11 de setembre de 2012

11 Setembre 2012 a les 08:00 | Arxivat a Catalonia, Catalunya, Economics, Història, Politics | 1 comentari
Etiquetes: , , ,

Font imatge : http://locals.esquerra.cat/cervello/ i elaboració pròpia

Anuncis

Reflexions liberals (III)

17 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Liberalism, Quotes, Thoughts | 3 comentaris
Etiquetes:

Détruire la concurrence, c’est tuer l’intelligence.

Frédéric Bastiat (1801-1850)

Traducció:

Destruir la competència és matar la intel·ligència.

Glossa:

Els actuals són moments en els quals moltes de les coses que teníem per bones o que ni tan sols ens havíem plantejat la seva bondat o no, ens semblen condemnables i demanen ser reformades.

Entre aquests conceptes ens trobem el de la ‘competència’, entesa com a ‘rivalitat d’interessos entre persones que persegueixen el mateix objecte’ tal com defineix el DIEC en l’accepció econòmica que volem comentar en aquest apunt.

El famós autor del Sophisme de la vitre cassée i inspirador, entre d’altres de Hayek, ens porta amb aquesta afirmació a pensar en el sentit i la necessitat de l’existència de ‘rivalitat’ entre els agents econòmics per tal de crear un excedent econòmic que pugui significar un benefici global i individual (un benefici global que no sigui al mateix temps també ‘individual’ no podrà perdurar en el temps – heu llegit la profusió d’articles que la premsa americana dedica darrerament a l’increment de les desigualtats econòmiques als Estats Units? Això, però, és tema d’un altre apunt).

La competència ens porta a que els agents econòmics amb l’objectiu de guanyar mercat fixin els preus dins un màxim que els permeti obtenir ingressos marginals (guanyar alguna cosa amb cada unitat venuda de més). D’aquesta manera, només podran quedar en el mercat aquells que puguin guanyar-s’hi la vida, però no a costa d’uns consumidors que no tenen capacitat d’elecció per escollir l’opció més favorable als seus interessos i a les seves butxaques.

Així doncs, ens trobem que els mercats monopolístics, els públics i els privats que poden actuar impunement per la inexistència o no aplicació de mesures antimonopoli, no són mercats eficients. El consumidor només pot adquirir els béns o serveis amb una oferta limitada i a uns preus baixos. Per altra banda, l’economia pateix una externalitat negativa també per la banda del productor. Aquest, com que pot vendre al preu ‘que vulgui’, no posarà preus competitius ni invertirà en eficiència i productivitat. Aquests són elements que acaben per fer molt de mal a una economia.

D’aquí l’aversió que tenen els partidaris de l’economia de mercat als monopolis i a la presència abusiva del sector públic en les economies. La manca de competència acaba generant sistemes malalts que acabaran ensorrant-se.

Què eren més eficients econòmicament i de cara al desenvolupament de nous béns i serveis, el conjunt d’estats italians atomitzats de l’Edat Mitjana o l’estat unitari italià? Com serien més competitius i creatius els països europeus, competint entre ells (amb el tipus de canvi, si s’escau) o sota el paraigua d’uns mercats intervinguts amb monstres de tres caps com la Política Agrària Comuna que han eliminat un mercat com l’agrícola (amb el perjudici afegit causat a les economies del Tercer Món que no tenen model econòmic alternatiu)?

La competència pot no semblar còmoda en un principi, però acaba sent el combustible del desenvolupament i la creació de riquesa. Sense necessitat de competir no hi ha necessitat d’enginy, d’aquí l’afirmació de Bastiat.

Reflexions liberals (II)

10 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Politics, Quotes, Thoughts | 5 comentaris
Etiquetes:

No one would remember the Good Samaritan if he’d only had good intentions; he had money as well.

Margaret Thatcher (1925 – )

Traducció:

Ningú no recordaria el Bon Samarità si només hagués tingut bones intencions. També tenia diners.

Glossa:

Aquesta frase de la Dama de Ferro permet explicar molt bé quin ha de ser, es vulgui o no, el plantejament que les economies occidentals han de fer sobre l’Estat del Benestar.

Actualment, la societat s’ha revoltat contra les retallades a les prestacions socials públiques que s’estan fent a diferents països. Vivíem en un entorn en el qual hi havia coses que donàvem per segures sense ni tan sols fer una reflexió mínima sobre el cost de tot plegat i, encara pitjor, sense saber d’on sortien els recursos per pagar-ho.

En època de bonança, quan les administracions públiques tenien diners, la temptació a no tenir cura de la despesa és gran. Si va rajant, per què tancar l’aixeta. Ai las! L’aigua, però, sembla que ara s’ha acabat. Tots ens indignem perquè hi ha una sèrie de prestacions que ara ja no tenim garantides en la mesura que les havíem tingut fins ara. I ara què? Les retallades són una estratègia de les dretes dels països occidentals per apropiar-se de lucratius negocis com la sanitat o l’educació?

Pensem que l’anomenat ‘estat del benestar’ ha estat una conquesta de les economies desenvolupades. La creació de riquesa ha permès destinar uns fons a cobrir una sèrie de necessitats. Amb tot, aquest s’ha convertit en un plantejament pervers, perquè, per una banda s’han malbarat fons públics que no han anat a paliar necessitats reals de les persones amb dificultats, sinó que s’han destinat a obres i accions innecessàries que només tenien projecció electoral (poliesportius, ambulatoris per a nuclis de població mínims i propers a centres amb més equipaments, campanyes d’adoctrinament públic en matèries inversemblants, creació de càrrecs públics amb altes remuneracions, finançament d’activitats de dubtós contingut cultural, etc.).

Aleshores ens trobem que les pensions de les persones grans que ja no tenen capacitat per treballar són de misèria, que treballadors d’alta qualificació i responsabilitat com el personal sanitari o els bombers tenen remuneracions de misèria, escoles sense els equipaments necessaris, persones amb necessitats d’atenció especial que no tenen les atencions que haurien de tenir, etc.

I davant de tot això, quina és la resposta? Indignació per les retallades sense anar al fons del problema? Anar a l’exigència de drets sense deures?

Si l’estat del benestar ha de ser el ‘bon samarità’ que necessiten totes les societats per poder cobrir les necessitats dels més indefensos ens ho hem de replantejar. Hem de dotar de recursos solvents a aquest estat del benestar o redimensionar-los per a que tingui una capacitat d’actuació real i en els destinataris correctes. Potser ens haurem de plantejar, entre altres coses, treballar més i millor, fer que ‘copaguin’ els serveis públics aquelles persones que tenen recursos (o no copaguem, per exemple, els transports públics?), controlar el frau fiscal de manera eficient i eficaç, posar responsabilitats penals als polítics sobre aquelles accions que poden implicar malversacions de fons públics, eliminar traves burocràtiques a la creació de riquesa, penalitzar aquells que abusen dels serveis públics (repetidors d’assignatures en estudis universitaris, receptors de prestacions d’atur que treballen, etc.).

En fi, es tracta de fer menys demagògia i pensar que no hi ha res de franc i que, si volem tenir una societat justa, entre tots hem d’aconseguir tenir els recursos per assolir-la. La protesta estèril i naïf porta al desastre. Demaneu als grecs… sí, sí, als grecs. La culpa no és ni de l’euro, ni de la Unió Europea, ni dels mercats. La culpa és exclusivament d’una societat que ha volgut gaudir d’uns drets sense haver treballat per obtenir-los i mantenir-los. Després, com sempre, acaben pagant els més desafavorits.

Menys pancarta i més intel·ligència.

Reflexions liberals (I)

3 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Liberalism, Quotes, Thoughts | 11 comentaris
Etiquetes: ,

It is not from the benevolence of the butcher, the brewer, or the baker, that we expect our dinner, but from their regard to their own interest. We address ourselves, not to their humanity but to their self-love, and never talk to them of our own necessities but of their advantages.

Adam Smith (1723-1790)

Traducció:

No hem d’esperar obtenir el nostre sopar de la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner. Ens adrecem, no pas a llur humanitat, ans al seu interès personal i no els parlarem pas de les nostres necessitats sinó dels beneficis per a ells.

Glossa:

Aquesta és, potser, una de les afirmacions més conegudes de l’obra d’Adam Smith The Wealth of Nations (La Riquesa de les Nacions). Amb aquestes paraules, el pensador escocès ens explica que el benefici general de la societat s’aconseguirà, no pas per accions dirigides artificialment a aconseguir aquest objectiu (per exemple, per part d’ens públics fora del mercat),  sinó deixant que els individus busquin els seus guanys perquè aquests acabaran, al capdavall, sent benficiosos per a tots.

