TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (III): El cavaller, el drac i la princesa

Primera part: Una veu a cau d’orella

Segona part: Crim

Com una flor pansida que amb aigua i cures, lentament, torna a la seva esplendor natural, la meva il·lusió recuperava l’alè de la seva vida màgica.

El fatal i cruel atac que havia rebut no havia pogut acabar amb ella. Ja ho havia dit quan se’m va presentar que s’havia fet inusualment gran i forta al meu costat. Això li havia donat força al capdavall i l’havia salvat en el moment crític en el qual veié greument amenaçada la seva existència.

Em sentia culpable pel que li havia passat. Molt. Si la meva il·lusió havia estat a punt de morir, no era per cap altra raó que per la meva inconsciència. La il·lusió esdevé una droga que t’encega i que et fa avançar per sobre de tot el que es posa per davant. Et dibuixa un món que no és l’escenari real on interpretem les nostres vides. La il·lusió no mana a tot arreu. La poesia és un proscrit innocent en la ignorància i la barbàrie de la realitat.

Havia caminat en aquells darrers temps amb els ulls clucs i un somriure de felicitat i ingènua supèrbia als llavis. Em creia més fort del que realment era. Havia posat la il·lusió per davant de les meves passes com un frontal que ho havia d’aturar i d’apartar tot. La il·lusió no havia de servir per això. Era com brandar una ploma contra l’acer d’una espasa implacable. Ingenu.

Aclaprat per l’immens amor que li tenia, el meu principal interès ara no era altre que tenir cura de la meva malmesa il·lusió. Li guaria les ferides mentre la deixava reposar i refer-se i, mentrestant, seguia enfrontant-me a la vida sense el seu ajut. Relació buida i grisa amb l’entorn. Vivia amb l’ànima a l’exili.

Ella, quan l’amanyagava i li donava de beure i de menjar, em mirava agraïda. Jo l’havia portat a a aquell mal port, havia posat en perill la seva vida i no m’ho tenia en compte… La seva bellesa també era bondat. Magnanimitat dolça en la humilitat i l’amor.

Mica en mica es va anar recuperant. Se sentia amb forces per acompanyar-me, de tant en tant, en algun dels meus volts per la vida. No la volia sempre amb mi perquè la sabia encara feble. Ella es resistia i rondinava quan no la deixava que vingués amb mi. Era una resistència dolça. Sabia que no li convenia fer-ho, però la seva insistència era una prova d’estimació i de fidelitat a qui l’havia creat.

Malgrat tot, jo ja m’havia avesat, resignadament, a fer sense ella la major part dels dies. Sí que és cert, però, que saber que la tenia allí sempre que la necessités, m’ajudava, d’alguna manera, en aquesta exigència de resistència i coratge. Ja m’havia fet a tirar endavant amb els meus projectes sense l’empenta d’abans. Sense la il·lusió. Gargotejava el món en blanc i negre amb els fons desenfocats. Avançava amb la inèrcia, amb el record. La memòria m’ancorava a la plàcida i avorrida sensatesa del present. Era un més sense cap traç que em destaqués del guixot general i buscava, desvagat, els camins que feien baixada per poder avançar.

Fent el cor fort i cremant els versos del relat dels meus darrers temps de felicitat, havia decidit que no aniria mai més de la mà de la meva il·lusió. Quan ella estigués bé del tot, la deixaria marxar. Si pogués, l’encomanaria a algú amb més seny. Algú que no la fes anar pendent avall sense frens. Començaria per escatimar les nostres ja esporàdiques i breus darreres sortides. Tampoc tenia esma per fer-ho de cop. Ho tenia clar, però. No hi hauria volta de full. L’alliberaria de mi, encara que, en fer-ho, se m’estripés el cor.

Un bon matí em tustaven dolçament a l’esquena. Era ella, la meva il·lusió. Feia tota una altra cara. La llum li pintava el gest i l’abillava amb aquella lluentor pròpia que li era natural abans de tot plegat. Era preciosa, màgica i encisadora, invencible un altre cop.

“Ja em trobo bé del tot. Puc tornar a dibuixar la nostra vida amb tu?”.

Fent lentament que no amb el cap amb la mirada a terra, un somriure se’m dibuixà poc a poc a la cara. Una dolça rendició era la única sortida possible a aquella proposta. La vaig besar tendrament als llavis.

La il·lusió havia tornat a irrompre suaument dins de la meva ànima i la sentia més invulnerable que mai. El cavaller havia matat el drac i la princesa li feia un petó.

FI

TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (II): Crim

Primera part: Una veu a cau d’orella

Quan em vaig aixecar del llit vaig tenir una sensació estranya. M’havia despertat amb un neguit. Hi havia alguna cosa dins meu que m’intranquil·litzava. No em sentia bé. Em trobava sol…

Després de la dutxa, l’esmorzar i el viatge amb tren cap a la feina, seguia sentint aquella incomoditat. No havia entès res del que havia llegit del llibre que portava en el trajecte cap al despatx, ni tampoc m’havia pogut concentrar en les lletres de les cançons que vaig voler escoltar amb els auriculars quan vaig deixar de banda el llibre.

Fins i tot els núvols del cel eren d’un gris amenaçador i desagradable. Friedrich i els paisatges de l’ànima. L’oratge i jo ens mimetitzàvem. Feia fred i tenia calfreds que em recorrien l’espinada. Fotografies d’un mateix motiu amb quadres diferents.

El dia s’anava torçant. Era un dia que feia pujada. Res no sortia bé. Les males notícies es van anar succeint a mesura que avançaven les hores. Tot el que podia anar malament anava pitjor. Tot. Sentia una pèrdua que m’omplia l’ànima de boira. Algú em volia prendre alguna cosa molt valuosa. Algú m’estava robant un somni. Després de tot l’esforç… i la il·lusió que hi havia posat…

La necessitava la meva il·lusió. Era la meva empenta. La meva ànima. On era? Ajuda’m…

La vaig cridar. No responia. Un i altre cop la vaig nomenar i no apareixia. Em vaig tombar per si la trobava darrere meu, on sempre hi era. Em vaig quedar parat. Astorat i paralitzat. La meva il·lusió era allí, estesa a terra. Sagnava i sanglotava, panteixant. El seu cos es trobava anegat de sang. Els seus membres semblaven desencaixats. La cadència lenta i forçada de la seva respiració feia que la sang de les seves nombroses nafres brollés rítmicament cruel, llevant-li, a cada batec, un poc més de vida. Quanta violència contra la indefensió.

Els meus ulls es van quedar fixats en aquella escena. Em sentia clavat a terra. Glaçat.

La meva il·lusió em mirava amb una barreja d’esglai i tristor. Tendresa violentada. Mai no havia vist un patiment semblant en un rostre. En un intent desesperat va treure forces del no res per poder aixecar un braç i atansar-me una mà, blanca, feble i tremolosa. La vaig prendre entre les meves. La fredor de la mort immediata em va corglaçar. Vaig voler escalfar aquells dits entre els meus. Era com si volgués atrapar una vida que s’esvaïa, fonent-se freda en la meva escalfor de vida inútil.

Els ulls se li tancaven. La vida, lentament, l’abandonava.

“La meva il·lusió… què t’ha passat?” Unes llàgrimes van començar a caure fredes per les meves galtes. Era un plor silenciós. Tenia el cor trencat. “La meva il·lusió… què t’havia passat?”. Era una pregunta desesperada. No esperava resposta. No la volia. Només desitjava que allò no estigués passant. Volia despertar-me d’aquell malson.

En un darrer esforç que semblava accelerar la seva dissort, la meva il·lusió, ferida de mort, va poder lligar alguns mots seguits.

“M’han atrapat. Ser la teva il·lusió no és fàcil. Jugues al límit. Hi poses massa el cor i això acaba sempre fora del guió general. La passió no és ben vista. El món és gris. El blau del cel és un miratge i la vida és una tragèdia mal escrita amb escadusseres escenes de comèdia. No hi ha lloc per als herois dels somnis en el món dels malsons. En el món real guanyen els dracs i els cavallers acaben esventrats als peus del monstre que se’l mira burleta mentre assaboreix el tendre cos de la princesa entre les seves dents. La poesia és una ofensa heroica a la brutalitat de la realitat.

No he pogut lluitar. No he estat prou forta. M’han derrotat. No t’he traït, això no. Però no he pogut vèncer al capdavall. M’han profanat. M’han esquarterat l’ànima. Han volgut acabar amb la teva il·lusió. No et deixis vèncer del tot, però. Segueix vivint. Fes-me renéixer si tens prou força. Segueix”.

Va esbossar un somriure trencat i trist i va tancar els ulls. Va acotar el cap i va fer una profunda inspiració.

La tenia entre els meus braços. Xop de la seva sang. Cada cop més freda. Respiració gairebé imperceptible. Silenci i solitud.

La meva il·lusió. El meu bé més preuat. Me l’havien arrabassat… Injustícia.

(Fi de la segona part de la trilogia)

Demà: tercera part

TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (I): Una veu a cau d’orella

Tota una vida que sentia una veu que em xiuxiuejava a l’orella i mai no m’havia adonat realment de la seva presència.

Sí que és cert que molts cops tenia la sensació que feia les coses com si algú me les manés. A voltes era com si tingués un esperonament extern que em decidís a dibuixar una història per la qual recórrer el meu camí. Una veu que m’animava a avançar.

Un bon dia, però, ho vaig entendre tot. Engrescat en una d’aquelles tasques que tan m’agraden com és la d’escriure un poema, em vaig adonar que l’emoció que em dominava era més gran del normal. Em sentia més empès que mai a compondre. Els versos brollaven dels meus dits a doll i no tenien aturador. Les paraules i els sentiments fluïen i es vessaven sobre el paper com no m’havia passat mai abans. Si de  tant en tant m’aturava no era perquè se m’hagués esvaït la inspiració, no. L’emoció era tan gran que em tremolaven les mans i m’havia d’aturar per apaivagar-me.

Aquella veu que m’havia semblat sentir altres vegades en moments d’excitació… o més aviat d’emoció o de… il·lusió, sí, d’il·lusió, era més audible que mai. Fins i tot em pareixia sentir una mena d’alè càlid i plaent a cau d’orella, com quan t’expliquen un secret amb aquell xiuxiueig que et fa pessigolles. La veu que sentia, però, tremolava presa de l’emoció. Uns mots d’ànim, gairebé incomprensibles es precipitaven sense ordre amb una excitació creixent repicant alegrement dins la meva oïda.

Tot d’un plegat em vaig girar en la direcció d’on sorgia aquella efervescent deu de mots . Em vaig quedar parat. No sabia què dir. Allà, al meu costat tenia uns ulls esbatanats, amb una mirada entremaliada que il·luminava una cara que amagava endins els llavis amb el gest d’aquell a qui l’han enxampat fent una malifeta innocent.

Era d’una bellesa impossible de descriure. Una bellesa que contenia tots aquells atributs que imagines quan has de descriure quelcom de preciós. Els ulls no m’apareixien ni blaus, ni verds, ni marrons, ni negres. Els cabells no m’eren rossos ni bruns, ni llargs ni curts. Era bella. Era engrescadora, atractiva i… il·lusionant. Preciosa.

“Qui ets?”, li vaig demanar.

“M’has enxampat…”. digué amb la boca petita i acotant el cap.

“No em dius qui ets? M’has espantat! Tinc la sensació, però, que et conec de fa molt de temps”.

“Fa molt temps que sóc amb tu”, digué amb timidesa. “De fet, des de sempre. Hem crescut plegats. He après molt de tu i de la teva manera de ser i això m’ha servit per poder-te ajudar molts cops. M’he fet a tu, i tu, no ho saps, però també t’has fet a mi i per això jo he esdevingut com sóc i tu vius com vius”.

“Qui ets?”, vaig tornar a demanar-li amb una divertida impaciència interrogant.

“Sóc qui et fa moure i qui et guia. Qui t’esperona i t’agafa de les orelles i qui t’estira per fer-te avançar per la vida. Sóc el teu alè. Et marco les fites i et premio quan les assoleixes. Sóc la il·lusió…”.

“Com? La il·lusió? Què vols dir?”. No cabia dins meu de la sorpresa per allò que m’estava passant. “Potser estic somiant”, vaig pensar.

“Saps què era aquesta veu que sempre senties a l’orella i que et deia per on havies de tirar? Era jo, la teva il·lusió per les coses. Saps què era l’alegria de les teves conquestes a la vida? Eren els meus petons i les meves abraçades de recompensa”.

No m’ho podia creure. Tenia allà, davant meu, el motiu de la meva vida. La il·lusió per les persones, les idees, per les fites, per la vida… Era fantàstica, lluminosa, radiant, alegre, esplèndida. La il·lusió de la meva vida.

“Com és que no t’havies presentat mai abans?”, li vaig demanar. “Per què has aparegut ara i així, de sobte?”.

“No tenia la intenció que em veiessis mai. Les il·lusions dels homes no ens manifestem obertament. Ja en tenim prou en guiar els vostres camins secretament. Confesso que si m’has acabat coneixent ha estat per un descuit meu. Porto tan de temps amb tu que m’has encomanat la teva força i amb les últimes experiències il·lusionants m’he fet tan gran que ja no m’he pogut amagar!”.

A partir d’aquell moment, em semblava que la meva vida encara estaria més guiada per la il·lusió. Fins al moment, no m’havia anat gens malament, de fet. Ara que, a més, la podria gaudir i tenir-ne cura i que era conscient de la seva existència real, encara havia de ser millor. Una vida menada per la il·lusió. Qui se’n podria resistir?

(Fi de la primera part de la trilogia )

Demà: Segona part…