Ressenya (XLIV) – Steve Martin – ‘An Object of Beauty’

18 Setembre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Art, Books, Literatura, Literature, Llibres, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes: ,

object_beautyEn la meva ignorància no sabia que el Steve Martin, a part de la seva experiència en el cinema i en el teatre, escrivia novel·les. Vaig ensopegar amb aquesta història que tractava d’un tema que sempre m’ha interessat: l’art modern, especialment la seva valoració i mercantilització.

Martin explica la història d’una marxant d’art americana que comença en aquest món venint d’un entorn allunyat, en principi del sector, però que, a mesura que va pujant els diferents graons del món de la comercialització de l’art té un cop de sort relacionat amb la seva família i el món de la pintura que fan que la seva posició canvïi i li permeti posar en pràctica un dels seus somnis.

El personatge principal pot semblar allunyat del tipus de persones a les quals un lector normal pot estar acostumat a tractar. Amb tot, Steve Martin fa servir una manera de narrar original per fer-nos més proper el personatge. La història ens ve explicada per un amic de la protagonista que va desfilant la seva vida de manera més o menys propera, tant en els episodis on hi té un paper principal com quan no el té.

És una novel·la molt distreta, amb un cert punt de glamour i que il·lustra, encara que sigui tangencialment, els coneixements sobre pintura de molts dels seus possibles lectors.

M’hi he enganxat al llarg de la seva lectura i la recomano. Un llibre curiós.

Les edicions americanes contenen imatges de les obres d’art (reals) a les quals es fa referència al llarg de la història. D’aquesta manera, la història agafa un cert punt de realitat afegida.

Steve Martin, AN OBJECT OF BEAUTY, New York: Grand Central Publishing, 2010

Anuncis

Venècia. Nou conflicte entre la publicitat i l’art

18 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Art, Economics | 5 comentaris
Etiquetes: , , ,

El mes passat vaig llegir un article al NYTimes que parlava de la polèmica que hi ha a Itàlia al voltant de la publicitat present en els monuments que s’estan reformant a Venècia.

Aquests darrers dies he tingut la gran sort de poder passejar per la ciutat dels canals i comprovar la magnitud de la polèmica. Estèticament és horrorós. Mireu, si no, com queda el Pont dels sospirs en la foto que us adjunto en primer lloc, o com resta amagada, darrere la publicitat, la Biblioteca Marciana en la segona. Per uns moments et planteges si no és millor la decadència crònica dels edificis venecians a aquells grans plafons multicolors que cobreixen les bastides dels edificis en reforma.

Amb el cap fred, però, el tema m’ha portat a la meditació i a posar-me del costat d’alguns dels arguments que es donen en l’esmentat article en favor d’aquesta publicitat.

És cert que la preservació del patrimoni artístic és un dels objectius “naturals” de la majoria de persones. De manera inconscient donem per suposat que els edificis i obres d’art en mal estat s’han de restaurar per tal de conservar-los i poder-ne garantir la continuïtat. Aquest, però, és un desig que només contempla la finalitat i obvia els mitjans per assolir-la.

Aquestes accions tenen un cost, un alt cost. Quan les economies estan sanejades i els recursos són abundosos, el tema econòmic, tot i considerar-se, no és decisiu en el cas de reformes necessàries. En la situació econòmica actual, i sembla ser que haurà de ser així al llarg de molt de temps, els diners determinen la viabilitat o no d’una acció d’aquest tipus.

Qui ho paga això? Qui té diners? Doncs una de les fonts de recursos és el patrocini i la publicitat. Aquesta pot ser més o menys discreta. En situacions com la de Venècia, per exemple, en la qual la necessitat de recursos és tan gran, les empreses patrocinadores tenen la força suficient per imposar les seves exigències de visibilitat. No hi ha alternativa, sembla.

Acabarem veient els músics de la Filarmònica de Berlin amb publicitat als seus faristols? El frac d’en Baremboim o d’en Mehta amb publicitat a l’esquena? El marc de “La noia de la perla de Vermeer” amb publicitat enganxada?

Qui sap… Potser el gaudi de la cultura ens obligarà a canviar els nostres esquemes. Que els diners flueixin d’on es troben i que en podem fruir tots. Una altra opció que les entrades als concerts o als museus s’incrementin de manera astronòmica. També es podrien cobrar unes taxes turístiques significatives als visitants de les ciutats amb monuments per mantenir.

Em sembla que preferirem, al capdavall, que siguin les grans marques les qui ho facin per nosaltres, oi? Encara que, durant alguns mesos, ens espatllin les fotos!

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: