Reflexions liberals (III)

17 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Liberalism, Quotes, Thoughts | 3 comentaris
Etiquetes:

Détruire la concurrence, c’est tuer l’intelligence.

Frédéric Bastiat (1801-1850)

Traducció:

Destruir la competència és matar la intel·ligència.

Glossa:

Els actuals són moments en els quals moltes de les coses que teníem per bones o que ni tan sols ens havíem plantejat la seva bondat o no, ens semblen condemnables i demanen ser reformades.

Entre aquests conceptes ens trobem el de la ‘competència’, entesa com a ‘rivalitat d’interessos entre persones que persegueixen el mateix objecte’ tal com defineix el DIEC en l’accepció econòmica que volem comentar en aquest apunt.

El famós autor del Sophisme de la vitre cassée i inspirador, entre d’altres de Hayek, ens porta amb aquesta afirmació a pensar en el sentit i la necessitat de l’existència de ‘rivalitat’ entre els agents econòmics per tal de crear un excedent econòmic que pugui significar un benefici global i individual (un benefici global que no sigui al mateix temps també ‘individual’ no podrà perdurar en el temps – heu llegit la profusió d’articles que la premsa americana dedica darrerament a l’increment de les desigualtats econòmiques als Estats Units? Això, però, és tema d’un altre apunt).

La competència ens porta a que els agents econòmics amb l’objectiu de guanyar mercat fixin els preus dins un màxim que els permeti obtenir ingressos marginals (guanyar alguna cosa amb cada unitat venuda de més). D’aquesta manera, només podran quedar en el mercat aquells que puguin guanyar-s’hi la vida, però no a costa d’uns consumidors que no tenen capacitat d’elecció per escollir l’opció més favorable als seus interessos i a les seves butxaques.

Així doncs, ens trobem que els mercats monopolístics, els públics i els privats que poden actuar impunement per la inexistència o no aplicació de mesures antimonopoli, no són mercats eficients. El consumidor només pot adquirir els béns o serveis amb una oferta limitada i a uns preus baixos. Per altra banda, l’economia pateix una externalitat negativa també per la banda del productor. Aquest, com que pot vendre al preu ‘que vulgui’, no posarà preus competitius ni invertirà en eficiència i productivitat. Aquests són elements que acaben per fer molt de mal a una economia.

D’aquí l’aversió que tenen els partidaris de l’economia de mercat als monopolis i a la presència abusiva del sector públic en les economies. La manca de competència acaba generant sistemes malalts que acabaran ensorrant-se.

Què eren més eficients econòmicament i de cara al desenvolupament de nous béns i serveis, el conjunt d’estats italians atomitzats de l’Edat Mitjana o l’estat unitari italià? Com serien més competitius i creatius els països europeus, competint entre ells (amb el tipus de canvi, si s’escau) o sota el paraigua d’uns mercats intervinguts amb monstres de tres caps com la Política Agrària Comuna que han eliminat un mercat com l’agrícola (amb el perjudici afegit causat a les economies del Tercer Món que no tenen model econòmic alternatiu)?

La competència pot no semblar còmoda en un principi, però acaba sent el combustible del desenvolupament i la creació de riquesa. Sense necessitat de competir no hi ha necessitat d’enginy, d’aquí l’afirmació de Bastiat.

Reflexions liberals (II)

10 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Politics, Quotes, Thoughts | 5 comentaris
Etiquetes:

No one would remember the Good Samaritan if he’d only had good intentions; he had money as well.

Margaret Thatcher (1925 – )

Traducció:

Ningú no recordaria el Bon Samarità si només hagués tingut bones intencions. També tenia diners.

Glossa:

Aquesta frase de la Dama de Ferro permet explicar molt bé quin ha de ser, es vulgui o no, el plantejament que les economies occidentals han de fer sobre l’Estat del Benestar.

Actualment, la societat s’ha revoltat contra les retallades a les prestacions socials públiques que s’estan fent a diferents països. Vivíem en un entorn en el qual hi havia coses que donàvem per segures sense ni tan sols fer una reflexió mínima sobre el cost de tot plegat i, encara pitjor, sense saber d’on sortien els recursos per pagar-ho.

En època de bonança, quan les administracions públiques tenien diners, la temptació a no tenir cura de la despesa és gran. Si va rajant, per què tancar l’aixeta. Ai las! L’aigua, però, sembla que ara s’ha acabat. Tots ens indignem perquè hi ha una sèrie de prestacions que ara ja no tenim garantides en la mesura que les havíem tingut fins ara. I ara què? Les retallades són una estratègia de les dretes dels països occidentals per apropiar-se de lucratius negocis com la sanitat o l’educació?

Pensem que l’anomenat ‘estat del benestar’ ha estat una conquesta de les economies desenvolupades. La creació de riquesa ha permès destinar uns fons a cobrir una sèrie de necessitats. Amb tot, aquest s’ha convertit en un plantejament pervers, perquè, per una banda s’han malbarat fons públics que no han anat a paliar necessitats reals de les persones amb dificultats, sinó que s’han destinat a obres i accions innecessàries que només tenien projecció electoral (poliesportius, ambulatoris per a nuclis de població mínims i propers a centres amb més equipaments, campanyes d’adoctrinament públic en matèries inversemblants, creació de càrrecs públics amb altes remuneracions, finançament d’activitats de dubtós contingut cultural, etc.).

Aleshores ens trobem que les pensions de les persones grans que ja no tenen capacitat per treballar són de misèria, que treballadors d’alta qualificació i responsabilitat com el personal sanitari o els bombers tenen remuneracions de misèria, escoles sense els equipaments necessaris, persones amb necessitats d’atenció especial que no tenen les atencions que haurien de tenir, etc.

I davant de tot això, quina és la resposta? Indignació per les retallades sense anar al fons del problema? Anar a l’exigència de drets sense deures?

Si l’estat del benestar ha de ser el ‘bon samarità’ que necessiten totes les societats per poder cobrir les necessitats dels més indefensos ens ho hem de replantejar. Hem de dotar de recursos solvents a aquest estat del benestar o redimensionar-los per a que tingui una capacitat d’actuació real i en els destinataris correctes. Potser ens haurem de plantejar, entre altres coses, treballar més i millor, fer que ‘copaguin’ els serveis públics aquelles persones que tenen recursos (o no copaguem, per exemple, els transports públics?), controlar el frau fiscal de manera eficient i eficaç, posar responsabilitats penals als polítics sobre aquelles accions que poden implicar malversacions de fons públics, eliminar traves burocràtiques a la creació de riquesa, penalitzar aquells que abusen dels serveis públics (repetidors d’assignatures en estudis universitaris, receptors de prestacions d’atur que treballen, etc.).

En fi, es tracta de fer menys demagògia i pensar que no hi ha res de franc i que, si volem tenir una societat justa, entre tots hem d’aconseguir tenir els recursos per assolir-la. La protesta estèril i naïf porta al desastre. Demaneu als grecs… sí, sí, als grecs. La culpa no és ni de l’euro, ni de la Unió Europea, ni dels mercats. La culpa és exclusivament d’una societat que ha volgut gaudir d’uns drets sense haver treballat per obtenir-los i mantenir-los. Després, com sempre, acaben pagant els més desafavorits.

Menys pancarta i més intel·ligència.

Reflexions liberals (I)

3 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Liberalism, Quotes, Thoughts | 11 comentaris
Etiquetes: ,

It is not from the benevolence of the butcher, the brewer, or the baker, that we expect our dinner, but from their regard to their own interest. We address ourselves, not to their humanity but to their self-love, and never talk to them of our own necessities but of their advantages.

Adam Smith (1723-1790)

Traducció:

No hem d’esperar obtenir el nostre sopar de la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner. Ens adrecem, no pas a llur humanitat, ans al seu interès personal i no els parlarem pas de les nostres necessitats sinó dels beneficis per a ells.

Glossa:

Aquesta és, potser, una de les afirmacions més conegudes de l’obra d’Adam Smith The Wealth of Nations (La Riquesa de les Nacions). Amb aquestes paraules, el pensador escocès ens explica que el benefici general de la societat s’aconseguirà, no pas per accions dirigides artificialment a aconseguir aquest objectiu (per exemple, per part d’ens públics fora del mercat),  sinó deixant que els individus busquin els seus guanys perquè aquests acabaran, al capdavall, sent benficiosos per a tots.

No s’han de prendre les paraules de Smith, òbviament, com un manament al peu de la lletra. Fet que no serviria per res més que de munició demagògica als contraris al capitalisme. El que sí que podem extreure d’aquest text és que la societat aconseguirà els seus beneficis no amb una intervenció directa i centralitzada sense criteris de mercat (és a dir, sense buscar contrapartides per a totes les parts implicades: els agents econòmics), sinó amb una regulació limitada  de les accions dels individuals  per aconseguir els seus objectius personals. Es tracta d’una regulació dirigida a evitar que les accions d’uns individuals perjudiquin, directament, uns altres. Aquests agents econòmics individuals, actuant així, de ben segur tindran un major incentiu i una major efectivitat per assolir els seus objectius que no pas acatant els mandats d’un ens sense criteris econòmics que, de ben segur, no coneixerà la realitat i que acabarà tenint uns interessos finals més indefinits o indeterminats i que tindran més a veure amb la consecució d’objectius polítics a curt que no pas en la cerca estructural de la riquesa de les persones i les nacions.

Aplicant-ho a la realitat actual, podríem dir que els mercats no són culpables de la crisi o de part d’aquesta com se’ns repeteix ad nauseam. Gran part de la culpa és haver deixat que aquests mercats actuessin sense la regulació necessària i que, per altra banda, administracions públiques actuessin en els mercats amb criteris polítics i no econòmics, com és el cas de l’administració Clinton i les seves decisions per tal que els bancs hipotecaris públics Fanny Mae i Freddy Mac donessin préstecs sense criteris econòmics. No cal que entrem, tampoc, en els devastadors efectes econòmics de l’endeutament dels països per finançar despeses del tot insostenibles sense unes estructures econòmiques solvents al darrere que els permetessin segons quins dispendis disfressats d’uns suposats drets irrenunciables. Però d’això, ja en parlarem la setmana vinent.

Indignats i el futur del país

29 Juny 2011 a les 13:46 | Arxivat a Politics, Thoughts | 3 comentaris
Etiquetes: ,

Gran reflexió de Carles Boix al diari “Ara”:

“(…) El moviment dels indignats és una gran mala notícia per a Catalunya. El nostre país es debat, no sé si amb gaires forces, entre formar part, amb els sectors econòmics brillants que encara li queden, de l’Europa carolíngia o ser una província d’Espanya. El discurs dels indignats amenaça d’empènyer-la cap a la segona i el seu moviment eternament cíclic entre l’especulació i el populisme. Tinguem-ho present a l’hora de prendre partit: la seva victòria convertiria una crisi conjuntural en una llarga decadència”.

No cal dir massa cosa més. Potser que ens posem a treballar com un poble seriós d’una vegada. Ens hi juguem massa per anar jugant a “revolucionaris” de càmping.

Francament, n’estic ben tip de tant estultícia i ceguesa.

Endarrerir l’edat de jubilació: una bona opció

9 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Thoughts | 6 comentaris
Etiquetes:

L’actual crisi demana que es plantegin, seriosament, mesures que poden atemptar contra el que ara coneixem com l’estat del benestar. Aquest “estat del benestar” corre el risc de convertir-se en una entel·lèquia ruïnosa i impossible si no es prenen algunes decisions que tinguin com a obejctiu sortir de la crisi per bastir un nou escenari més sòlid que, realment, sí que pugui garantir que, aquells que ho hagin de menester, tinguin les necessitats mínimament dignes cobertes (educació, salut, protecció de la gent gran, etc.)

Entre aquestes mesures hi ha l’increment en l’edat de jubilació. Aquest em sembla que és un element de discussió interessant perquè ens obliga a replantejar-nos alguns dels nostres esquemes mentals adquirits com a societat.