No s’han de prendre les paraules de Smith, òbviament, com un manament al peu de la lletra. Fet que no serviria per res més que de munició demagògica als contraris al capitalisme. El que sí que podem extreure d’aquest text és que la societat aconseguirà els seus beneficis no amb una intervenció directa i centralitzada sense criteris de mercat (és a dir, sense buscar contrapartides per a totes les parts implicades: els agents econòmics), sinó amb una regulació limitada  de les accions dels individuals  per aconseguir els seus objectius personals. Es tracta d’una regulació dirigida a evitar que les accions d’uns individuals perjudiquin, directament, uns altres. Aquests agents econòmics individuals, actuant així, de ben segur tindran un major incentiu i una major efectivitat per assolir els seus objectius que no pas acatant els mandats d’un ens sense criteris econòmics que, de ben segur, no coneixerà la realitat i que acabarà tenint uns interessos finals més indefinits o indeterminats i que tindran més a veure amb la consecució d’objectius polítics a curt que no pas en la cerca estructural de la riquesa de les persones i les nacions.

Aplicant-ho a la realitat actual, podríem dir que els mercats no són culpables de la crisi o de part d’aquesta com se’ns repeteix ad nauseam. Gran part de la culpa és haver deixat que aquests mercats actuessin sense la regulació necessària i que, per altra banda, administracions públiques actuessin en els mercats amb criteris polítics i no econòmics, com és el cas de l’administració Clinton i les seves decisions per tal que els bancs hipotecaris públics Fanny Mae i Freddy Mac donessin préstecs sense criteris econòmics. No cal que entrem, tampoc, en els devastadors efectes econòmics de l’endeutament dels països per finançar despeses del tot insostenibles sense unes estructures econòmiques solvents al darrere que els permetessin segons quins dispendis disfressats d’uns suposats drets irrenunciables. Però d’això, ja en parlarem la setmana vinent.

Davos

31 gener 2011 a les 15:30 | Arxivat a Economics | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Després encara hi haurà algú que dirà que els economistes no tenim sentit de l’humor…

Font: New York Times / 31 de gener de 2011

Spousonomics… perquè al món hi ha d’haver de tot

20 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Estats Units | 6 comentaris
Etiquetes: ,

Fa dies que, gràcies al ja esmentat en altres apunts bloc Freakonomics, vaig descobrir un bloc americà que es diu Spousonomics. Aquest bloc, escrit per dues americanes, la Paula Szchuman i la Jenny Anderson, té com a objectiu “Using economics to master love, marriage and dirty dishes”. A més, n’han fet un llibre. Com que sóc economista, tinc parella i embruto plats quan menjo m’hi vaig sentir atret per la proclama inicial.

Aquest primer interès ha anat disminuint amb el temps perquè els temes tractats eren més aviat ensopits. Amb tot, la setmana passada van publicar una entrevista a un matrimoni americà que té com a principal atractiu que ell és professor associat d’una universitat americana molt coneguda en la benzinera més propera i que a més és expert en el desenvolupament dels infants a Centreamèrica, els aspectes econòmics de la lliga de beisbol i dels Simpson (no és conya, de veritat).

L’entrevista no té pèrdua per friky, naïf, prescincible i denunciable per avorrida.

Us en posaré un parell d’exemples. El primer, al suposat crack de l’economia se li demana quins senyals va enviar a la seva dona quan se la volia lligar per deixar-li veure el seu interès. El monstre intel·lectual respon que després de passar una vetllada al sostre de casa (???) bevent una Guinness (???) ell li va mostrar el seu amor regalant-li unes flors dins d’una de les ampolles que s’havien begut… Es veu que amb això van entendre que estaven fets l’un per l’altre. Ho expliquen com si fos la descoberta economicosocial del segle!!!

Si em permeteu el comentari personal, jo mai he estat un crack de la seducció, però aplicant aquest tipus de tècniques segur que a hores d’ara estaria fent d’eremita en un desert inhòspit tenint per virtuosa una virginitat obligada.

El segon exemple ve quan se li demana al paio en qüestió per un consell dirigit als qui es volen casar. L’home comença a parlar dels rendiments decreixents (nom grandiloqüent en economia per explicar que cada vegada que tens més d’una cosa, afegir-ne una mica més aporta cada vegada menys satisfacció). Diu que s’ha d’aconseguir que amb la parella, el fet de conèixer-la més no ha de suposar que no et sorprengui i que t’avorreixi, sinó que ha de fer més atractiu el fet de poder estar amb algú amb qui cada vegada t’ho passis millor perquè et riu les gràcies. El Doctor Corbella al seu costat sabia tant del món de la parella com l’Enric VIII.

Impagable.

Endarrerir l’edat de jubilació: una bona opció

9 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Thoughts | 6 comentaris
Etiquetes:

L’actual crisi demana que es plantegin, seriosament, mesures que poden atemptar contra el que ara coneixem com l’estat del benestar. Aquest “estat del benestar” corre el risc de convertir-se en una entel·lèquia ruïnosa i impossible si no es prenen algunes decisions que tinguin com a obejctiu sortir de la crisi per bastir un nou escenari més sòlid que, realment, sí que pugui garantir que, aquells que ho hagin de menester, tinguin les necessitats mínimament dignes cobertes (educació, salut, protecció de la gent gran, etc.)

Entre aquestes mesures hi ha l’increment en l’edat de jubilació. Aquest em sembla que és un element de discussió interessant perquè ens obliga a replantejar-nos alguns dels nostres esquemes mentals adquirits com a societat.

Per tal de comentar-lo faré servir un article que vaig llegir a AOL News que explica els pros i contres d’aquesta mesura que la comissió federal bipartita per al deute dels Estats Units està estudiant.

Els punts a favor de la mesura serien:

  1. Per a futures generacions que amb l’esquema actual no rebrien pensions per l’esgotament dels fons públics aquesta seria una via per garantir-ne una part atesa una major aportació de recursos provinents d’un major nombre d’anys/persona de cotització.
  2. L’esperança d’edat és cada vegada més alta. No té sentit que un nombre estable de “cotitzants” hagin de pagar cada vegada més anys/persona de jubilació.
  3. La majoria de feines cada vegada demanen de menys esforç físic. Per aquesta raó, es pot allargar el cicle laboral de les persones.
  4. Aquest increment de recursos podria ser destinat, en una part, a pagar les jubilacions d’aquells que tenen feines que els obliguen a jubilar-se abans per la seva exigència física.
  5. Quanta més gent treballi més anys, més diners que es podran acumular en els sistemes de seguretat social. A més, treballant més anys es poden guanyar més diners i els recursos personals poden, així, incrementar-se.
  6. Més gent treballant més temps suposa un increment global de l’economia per un increment de renda. Per exemple, no caldria incrementar impostos per cobrir les necessitats públiques.

Els punts en contra, per la seva banda, serien:

  1. La gent jove ho tindria més difícil per trobar feina. Hi hauria més vacants.
  2. Aquesta mesura podria afectar minories que tenen unes pitjors condicions laborals que els impedeixen treballar més anys i que, a més, disminueixen la seva esperança de vida.
  3. Alguns estudis indiquen que l’augment en l’edat de jubilació afectaria el sistema social de protecció dels descapacitats perquè s’incrementaria la demanda de compensacions i podria col·lapsar administrativament el sistema amb els mitjans actuals.
  4. Hi podria haver discriminació per edat. Alguns empleadors podrien preferir treballadors més joves per ser més barats i per a que aportin noves idees a les empreses.
  5. Les visions més progressistes aposten per un increment dels impostos en les classes més riques, més que no pas en endarrerir l’edat de jubilació.

Vistes aquestes opcions, jo tinc clar que cal apostar per un endarreriment en l’edat de jubilació. Les raons serien una barreja de les exposades en primer lloc.

Tenint en compte el factor principal que suposa l’increment en l’esperança de vida de les persones, no és lògic, des d’un punt de vista econòmic que una persona pugui passar, de mitja un 45% del temps sense generar recursos per a la seva subsistència (compto una esperança de vida de 80 anys i treballar dels 20 als 65 anys de mitjana).

Per altra banda, cal aprofitar el coneixement adquirit per l’experiència. Es veuen molts casos de persones en plenes facultats que són obligats a jubilar-se. La innovació i la creació, eines fonamentals per al desenvolupament de les nostres economies/civilitzacions neccessiten de les noves idees dels més joves i creatius, però també de l’experiència i la història dels grans.

Els arguments en contra que exposa l’article en qüestió es poden tractar des de la gestió de les excepcions. En la majoria de casos no són generalitzables. Un endarreriment en l’edat de jubilació generaria els suficients recursos com per atendre-les amb escreix.

I abans que algú em pugui acusar de conservador, vull acabar per dir que estic d’acord que les persones amb més recursos paguin més impostos, sempre que es tributi sobre recursos ociosos que no generen renda ni inversió. Però aquest ja és un altre tema.

Ecofeixisme

25 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Climate change, Economics | 4 comentaris
Etiquetes:

Fa una colla de dies vaig ensopegar amb el video d’una campanya de caire ecologista anomenada 10:10. Segons els promotors d’aquesta “10:10 is a global campaign to cut carbon by 10% a year – starting in 2010 – Any person, family, business, school or other organization can cut 10% – and by working together we can make sure our actions count”.

En principi, podria semblar una bona iniciativa… tot i que en cap lloc s’explica la raó de per què un 10% i no un 20%, o un 40%. Com la majoria de missatges ecologistes cau en la més absoluta manca de rigor i seriositat. Aquest fet provoca que la majoria de propostes destinades a la protecció mediambiental es desacreditin per elles mateixes… no cal dir què passa quan es fan públics els perfils dels seus impulsors.

En aquesta línia, fa uns anys, el setmanari The Economist retreia als ecologistes aquesta manca de seriositat que anava en detriment del seu missatge. En aquell mateix article s’apostava per la figura de l’environmentalist. Un tècnic, enginyer o economista que podia fer plantejaments mediambientals basats en l’estudi, la recerca i l’aplicació pràctica i factible de mesures. Sense xiruques, rastes i pudor d’all. Seguint amb aquest concepte, és interessant fer un cop d’ull als plantejaments del Free-market enviromentalism. Espero poder-hi fer unes reflexions més concretes d’aquí a uns posts.

Aquesta campanya del 10:10 va treure un video, dins de la seva acció “No pressure”, que ha despertat molta polèmica. N’ha despertat tanta, que la mateixa campanya l’ha retirat i en el seu web es pot llegir una disculpa d’un dels principals responsables de 10:10. El video que us adjunto és una versió penjada per un contrari a aquesta campanya. El video, però, encara que us pugui semblar mentida és l’original de la campanya. Qui l’ha penjat al Youtube només ha afegit els comentaris sobreimpresos del principi i li ha canviat el nom per “Epic green fail”.

Esperem que l’integrisme ecologista hagi après de les reaccions d’aquesta campanya. Cada cop la població està més informada i costa més de manipular i de fer-la anar amb el lliri a la mà.

Quan l’acabeu de veure, entendreu perquè en els comentaris sobreimpresos defineix els promotors de 10:10 com a “ecofeixistes”.

“Ecofeixista”. És interessant l’expressió, oi? Estic per afegir-la als meus posts sobre “Joies de la llengua” i fer-ne l’anàlisi estètico-lingüística.

Venècia. Nou conflicte entre la publicitat i l’art

18 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Art, Economics | 5 comentaris
Etiquetes: , , ,

El mes passat vaig llegir un article al NYTimes que parlava de la polèmica que hi ha a Itàlia al voltant de la publicitat present en els monuments que s’estan reformant a Venècia.

Aquests darrers dies he tingut la gran sort de poder passejar per la ciutat dels canals i comprovar la magnitud de la polèmica. Estèticament és horrorós. Mireu, si no, com queda el Pont dels sospirs en la foto que us adjunto en primer lloc, o com resta amagada, darrere la publicitat, la Biblioteca Marciana en la segona. Per uns moments et planteges si no és millor la decadència crònica dels edificis venecians a aquells grans plafons multicolors que cobreixen les bastides dels edificis en reforma.

Amb el cap fred, però, el tema m’ha portat a la meditació i a posar-me del costat d’alguns dels arguments que es donen en l’esmentat article en favor d’aquesta publicitat.

És cert que la preservació del patrimoni artístic és un dels objectius “naturals” de la majoria de persones. De manera inconscient donem per suposat que els edificis i obres d’art en mal estat s’han de restaurar per tal de conservar-los i poder-ne garantir la continuïtat. Aquest, però, és un desig que només contempla la finalitat i obvia els mitjans per assolir-la.

Aquestes accions tenen un cost, un alt cost. Quan les economies estan sanejades i els recursos són abundosos, el tema econòmic, tot i considerar-se, no és decisiu en el cas de reformes necessàries. En la situació econòmica actual, i sembla ser que haurà de ser així al llarg de molt de temps, els diners determinen la viabilitat o no d’una acció d’aquest tipus.

Qui ho paga això? Qui té diners? Doncs una de les fonts de recursos és el patrocini i la publicitat. Aquesta pot ser més o menys discreta. En situacions com la de Venècia, per exemple, en la qual la necessitat de recursos és tan gran, les empreses patrocinadores tenen la força suficient per imposar les seves exigències de visibilitat. No hi ha alternativa, sembla.

Acabarem veient els músics de la Filarmònica de Berlin amb publicitat als seus faristols? El frac d’en Baremboim o d’en Mehta amb publicitat a l’esquena? El marc de “La noia de la perla de Vermeer” amb publicitat enganxada?

Qui sap… Potser el gaudi de la cultura ens obligarà a canviar els nostres esquemes. Que els diners flueixin d’on es troben i que en podem fruir tots. Una altra opció que les entrades als concerts o als museus s’incrementin de manera astronòmica. També es podrien cobrar unes taxes turístiques significatives als visitants de les ciutats amb monuments per mantenir.

Em sembla que preferirem, al capdavall, que siguin les grans marques les qui ho facin per nosaltres, oi? Encara que, durant alguns mesos, ens espatllin les fotos!

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: