Wasteland

Enmig del camp devastat, la vida esdevé excepció. Fixa, palplantada al bell mig d’aquell recentment nascut no-res, una figura s’alçava immòbil i delineava l’horitzó a contrallum.

De prop, una lleu brisa li despentinava el cabells i els voleiava ancorats al seu cap. La mirada buida i vidriosa fitava la terra davant seu.

Sol. Acompanyat d’un silenci que al mateix temps l’abandonava a cada moment. Després del brogit de la batalla, del so dels acers en apoteòsics xocs mortals, crits d’ànim, de por, de dolor. Brunzir de fletxes que tapaven, momentàniament, la llum del sol i que queien letals aplomades sobre cossos que s’escapolien indefensos d’altres armes més previsibles.

Derrota. El vencedor ha marxat deixant un llegat de mort i destrucció. Victòria inútil per innecessària, amb l’absència de la consciència del que s’ha guanyat. El que guanya no s’endu el premi i el que perd no pot viure sense el que li han pres. Injustícia d’un repartiment obligat per la brutalitat de la guerra.

Només ell restava dempeus. Massa fort per haver caigut amb els altres però massa feble per poder venjar la derrota.

I no es mou. El vent gèlid segueix despentinant un cap que sagna, brut del sutge de la mort repartida que l’ha esquitxat. Brut amb el dolor de les seves pròpies ferides. Només parpelleja. Els ulls segueixen clavats vers el camí pel qual han fugit els covards vencedors. Dolor i odi per la derrota i l’abandonament. Cruel és el final del supervivent vençut obligat testimoni de la seva derrota.

Una llàgrima s’estira. Baixa dubtosa per la galta i neteja amb l’estela que dibuixa el seu camí pel rostre embrutit.

Les parpelles cauen i arrosseguen amb elles el pes de tot el cos. Cau a terra.

Es rendeix.