Per tal de comentar-lo faré servir un article que vaig llegir a AOL News que explica els pros i contres d’aquesta mesura que la comissió federal bipartita per al deute dels Estats Units està estudiant.

Els punts a favor de la mesura serien:

  1. Per a futures generacions que amb l’esquema actual no rebrien pensions per l’esgotament dels fons públics aquesta seria una via per garantir-ne una part atesa una major aportació de recursos provinents d’un major nombre d’anys/persona de cotització.
  2. L’esperança d’edat és cada vegada més alta. No té sentit que un nombre estable de “cotitzants” hagin de pagar cada vegada més anys/persona de jubilació.
  3. La majoria de feines cada vegada demanen de menys esforç físic. Per aquesta raó, es pot allargar el cicle laboral de les persones.
  4. Aquest increment de recursos podria ser destinat, en una part, a pagar les jubilacions d’aquells que tenen feines que els obliguen a jubilar-se abans per la seva exigència física.
  5. Quanta més gent treballi més anys, més diners que es podran acumular en els sistemes de seguretat social. A més, treballant més anys es poden guanyar més diners i els recursos personals poden, així, incrementar-se.
  6. Més gent treballant més temps suposa un increment global de l’economia per un increment de renda. Per exemple, no caldria incrementar impostos per cobrir les necessitats públiques.

Els punts en contra, per la seva banda, serien:

  1. La gent jove ho tindria més difícil per trobar feina. Hi hauria més vacants.
  2. Aquesta mesura podria afectar minories que tenen unes pitjors condicions laborals que els impedeixen treballar més anys i que, a més, disminueixen la seva esperança de vida.
  3. Alguns estudis indiquen que l’augment en l’edat de jubilació afectaria el sistema social de protecció dels descapacitats perquè s’incrementaria la demanda de compensacions i podria col·lapsar administrativament el sistema amb els mitjans actuals.
  4. Hi podria haver discriminació per edat. Alguns empleadors podrien preferir treballadors més joves per ser més barats i per a que aportin noves idees a les empreses.
  5. Les visions més progressistes aposten per un increment dels impostos en les classes més riques, més que no pas en endarrerir l’edat de jubilació.

Vistes aquestes opcions, jo tinc clar que cal apostar per un endarreriment en l’edat de jubilació. Les raons serien una barreja de les exposades en primer lloc.

Tenint en compte el factor principal que suposa l’increment en l’esperança de vida de les persones, no és lògic, des d’un punt de vista econòmic que una persona pugui passar, de mitja un 45% del temps sense generar recursos per a la seva subsistència (compto una esperança de vida de 80 anys i treballar dels 20 als 65 anys de mitjana).

Per altra banda, cal aprofitar el coneixement adquirit per l’experiència. Es veuen molts casos de persones en plenes facultats que són obligats a jubilar-se. La innovació i la creació, eines fonamentals per al desenvolupament de les nostres economies/civilitzacions neccessiten de les noves idees dels més joves i creatius, però també de l’experiència i la història dels grans.

Els arguments en contra que exposa l’article en qüestió es poden tractar des de la gestió de les excepcions. En la majoria de casos no són generalitzables. Un endarreriment en l’edat de jubilació generaria els suficients recursos com per atendre-les amb escreix.

I abans que algú em pugui acusar de conservador, vull acabar per dir que estic d’acord que les persones amb més recursos paguin més impostos, sempre que es tributi sobre recursos ociosos que no generen renda ni inversió. Però aquest ja és un altre tema.

Premsa i ideologia

24 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Thoughts | 4 comentaris
Etiquetes: ,

Fent un cop d’ull als col·laboradors del nou diari ‘Ara‘ que ha de sortir el proper dia 28 de novembre veig que n’hi ha de tendències ben diferents. Trobem plomes com la d’en Sebastià Alzamora, en Salvador Cardús, en Josep Ramoneda, l’Antoni Vives, la Gemma Calvet, la Rosa Regàs, etc.

Sembla que en les opinions d’aquests, els lectors podran tenir un bon ventall d’aportacions diverses. Això també ho trobàvem en l’Avui de fa uns anys, en el qual podies trobar articles de l’esmentat Cardús, d’en Josep Piqué, d’en Carod-Rovira, del Valentí Puig, etc. Això es pot trobar ara, fins i tot, a El Mundo on s’inclouen articles d’en Salvador Sostres (darrerament defensava en el diari de Pedro J. el dret de Catalunya a l’autodeterminació i demanava als espanyols que no es fiquessin amb el tema saharià perquè hi podien prendre mal si es posaven a defensar els drets dels pobles).

A mi em sembla molt bé aquesta varietat, tot i que reconec que em diverteix molt més mirar diaris de diferents tendències per veure com es respira a tot arreu i poder-me fer una idea objectiva de les coses… tot i que algunes les tinc molt clares, diguin el que em diguin!

En relació a la ideologia dels mitjans de comunicació voldria compartir amb vosaltres un dels millors episodis de la sèrie “Yes, Prime Minister”. El primer ministre Jim Hacker mostra als seus col·laboradors el seu coneixement de les tendències dels diaris britànics de l’època. No us perdeu l’apunt final sobre el diari “The Sun” que fa en Bernard. Enjoy it!

(feu clic al missatge “Watch on Youtube” que us sortirà quan vulgueu veure el video)

M’agraden els humans… (a vegades)

19 Novembre 2010 a les 13:45 | Arxivat a Thoughts | Deixa un comentari
Etiquetes:

A vegades els humans som genials… i jo sóc un tou!

Nous vents de propaganda

27 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Politics, Thoughts | 3 comentaris
Etiquetes: ,

Enguany que comencem a “gaudir” dels dies de precampanya/campanya electoral al nostre país, sembla que seguim els mateixos esquemes de sempre. El joc de declaracions i contradeclaracions segueix la mateixa cadència de cada elecció, l’exposició de draps bruts per part dels rivals polítics és un clàssic, les promeses electorals, les travesses sobre els escons a aconseguir o els sudokus de possibles coalicions… tot, com sempre.

Aquest cop, però, en les eleccions del nostre Parlament nacional han sorgit nous actors amb nous missatges. Els missatges són trencadors respecte als clàssics de sempre: independentistes desacomplexats amb ganes de resoldre el tema per la via ràpida, xenòfobs confessos, regeneracionistes idealistes de l’establishment polític actual, frikis inqualificables sense missatge, etc. Tots ells, potser menys els frikis, donen resposta a noves necessitats socials i poden tenir una potencial rebuda per part de l’electorat.

Malgrat la profusió d’enquestes sobre la intenció de vot, però, no podem fer-nos una idea clara de quin serà el resultat final. No sabem fins a quin punt aquestes noves propostes tindran una resposta en forma de vots significatius. Amb tot, aquest cop més que mai, podríem pensar que alguna sorpresa tindrem.

Aquesta afirmació la baso en les reflexions que ahir feia en Seth Godin en el seu bloc sobre com els media poden influir en la política. Tradicionalment, i la política americana n’és un exemple paradigmàtic, els diners i la capacitat per fer propaganda, especialment a la televisió, eren una condició gairebé necessària per a l’èxit polític. Ara, però, tal com en Godin ens fa veure, el que té més difusió és l’originalitat i l’interès del missatge. Els diners no ho són tot. Els nous media permeten difondre aquestes idees de manera més eficient i massiva: “If you are angry or remarkable or an outlier, you’re interesting, and your idea can spread”.

Veurem si l’originalitat i la consistència de les noves idees que es presenten guanyen a les maquinàries de la propaganda política tradicional. La resposta el proper 28 de novembre.

Qui engega els canvis? Crítica als antisistema

11 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Thoughts | 5 comentaris
Etiquetes:

Després dels fets ocorreguts a Barcelona el dia de la vaga general del passat 29 de setembre s’ha parlat molt de les actuacions violentes dels antisistema i del paper que els seus postulats, ja siguin expressats de manera pacífica o violenta, poden tenir en les discussions sobre els models ecònomics, socials, etc.

Sense voler entrar a avaluar el contingut de les seves propostes i sense parlar ara, perquè no ve al cas, si és necessari un canvi de sistema (que crec que no, només cal perfeccionar l’actual)  voldria compartir amb vosaltres unes afirmacions de l’escriptor Melcior Comes a el Singular Digital en un article que portava per títol “L’ocupació, ¿alternativa a Belén Esteban?”. Un dels darrers paràgrafs deia el següent: “(…) jo també em penso que el sistema capitalista és injust. Tanmateix és el més just que de moment hem pogut concebre, i les alternatives històriques que s’han assajat han acabat en un fracàs estrepitós. Tot això es pot millorar, i fins i tot és possible que el capitalisme tingui una alternativa més justa i humana. Però qui la formuli no sorgirà d’un casal okupa sinó d’una facultat d’economia, d’història, de dret, i li haurà costat molts d’anys d’estudi i esforços plantejar un plegat de raons i mesures factibles, que no passin per l’intent de reformar l’home, per curar la humanitat de la seva suposada part fosca o maleïda”.

Em sembla molt encertat. Al capdavall, la majoria de les revolucions les han portat a terme les elits.

Independentistes… ho hem entès això?

Compromisos personals exposats a tothom

7 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Internet, Thoughts | 5 comentaris
Etiquetes: , ,

M’he quedat parat quan, per mitjà d’un post al bloc Freakonomics, he pogut conèixer el lloc www.stickK.com. En aquest web pots fer públic un compromís personal teu (perdre pes, deixar de fumar, deixar de mossegar-te les ungles, etc.) i, per al període de temps que vulguis, anar fent públics els teus avenços o els teus fracassos. Estableix un sistema d’arbitratge i control i fins i tot un sistema d’apostes basat en la consecució de l’objectiu. Impressionant. El web2.0 al servei de l’establiment i el compliment de compromisos!

L’autor del post en qüestió i creador de l’esmentat web ens explica, a més, que té una balança amb connexió wifi que un cop mesurat el pes, l’índex de greix, etc. pot enviar les dades a la xarxa, per exemple via twitter, per a tothom qui ho vulgui veure… Impossible amagar el pes!!!

A més l’autor ha creat una sèrie de premis per a tercers (que no deixen de ser sancions per a ell) en el cas que no aconsegueixi els seus objectius i aquest “dret” als premis l’està subhastant a eBay. Flipant, subhasta el dret a ser el beneficiari de les sancions que hagis de pagar!

A part de l’anècdota del tema, aquesta idea m’ha fet pensar que es podria aprofitar aquest recurs web2.0 per tal que polítics i altres persones amb responsabilitats i obligacions públiques o semipúbliques s’hagin de comprometre a fer les coses.

Una altra cosa fóra quin sistema de sancions es podrien establir per a l’incompliment de les promeses/compromisos en aquests casos i qui gosaria comprar els drets sobre el compliment i no dels compromisos de segons qui. Alguns preus de la subhasta haurien de ser molt alts si es tractés de diners!

Detalls que defineixen un país

4 Octubre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Thoughts | 1 comentari
Etiquetes: , ,

Recentment he descobert una gran sèrie de TV. Potser la millor, per al meu gust, juntament amb “Yes, minister” i “Yes, Prime Minister”. Estic parlant de” West Wing“.

M’hi referiré uns quants cops en els propers posts perquè la sèrie ideada per Aaron Sorkin em sembla un bon repositori d’idees i d’intel·ligència.

En aquest post vull fer referència a una escena del capítol 10 de la primera temporada. El context gira al voltant de la circumstància en la qual el director de comunicació de la Casa Blanca es troba casualment amb la mort d’un indigent als voltants de Nadal. Resulta que aquesta persona era un antic veterà condecorat per l’exèrcit dels Estats Units. Com a tal, independentment de les condicions en les quals va viure els darrers anys de la seva vida, té a dret a ser enterrat amb tots els honors militars.

Gran escena i un gran muntatge com en la majoria de capítols de la sèrie. Gran escena per la seva simbologia. El país que respecta els seus símbols i els seus herois és un país que es respecta a ell mateix i que és respectat.

Una lliçó per aprendre.

(feu clic al missatge “Ver en youtube” que us sortirà quan vulgueu veure el video)

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: