Ressenya (XXXII) – Guy Deutscher – “The Unfolding of Language”

1 Octubre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Language, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Fa moltes ressenyes ja us vaig parlar d’un llibre d’aquest lingüista anglès, en Guy Deutscher.

Després de la lectura de Through the Language Glass em va semblar interessant veure què em podia explicar sobre un tema que sempre m’ha atret: les raons del canvi lingüístic.

Quan he estudiat lingüística o gramàtica històrica, per exemple, sempre apareix el concepte de ‘canvi lingüístic’ com a motor principal de les variacions en les llengües al llarg del temps. Amb tot, mai podia trobar raons que l’expliquessin des d’un punt de vista causal i no com a fet donat.

En Deutscher dóna una visió molt àmplia del concepte basat en exemples concretes, molts d’ells de la llengua anglesa però exptrapolables a qualsevol altra, dels processos de ‘destrucció’ i ‘construcció’ que provoquen els canvis en les llengües.

La seva aproximació metodològica el porta a parlar sobre com podia ser la llengua dels primers humans, si les llengües ‘evolucionen’ o ‘degeneren’, etc. De fet, les llengües sempre estan en evolució són elements dinàmics.

Com a exemple d’això, l’autor fa esment d’una frase de Jonathan Swift quan va creure que havia de fer una aportació per ‘polir’ la llengua anglesa a l’inici del s.XVIII. En aquell moment ja consideraven que la llengua anava perdent riquesa. El seu treball Proposal for Correcting, Improving and Ascertaining the English Tongue comença així:

‘I do here, in the Name of all the Learned and Polite Persons of the Nation, complain… that our Language is extremely imperfect; that its daily Improvements are by no means in proportion to its daily Corruptions…’.

En definitiva, un llibre per als malalts de llengua. El relat de Deutscher, la seva capacitat divulgativa i la profusió d’exemples ajuden a entendre i a admirar el meravellós món de les llengües humanes.

Guy Deutscher, THE UNFOLDING OF LANGUAGE, London: Arrow Books, 2005

Anuncis

Joies de la llengua (XIII) – “Mein Gott, hilf mir diese tödliche Liebe zu überleben”

20 Octubre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language, Politics | 6 comentaris
Etiquetes: , , ,

Quan vaig estar per primer cop a Berlín, l’any 1990 i a la DDR encara li quedaven alguns mesos per ser un estat independent, entre les moltes coses que em van cridar l’atenció hi ha l’anècdota d’aquesta frase com a títol d’un mural de l’artista rus Dmitri Vrubel i que, des de fa anys, es pot veure a la galeria a l’aire lliure ‘East Side Gallery‘ de la capital alemanya.

En aquest mural es veu el ‘petó fraternal’ entre el líder rus Leonid Brezhnev i el líder de l’Alemanya comunista Erich Honecker. La traducció és

“Déu meu, ajuda’m a sobreviure aquest amor letal”.

Em sembla una frase sintèticament brillant per resumir el sentiment dels habitants dels països que, després de la Segona Guerra Mundial, van caure sota l’òrbita soviètica, convertint-se en satèl·lits econòmics, militars i polítics de la dictadura comunista de Moscou.

Des d’un punt de vista semàntic trobo genial la composició d’una frase en la qual un subjecte com ‘amor’ (Liebe) té un adjectiu tan poc escaient, en principi, com ‘letal’ (tödliche) i és el nucli del complement directe d’un verb com sobreviure (überleben) que, contraposat a l’esmentat mot ‘amor’ ja entra en un pla poètic i metafòric que pot ser molt interessant pel joc lingüístic d’interpretacions que dóna.

Si anéssim més enllà amb aquesta anàlisi, encapçalar la frase amb ‘Déu meu’ (Mein Gott) té una càrrega política gens subtil: el recurs a una transcendència, que el comunisme combatia com a doctrina contrària als seus principis, per oposar-se al materialisme sobre el que, suposadament, es bastia el règim soviètic.

Malauradament, molts no van poder sobreviure a aquest ‘amor letal’, però.

Ressenya (XIX) – Nicholas Ostler – “Empires of the Word”

9 Mai 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Language, Llibres, Ressenya, Reviews | 1 comentari
Etiquetes:

La ressenya d’aquest dilluns parla d’un llibre que uneix la sociolingüística amb la història. El subtítol explica molt bé la idea: “Un història lingüística del món”. En Nicholas Ostler, l’autor, és un lingüista anglès que ha treballat en diferents camps del món de les llengües. L’abast de les seves feines va des de l’estudi de diferents aspectes del sànscrit fins a la lingüística computacional, entre d’altres.

A Empires of the World, Ostler fa un recorregut per la història de diferents llengües, sobretot en la seva capacitat per expandir-se, consolidar-se, extingir-se o evolucionar de la mà de les vicissituds històriques dels seus parlants. D’aquesta manera trobem com van evolucionar llengües com l’arameu, l’acadi, l’egipci, el xinès, el sànscrit, etc. Una història molt bonica, des del punt de vista històric, és la del fenici, per posar un exemple.

També ens parla del per què l’anglès ha aconseguit l’hegemonia actual i no el van arribar a obtenir llengües com el castellà, el francès, el portugués, etc.

Per als amants de la història és una nova dimensió de veure els fets. Per als amants de la llengua, aporta un nou instrumental per a l’análisi de l’evolució del fet lingüístic al llarg de la història i al voltant del món.

L’edició de Harper que he llegit té, al final, un apèndix amb una entrevista a l’autor, un article seu en referència al llibre i recomanancions per seguir llegint sobre els temes tractats.

Nicholas Ostler, EMPIRES OF THE WORD, London: Harper Perennial, 2005

——————–

Anteriors RESSENYES

XVIII. Matt Ridley, THE RATIONAL OPTIMIST

XVII. Jasper Fforde, THE EYRE AFFAIR

XVI. Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Joies de la llengua (XII) – “fulsere quondam candidi tibi soles”

16 Març 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language, Literature, Poemes, Poems | 4 comentaris
Etiquetes: ,

Aquest vers pertany a un poema del romà Catul. L’obra de Catul toca diferents gèneres, des de la sàtira a la poesia eròtica. S’han recollit 116 dels seus poemes i el número 8, al qual se li ha donat com a títol les dues primeres paraules del primer vers “Miser Catule” pertany al grup de poemes d’amor amb contingut elegíac i que, de ben segur, deuria estar dedicat a Lèsbia la seva eterna amant que tant el va fer patir.

Catullus at Lesbia's by Sir Laurence Alma Tadema http://www.victorianweb.org

El poema sencer és així:

MISER Catulle, desinas ineptire,

et quod uides perisse perditum ducas

fulsere quondam candidi tibi soles,

cum uentitabas quo puella ducebat

amata nobis quantum amabitur nulla.

ibi illa multa tum iocosa fiebant,

quae tu uolebas nec puella nolebat.

fulsere uere candidi tibi soles.

nunc iam illa non uolt: tu quoque inpotens noli,

nec quae fugit sectare, nec miser uiue,

sed obstinata mente perfer, obdura.

uale, puella. iam Catullus obdurat,

nec te requiret nec rogabit inuitam.

at tu dolebis, cum rogaberis nulla.

scelesta, uae te, quae tibi manet uita!

quis nunc te adibit? cui uideberis bella?

quem nunc amabis? cuius esse diceris?

quem basiabis? cui labella mordebis?

at tu, Catulle, destinatus obdura.

És un poema que té una estructura argumental molt original. El “jo poètic” experimenta un canvi d’estat d’ànim entre el primer i el darrer versos. Al principi, es tracta d’un lament en el qual, ell mateix, es menysprea:

Miser Catulle, desinas ineptire (Pobre Catul, deixa de d’actuar absurdament)

A partir del vers 10 ja comença a girar la truita. Ell mateix veu que ha de canviar de plantejament respecte la seva estimada si no vol acabar malament:

nec quae fugit sectare, nec miser uiue, (no segueixis la que s’escapa, ni visquis en la tristor)

sed obstinata mente perfer, obdura. (però amb el cap fred, aguanta, sigues ferm)

uale, puella. iam Catullus obdurat, (adéu, noia, en Catul ho té clar)

i arribem al final amb un:

at tu, Catulle, destinatus obdura (però tu, Catul, mantent-te ferm)

davant les possibles temptacions ocasionals de la “pèrfida” Lèsbia.

Amb tot, però, tot i que l’esmentada estructura argumental és, per ella mateixa, una “joia de la llengua”, voldria destacar el tercer vers:

fulsere quondam candidi tibi soles (sols brillants van lluir un cop per a tu).

Una manera molt hiperbòlica, si em permeteu, d’expressar la plenitud i l’alegria que pot sentir aquell que se sent correspost en el seu amor. L’univers gira al seu voltant i les estrelles fan llum per il·luminar la seva joia.

I només amb cinc paraules… Ja sabeu com em fascina la síntesi en el llenguatge!

Joies de la llengua (XI) – “For one moment our lives met, our souls touched”

23 febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language, Literature | Deixa un comentari
Etiquetes:

LORD DARLINGTON.  To-morrow I leave England.  This is the last time I shall ever look on you.  You will never see me again.  For one moment our lives met, our souls touched.  They must never meet or touch again.  Good-bye, Margaret.

La joia de la llengua d’aquesta setmana és una frase famosa d’Oscar Wilde que va escriure a la seva obra de teatre Lady Windermere’s fan. Una típica obra victoriana amb embolics de banyes, amors impossibles i accions i sacrificis amorosos heroics.

“For one moment our lives met – our souls touched” forma part de la declaració amorosa d’un dels personatges, Lord Darlington, a la Lady Windermere, la dama enganyada pel seu marit però que també queda exposada per despit, o per exigències del guió, a les temptacions de l’engany marital.

El que més m’ha atret estèticament d’aquesta frase, a part de ser una declaració d’amor a la qual poques persones amb un mínim de cor serien capaces de resistir-se, és, per una banda, la utilització del verb to meet (trobar-se) amb el nom lives (vides) i la utilització del verb to touch (tocar-se) com a predicat del nom soul (ànima). “Per un moment que les nostres vides es van trobar, les nostres ànimes es van tocar”. Descriu de manera simple i lleugera una situació en la qual dues persones s’han trobat i de seguida han desenvolupat un sentiment recíproc intens derivat en un amor sense discussió. “Vides que es troben” no només és l’encontre de dues persones, va més enllà. Si entenem les vides com a camins que porten cap a un destí, cert o incert, el fet de “trobar” (to meet) una altra vida és compartir moltes coses… un camí, per exemple, amb tot els continguts que a això li vulguem donar.

A més, qualificar aquest encontre total amb una expressió que afirma que les ànimes es “van tocar” dóna un afegit al sentit d’intensitat que l’autor vol assenyalar. Que dues ànimes es “toquin” vol dir que l’aproximació és total, que s’ha arribat al màxim de la trobada. No es pot anar més endins.

Amb nou paraules, de les quals dues són dos verbs tan usuals com “trobar-se” i “tocar-se”, Wilde va construir una frase amb una potència semàntica difícil d’igualar.

Quin geni…

 

————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

X. “que desamor sia mort, e amor sia vida”

IX. Non recoñece a Deus por pura soberbia

VIII. Mais la maitresse, elle est chouette!

VII. “When the going gets tough, the tough get going”

VI. “In love/out… of love”

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Divertimento de traducció: “Head over feet”

17 febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language, Music, Traduccions, Translations | 5 comentaris
Etiquetes:

Fa dies que em dóna per escoltar la cançó “Head over feet” de l’Alanis Morissette.

És una cançó que sempre m’ha resultat molt simpàtica per la seva temàtica i pel seu to.

A vegades, va bé sentir que algunes històries acaben bé i que es premia als que piquen pedra! A més, va bé parlar d’aquests temes, ara que tornen a estar de moda els valors com l’esforç i la tenacitat…!!!

Hi ha un parell de versos de la cançó que sempre he trobat graciosos (aquest post podria formar part de les Joies de la llengua d’aquest mateix bloc!).

Un d’ells diu:

You held your breath and the door for me

(m’agrada com juga amb el verb “to hold” en aquests dos significats)

els altres

You’re my best friend

Best friend with benefits

(és molt graciosa l’expressió ‘friend with benefits’, dóna molt de joc… lingüístic i vivencial!)

Vist això, m’he decidit a fer-ne, a manera de divertimento, la traducció, més o menys lliure, de tota la cançó sencera.

Ha quedat així:

Rendida

 

No vaig tenir cap altra més opció que escoltar-te

Vas exposar les teves raons de manera insistent

M’ho vaig haver de rumiar

 

Em tractes com si fos una princesa

No n’estic acostumada

T’interesses per les meves coses

 

Ja m’has conquerit, a pesar meu

Ara no t’espantis si em rendeixo a tu

No et sorprenguis que t’estimi per tot el que ets

No ho podria evitar

Tot és culpa teva

 

El teu amor és potent i m’ha xuclat del tot

Ets molt millor del que m’havia pensat

No et dic cap mentida

 

Ja m’has conquerit, a pesar meu

Ara no t’espantis si em rendeixo a tu

No et sorprenguis que t’estimi per tot el que ets

No ho podria evitar

Tot és culpa teva

 

Et tinc de manera incondicional

T’aguantes la respiració i m’aguantes la porta

Gràcies per la teva paciència

 

Ets el millor oient que mai no m’he trobat

Ets el meu millor amic

El millor amic amb ‘beneficis’

Què em va costar tant!

 

Mai no m’havia trobat tan bé

Mai no havia estat tan racional

Ara en sóc conscient

Ara en sóc conscient

 

Ja m’has conquerit, a pesar meu

Ara no t’espantis si em rendeixo a tu

No et sorprenguis que t’estimi per tot el que ets

No ho podria evitar

Tot és culpa teva

 

Joies de la llengua (X): “que desamor sia mort, e amor sia vida”

9 febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language | 9 comentaris
Etiquetes:

Fa unes setmanes el bloc de l’Alyebard em va fer rellegir el “Llibre d’Amic e amat” d’en Ramon Llull  a partir d’un post que parlava d’un altre bloc que plegava.

L’obra de Ramon Llull és excepcional. També ho era el mateix Llull. Una de les seves grans obres és aquest “Llibre d’Amic e Amat”. Aquest forma part del “Blaquerna“. El llibre el conformen 350 aforismes de temàtica religiosa en la qual s’explica l’experiència mística de l’Amic, el cristià, en relació a l’Amat, Déu. Hi ha algunes lectures que interpreten que Llull va voler explicar una relació més terrenal.

De l’obra voldria destacar les següents frases i la utilització del verb “desamar”:

Digues, foll: si et desamava ton amat, què faries? Respòs, e dix que amaria per ço que no morís, con sia cosa que desamor sia mort, e amor sia vida.

Segons el DIEC “desamar” vol dir “No tenir (a una persona o a una cosa) l’amor que li devem” i “Deixar d’amar”. Em quedo, però, amb la descripció que en fa l’Alcover-Moll, perquè, a més, fa servir com a exemple aquest fragment del “Llibre d’Amic e Amat”: “No amar; deixar d’amar. Si’t desamava ton amat, què faries? Llull Amic e Amat, (…)”.

Es tracta d’un verb amb poc ús actualment. El motiu de la tria, però, aquella raó estètica que sempre addueixo a l’hora de fer una proposta en aquesta secció, està relacionada en la utilització simultània en el mateix aforisme dels verbs “amar” i “desamar” per presentar aquesta oposició entre la vida i la mort en relació amb l’amor.

Segons el meu parer, a part de ser unes paraules delicioses (i fins i tot certes!) és una demostració més de la genialitat de Ramon Llull.

————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

IX. Non recoñece a Deus por pura soberbia

VIII. Mais la maitresse, elle est chouette!

VII. “When the going gets tough, the tough get going”

VI. “In love/out… of love”

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Joies de la llengua (IX) – “Non recoñece a Deus por pura soberbia”

26 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Language, Llibres | 11 comentaris
Etiquetes: , , ,

A vegades, mentre llegeixes un llibre et colpeix una frase o un diàleg en concret. Fa uns quants anys vaig poder gaudir de la lectura de “O lapis do carpinteiro” de l’escriptor gallec Manuel Rivas.

Malgrat la bonica història que s’explica, em vaig quedar de tot el llibre, tot i el pas dels anys, amb una conversa entre una dona creient i un metge, suposadament agnòstic. Després de parlar sobre un cas clínic concret, i atesa la presumpta fredor de la descripció que en fa el metge, la dona li etziba:

¡Virxe Santíssima! É vostede tan frío, tan cínico, tan…

¿Tan que?

Tan soberbio. Non recoñece a Deus por pura soberbia.

Ao contrario. Por pura modestia. Se realmente Santa Teresa e os místicos se dirixen a Deus é cunha arrogancia tal que cae no campo da patoloxía (…)

Mai se m’hagués pogut ocórrer que algú adduís que un altre no era creient amb aquesta argumentació. No deixa de ser brillant, també m’ho reconeixereu, la resposta del metge, titllant d’arrogants els místics! La millor defensa, és un bon atac.

Així doncs, de manera deliciosa, un escriptor pot descriure una suposada raó per a l’ateisme basant-ho en la sobèrbia. Intel·ligència feta literatura.

————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

VIII. Mais la maitresse, elle est chouette!

VII. “When the going gets tough, the tough get going”

VI. “In love/out… of love”

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Joies de la llengua (VIII) – “Mais la maîtresse, elle est chouette!”

12 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language | 11 comentaris
Etiquetes: , , ,

Entre les meves primeres lectures en francès hi ha les entranyables històries del petit Nicolas, personatge escrit per en Goscinny i dibuixat per en Sempé.

Ara ja fa una colla de mesos, quan vaig començar aquesta sèrie de “Joies de la llengua”, vaig explicar quin era el criteri de selecció dels temes a comentar. Bàsicament es reduia a dir que tractaria aquelles paraules, frases o expressions que em cridessin l’atenció.

El “Mais la maîtresse, elle est chouette”, i especialment l’adjectiu “chouette” sempre m’han semblat molt dolços, i més, un cop llegides unes quantes històries del petit Nicolas, aprens del deliciós caràcter del personatge. Tot és “chouette” per a ell: la mestra, els seus companys, els jocs… Genial! Són d’aquelles paraules que tenen una fonètica que et remet a un significat de manera subjectiva. Com una mena d’onomatopeia particular.

Us recomano la lectura distesa de les històries del petit Nicolas. Realment, sembla que qui parli sempre, explicant les històries, sigui un nen. Lectures fresques per quan estem espessos!

Cettes histoires sont très chouettes!!!

—————

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

VII. “When the going gets tough, the tough get going”

VI. “In love/out… of love”

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Joies de la llengua (VII) – “When the going gets tough, the tough get going”

29 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Language | 4 comentaris
Etiquetes: , ,

Els 80s van impactar en la meva percepció còsmica de l’entorn. Per a mi, una de les fites lingüístico-musicals i estètiques d’aquesta fantàstica dècada és la posada en cançó de la frase feta en anglès: “When the going gets tough, the tough get going”. Traduïda a boca de canó seria, més o menys, “Quan el camí es posa dur, el dur es posa en camí”… Gairebé la traducció literal també té tot el sentit.

La cançó la va fer Billy Ocean  com a part de la banda sonora de la pel·lícula “La joia del Nil”.

L’expressió s’explica per ella mateixa: “Quan el tema es complica, el més fort se’n surt”. Hi ha altres versions apòcrifes i poca-soltes que diuen “When the going gets tough, the going gets rough”, és a dir, “Quan el camí es posa dur, el camí s’omple de sots” i que li treuen aquesta mística de frase que anima la superació. Ja veieu, hi ha gent per a tot.

Un altre cop, us il·lumino aquesta “Joia de la llengua” amb l’impagable videoclip oficial de la cançó. Mireu qui fa els cors del Billy Ocean. God save the 80s!

——————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

VI. “In love/out… of love”

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Joies de la llengua (VI) – “in love/out… of love”

15 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Language | 4 comentaris
Etiquetes: ,

Quan fa una pila d’anys vaig llegir per primera vegada “Romeu i Julieta” de Shakespeare recordo que em va impressionar un joc de paraules del principi. Es tracta d’un diàleg entre Romeu i el seu cosí i amic Benvolio. Parlen de Rosaline, la noia de la qual l’hereu dels Montague es creia enamorat abans de conèixer la pubilla Capulet, Julieta.

En Benvolio li demana al seu cosí què li passa, de fet, li demana “Quina tristor allarga les teves hores”. Aquest li respon, “No tenir allò que les escurçaria”. El cosí conclou, “Enamorat?”, i Romeu diu, “Mancat”, “De l’amor?”, entén Benvolio. “Del favor de qui estic enamorat”, es resigna en Romeu.

Traduït al català el diàleg té gràcia i ritme (tot i que la traducció és meva i feta sense pensar-m’hi gaire). Amb tot, en la versió original anglesa és on els mots brillen per la seva capacitat combinatòria i hi apareixen els dos versos objecte de l’apunt de la sèrie “Joies de la llengua” que juguen amb l’expressió “in love” i la preposició “out”. Genial.

BENVOLIO

(…) What sadness lengthens Romeo’s hours?

ROMEO

Not having that which having makes them short.

BENVOLIO

In love?

ROMEO

Out –

BENVOLIO

Of love?

ROMEO

Out of her favour where I am in love.

——————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

V. “La vida fa pujada”

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Ressenya (IV) – Guy Deutscher, “Through the Language Glass: Why the World Looks Different in Other Languages”

13 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Language, Llibres, Ressenya, Reviews | 6 comentaris
Etiquetes:

Per als amants de les llengües aquest llibre és una troballa. Per als amants de l’antropologia aquest llibre és una troballa. Per als amants de la cultura clàssica aquest llibre és una troballa. Per als amants de les anècdotes històriques aquest llibre és una troballa.

Through the Looking Glass d’en Deutscher, autor, també de The Unfolding of Language, és un “must read” per a tots aquells interessats en la relació entre la llengua, la cultura i la natura de les capacitat intel·lectual dels homes.

A partir de diferents exemples, molts d’ells basats en la capacitat de les diferents llengües per descriure els colors (i, sobretot, amb un apassionant exemple sobre la descripció dels colors per part d’Homer en les seves conegudes obres), o en el tractament dels gèneres o en la descripció de les localitzacions, el lingüista descabdella les diferents tendències en les quals la lingüística s’ha mogut per tal de descriure la relació entre les ja esmentades llengua, cultura i biologia dels parlants.

Una lectura apassionant.

Sabíeu, per exemple, que el Guugu Yimithirr, una llengua dels aborígens de Queensland a Austràlia fa servir coordenades geogràfiques en lloc de coordenades egocèntriques com nosaltres per descriure les posicions dels objectes i que això els converteix en autèntiques bruíxoles humanes?

Sabíeu que en Mark Twain s’enfotia dels gèneres per a elements inanimats de llengües com l’alemany perquè l’anglès que ell parlava no els distingia i li semblava una cosa realment esperpèntica?

Un llibre que comença  de la manera com us transcric a continuació invita a ser llegit:

“There are four tongues worthy of the world’s use”, says the Talmud: “Greek for song, Latin for war, Syriac for lamentation, and Hebrew for ordinary speech.”

No us el perdeu!


Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES , New York: Metropolitan Books, 2010

—————-

Anteriors RESSENYES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Joies de la llengua (V) – “La vida fa pujada”

1 Desembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Language | 7 comentaris
Etiquetes: ,

Alguns articulistes els llegeixes d’ofici. Saps que gairebé sempre t’agrada el que escriuen per diferents raons. Amb l’Eva Piquer això em passa cada setmana a l’Avui.  “Amb aquella alegria” és una bona manera de definir una colla d’articles.

Fa dies, però, ja només amb el títol del seu article em vaig quedar com parat. Aquell dilluns l’havia titulat “La vida fa pujada”. Era un títol molt bonic. La bellesa de les paraules i la força dels seu sentit em van colpir. Posteriorment, la lectura del text ja em va confirmar que, com era de preveure, no es tractava, precisament, d’un article optimista, tot i que les darreres frases podien tenir una certa lectura d’encoratjament.

L’escriptora i periodista elaborava una deliciosa metàfora per explicar les dificultats de la vida entesa com un camí a seguir, un camí que no és pla, sinó que fa pujada. Un recorregut que, de vegades, costa seguir i que demana d’un gran esforç. “La vida fa pujada” era un títol  molt encertat. Explicava tot l’article en quatre mots.

Em va agradar la utilització d’aquesta figura retòrica perquè té molta força i és perfectament evocadora. Qui no ha tingut mai la sensació que, davant adversitats de la vida, ja siguin majúscules o ja siguin més quotidianes, sembla com si li faltés l’alè per tirar endavant? A vegades és com si fos necessari fer una parada, seure, agafar aire i continuar.

Amb tot, algú podria pensar que potser aquesta no seria una metàfora que esdevingui un lloc comú en la nostra llengua si tenim en compte que, com diuen molts lingüistes, la cultura determina, en gran mesura, les característiques de les llengües. Un país d’excursionistes i d’amants de les muntanyes com el nostre mai no podria considerar que la vida fa pujada com una cosa negativa, oi?!

Bromes a part, “la vida fa pujada” defineix molt bé un estat d’ànim. Aquí i a tot arreu. Això ho sabem nosaltres i ho sabien els nostres ancestres i avantpassats. D’on sortiria, si no fos així, que un dels principals turments que es poden patir és pujar una muntanya eternament tot empenyent un senyor roc, i que un cop fet el cim aquest torni a rodolar i l’hagis de tornar a pujar, com li passava al pobre Sísif?

Així doncs, no us estranyi que d’aquí a un temps es puguin arribar a sentir converses com la següent:

–      Com estàs? Fas mala cara.

–      La vida fa pujada, noi…

Ja diuen que els escriptors fan llengua.

La vida fa pujada, potser sí, a vegades, però com aquesta, si trobem el pendent correcte, es pot arribar a rodolar muntanya avall, perseguint la bellesa… encara que sigui la d’uns mots molt ben trobats.

——————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

IV. “Amargo de a sorbitos/Amargo de a poquitos”

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”

Joies de la llengua (IV) – “Amargo de a sorbitos/amargo de a poquitos”

17 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Language, Music | 3 comentaris
Etiquetes: ,

M’agrada molt la cançó “Llega, llego soledad” del cantant Alejandro Sanz. Potser no és de les més conegudes d’ell però sempre l’he trobat molt màgica.

Independentment de la música, que també, el que sempre m’ha atret d’aquesta cançó són els jocs de paraules que hi fa quan parla de Buenos Aires per descriure elements de la ciutat i de l’Argentina en general. L’expressió concreta, però, que volia compartir amb vosaltres és “amargo de a sorbitos/amargo de a poquitos”. Amb aquesta metàfora es refereix al mate, la tradicional beguda argentina i uruguaia, un pèl amargant (amargo) i que es beu a petits glopets (sorbitos/poquitos).

Aquesta figura retòrica, per a mi, té un regust (i no amarg!) a gongorisme ‘modern’. L’autor de la lletra fa una parell de voltes abans d’arribar al concepte. Molt poètic! Mireu com queda:

(…)

déjame soñar

con tu amargo de a sorbitos

Déjame soñar, déjame soñar

con tu amargo de a poquitos

Quema, quema tu nombre quema mi voz.

Buenos Aires me dolió

pienso tanto en ti

en mis recuerdos suavecitos

Amb tot, això, que per a mi ja seria interessant de la cançó, hi afegiria altres expressions metafòriques que també tenen la seva castanya estètico-lingüística i que el cantant deixa anar com si res. Què us sembla el següent:

para ver de plata amanecer

de oro atardecer, de madrugada,

una mirada de mujer

Sabeu com es diu el braç de mar que banya Buenos Aires? Correcte! El Río de la Plata. Bonic, oi?

I sense que serveixi de precedent en aquesta secció, adjunto un video, el de la cançó:

I, per acabar, quin adjectiu li posa a la paraula “tango”? “Herido”…

hay tanto tango herido… ¡va por Gardel!

———————

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”


Joies de la llengua (III) – “To reach for the stars”

3 Novembre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Language | 2 comentaris
Etiquetes:

Aquesta és una expressió que alguns de vosaltres potser heu pogut llegir a la pestanya Jo mateix d’aquest mateix bloc, en la qual escric quatre ratlles mal comptades sobre mi. Per a mi és un principi vital.

“To reach for the stars” vol dir “voler els estels”. Expressa un desig d’aconseguir una fita molt difícil però no inabastable si s’hi fa un esforç. Res no és impossible o allò que es diu “Ho vàrem aconseguir perquè no sabíem que era impossible”.

“Volem els estels”. Somiem i volem fer que els nostres somnis siguin realitat, per això hi treballem i ho aconseguim. Sempre.

We will do what is hard

We will achieve what is great

And we reach for the stars

——————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”


Joies de la llengua (II) – “Cherchez la femme”

20 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Language | 4 comentaris
Etiquetes: , ,

En aquest segon post de la sèrie “Joies de la llengua” voldria parlar-vos d’una frase feta en francès d’ús ja universal: “Cherchez la femme”. Literalment, “Busqueu la dona”.

Aquesta expressió té el seu origen en l’obra “Les Mohicans de Paris” d’Alexandre Dumas (pare). La fa aparèixer primer en una frase que diu:

“Cherchez la femme, pardieu ! cherchez la femme !”

En un principi, volia significar que quan un home es comporta de manera fora del normal, de ben segur, la raó és una dona.

Com millor s’explica aquest significat inicial és en l’adaptació teatral de l’obra, feta pel mateix Dumas, quan diu:

“Il y a une femme dans toutes les affaires ; aussitôt qu’on me fait un rapport, je dis : « Cherchez la femme !».

Amb tot, aquesta expressió també es fa servir quan hom es vol referir a que s’ha de buscar l’arrel de les coses.

M’agrada el component romàntic de l’expressió. És molt dels segles precedents. Les dones com a motiu i raó de tot. Explica molt com ha estat la nostra civilització. No hi ha una expressió equivalent com “Cherchez l’homme”. Potser les dones no tenen preocupacions ni comportaments estranys que calgui explicar…

El feminisme ha de seguir avançant per la igualtat de drets, però, si us plau, que no es carregui mai expressions tan meravellosament decadents com aquesta.

——————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

I. “Una relazione galante”

 

Joies de la llengua (I) – “Una relazione galante”

6 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Language | 3 comentaris
Etiquetes: , ,

Començo amb aquest post la primera aportació de la sèrie “Joies de la llengua”. Cada dues setmanes provaré d’explicar-vos frases, paraules i expressions que m’han cridat l’atenció com a objectes d’anàlisi més estètica que no pas lingüística.

En funció de les nostres experiències vitals, una llengua ens pot sonar d’una manera o d’una altra, ens pot transportar a diferents móns o records. Senzillament, ens pot atraure des d’un punt de vista estètic, bé sigui per la fonètica, el ritme, la cantarella o la representació gràfica dels seus mots. Comencem.

L’italià és una llengua que, entre d’altres coses, m’atrau per gaudir, a parer meu, d’una particular capacitat descriptiva que li permet guarnir els enunciats.

En aquesta línia, voldria destacar com es descriu d’una manera exquisidament elegant una relació fora del matrimoni a “Il Gattopardo”, la famosa novel.la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Cap al final del llibre, Angelica, la dona de Tancredi un dels personatges principals, nebot del Principe, el protagonista, es retroba amb Tassoni un amic de la joventut del seu marit i diu així: “Tassoni era preoccupato: ‘Angelica,’ li disse (con lei aveva avuto una breve relazione galante trent’anni prima, e conservava quella insostituibile intimità conferita da poche ore passate fra il medessimo paio di lenzuola)…”.

“Relazione galante”… és una descripció exquisida, no?

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: