’homes i dones que sempre ha estat, i en el lector, que fent-se’l seu aprendrà a ser una mica menys infeliç i més lliure, també jo faria meves per acabar les paraules del poeta francès quan afirma, entusiàstic:

Là, il faut un peu d’attention, mais quelles récompenses!

Amb aquestes paraules acaba aquest excel·lent llibre del professor Ballart sobre poesia tot referint a un text del francès Ponge.

Ballart, amb aquest llibre, va voler elaborar una introducció a la poesia per a aquells que no hi estan avesats. Escriu que va ser l’obra d’un convers com ell que no va saber apreciar les virtuts de la poesia fins molt endavant.

A El contorn del poema, l’autor introdueix al lector en el món de la poesia, tot intentant dotar al lector de l’aparell metodològic bàsic per poder llegir i gaudir, des d’un punt de vista estètic i crític, de la poesia.

Tracta temes com el context i els límits dels poemes, del “jo literari” i les seves diferents maneres de representar-se en un poema, de les metàfores, dels símbols i de les analogies, de la forma del poema, etc.

En tot moment fa ús d’exemples per il·lustrar les seves afirmacions. D’aquesta manera J.V.Foix, Màrius Torres, Gabriel Ferrater, T.S.Eliot, Baudelaire, Pere Quart, proporcionen al lector recursos per entendre millor el que ens explica en Pere Ballart.

Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA, Barcelona: Quaderns Crema, Assaig, 1998

——————–

Anteriors RESSENYES

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Joies de la llengua (XI) – “For one moment our lives met, our souls touched”

23 febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language, Literature | Deixa un comentari
Etiquetes:

LORD DARLINGTON.  To-morrow I leave England.  This is the last time I shall ever look on you.  You will never see me again.  For one moment our lives met, our souls touched.  They must never meet or touch again.  Good-bye, Margaret.

La joia de la llengua d’aquesta setmana és una frase famosa d’Oscar Wilde que va escriure a la seva obra de teatre Lady Windermere’s fan. Una típica obra victoriana amb embolics de banyes, amors impossibles i accions i sacrificis amorosos heroics.

“For one moment our lives met – our souls touched” forma part de la declaració amorosa d’un dels personatges, Lord Darlington, a la Lady Windermere, la dama enganyada pel seu marit però que també queda exposada per despit, o per exigències del guió, a les temptacions de l’engany marital.

El que més m’ha atret estèticament d’aquesta frase, a part de ser una declaració d’amor a la qual poques persones amb un mínim de cor serien capaces de resistir-se, és, per una banda, la utilització del verb to meet (trobar-se) amb el nom lives (vides) i la utilització del verb to touch (tocar-se) com a predicat del nom soul (ànima). “Per un moment que les nostres vides es van trobar, les nostres ànimes es van tocar”. Descriu de manera simple i lleugera una situació en la qual dues persones s’han trobat i de seguida han desenvolupat un sentiment recíproc intens derivat en un amor sense discussió. “Vides que es troben” no només és l’encontre de dues persones, va més enllà. Si entenem les vides com a camins que porten cap a un destí, cert o incert, el fet de “trobar” (to meet) una altra vida és compartir moltes coses… un camí, per exemple, amb tot els continguts que a això li vulguem donar.

A més, qualificar aquest encontre total amb una expressió que afirma que les ànimes es “van tocar” dóna un afegit al sentit d’intensitat que l’autor vol assenyalar. Que dues ànimes es “toquin” vol dir que l’aproximació és total, que s’ha arribat al màxim de la trobada. No es pot anar més endins.

Amb nou paraules, de les quals dues són dos verbs tan usuals com “trobar-se” i “tocar-se”, Wilde va construir una frase amb una potència semàntica difícil d’igualar.

Quin geni…

 

————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

X. “que desamor sia mort, e amor sia vida”

IX. Non recoñece a Deus por pura soberbia

VIII. Mais la maitresse, elle est chouette!

VII. “When the going gets tough, the tough get going”

VI. “In love/out… of love”

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: