Spousonomics… perquè al món hi ha d’haver de tot

20 gener 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Estats Units | 6 comentaris
Etiquetes: ,

Fa dies que, gràcies al ja esmentat en altres apunts bloc Freakonomics, vaig descobrir un bloc americà que es diu Spousonomics. Aquest bloc, escrit per dues americanes, la Paula Szchuman i la Jenny Anderson, té com a objectiu “Using economics to master love, marriage and dirty dishes”. A més, n’han fet un llibre. Com que sóc economista, tinc parella i embruto plats quan menjo m’hi vaig sentir atret per la proclama inicial.

Aquest primer interès ha anat disminuint amb el temps perquè els temes tractats eren més aviat ensopits. Amb tot, la setmana passada van publicar una entrevista a un matrimoni americà que té com a principal atractiu que ell és professor associat d’una universitat americana molt coneguda en la benzinera més propera i que a més és expert en el desenvolupament dels infants a Centreamèrica, els aspectes econòmics de la lliga de beisbol i dels Simpson (no és conya, de veritat).

L’entrevista no té pèrdua per friky, naïf, prescincible i denunciable per avorrida.

Us en posaré un parell d’exemples. El primer, al suposat crack de l’economia se li demana quins senyals va enviar a la seva dona quan se la volia lligar per deixar-li veure el seu interès. El monstre intel·lectual respon que després de passar una vetllada al sostre de casa (???) bevent una Guinness (???) ell li va mostrar el seu amor regalant-li unes flors dins d’una de les ampolles que s’havien begut… Es veu que amb això van entendre que estaven fets l’un per l’altre. Ho expliquen com si fos la descoberta economicosocial del segle!!!

Si em permeteu el comentari personal, jo mai he estat un crack de la seducció, però aplicant aquest tipus de tècniques segur que a hores d’ara estaria fent d’eremita en un desert inhòspit tenint per virtuosa una virginitat obligada.

El segon exemple ve quan se li demana al paio en qüestió per un consell dirigit als qui es volen casar. L’home comença a parlar dels rendiments decreixents (nom grandiloqüent en economia per explicar que cada vegada que tens més d’una cosa, afegir-ne una mica més aporta cada vegada menys satisfacció). Diu que s’ha d’aconseguir que amb la parella, el fet de conèixer-la més no ha de suposar que no et sorprengui i que t’avorreixi, sinó que ha de fer més atractiu el fet de poder estar amb algú amb qui cada vegada t’ho passis millor perquè et riu les gràcies. El Doctor Corbella al seu costat sabia tant del món de la parella com l’Enric VIII.

Impagable.

Un model d’incentius innovador

22 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Management | Deixa un comentari
Etiquetes: , ,

La setmana passada llegint els sempre interessants posts de Freakonomics vaig ensopegar amb un apunt sobre el sistema d’incentius que l’entrenador de l’equip de bàsquet de la NBA Miami Heat, l’Erik Spoelstra, ha aplicat amb els seus jugadors i, sembla que amb èxit atès el reguitzell de victòries de l’equip de Florida.

El model d’incentius consisteix en què, cada vegada que un jugador fa una acció defensiva, guanya el dret a fer una acció ofensiva segons el seu criteri. En paraules del propi entrenador esmentades al Miami Herald: If y’all get stops, if y’all get rebounds, then y’all can do whatever y’all want. L’incentiu és necessari perquè és coneguda la dificultat que tenen els entrenadors per fer que els jugadors s’apliquin en les avorrides accions i defensives. Donar llibertat de joc en l’atac és un regal per als jugadors, ja que poden fer el que realment els agrada, atacar, fer punts i lluir-se.

Aquest esquema d’incentius també pot exportar-se a altres organitzacions. Pensava en com això podria aplicar-se al món de l’empresa. Es podria definir un sistema d’objectius que permetés als directius que, un cop aconseguits aquests, per exemple, en un percentatge determinat, tenir la llibertat d’emprendre accions noves (amb els límits que cada organització permeti o cregui convenient per tal d’encabir-les dins de les seves línies estratègics existents) per tal d’aconseguir la resta dels objectius pendents o, en el millor dels casos, superar-los.

Mesures d’aquest tipus haurien d’ajudar a incrementar el compromís dels directius amb el projecte de cada empresa, fomentar la seva responsabilitat i, sobretot, esdevenir un incentiu a la innovació i a la creativitat.

El color del sostre dels autobusos escolars americans

4 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Estats Units, United States | 2 comentaris
Etiquetes: , , ,

En un dels blocs que segueixo diàriament, Freakonomics, vaig llegir ahir un post en el qual, en Steven D.Levitt, un dels seus principals col·laboradors i alma mater d’aquest, juntament amb en Steven J.Dubner, es demanava per què els sostres dels autobusos escolars americans eren blancs mentre la resta del vehicle està pintat amb el característic color groc.

El mateix autor es responia a partir d’un article de l’any 1992 al New York Times en el qual es deia que la raó era poder rebaixar en 10 graus la temperatura interior a l’estiu a causa de l’efecte reflectant del color blanc.

En Levitt no ho veu clar i demana en el mateix post si algun dels seus lectors li pot justificar la resposta.

M’han semblat absolutament espectaculars i dignes de standing ovation dues de les respostes que transcric a continuació. Com es pot saber tant d’una cosa tant… curiosa?

El primer amb una “impactant” referència a l’albedo’!:

‘(…) School Bus Yellow is a particular color (wikipedia school bus yellow) the RGB is approximately 255,216,0. (FFD800 for the web developers out there).

What you want to compare is the albedo of the different colors. The albedo of white paint will be roughly .7 to .8. The yellow paint’s albedo will be somewhere around .5 to .6. (I’m just guesstimating that based on similar colors) The yellow will absorb about 40-50% of the energy while the white will only absorb 20-30%.

That is certainly enough to make a noticeable difference in the right conditions. There are way too many variables to completely nail it down here in a blog comment, but it certainly suggests that there is some basis in fact. Whether it’s a full 10 degrees difference under normal operating conditions – I don’t know’.

I l’altre, d’un expert en materials:

‘It’s not just paint. Google “bus kote.”

“Bus-Kote is a bight white, acrylic elastomeric, insulating ceramic, waterproof coating designed specifically for Buses and recreational vehicles. This high build rubber like coating waterproofs, insulates, soundproofs, beautifies and protects with a ceramic shield that expands and contracts with varying hot and cold temperatures plus resists thermal shock. Bus-Kote offers superior mildew resistance and ultraviolet ray reflectivity.

Originally designed as an insulating, reflective coating for school districts to use on the roofs of school buses to lower the interior bus temperature. This energy saving coating will reduce interior temperatures when hot and make interior temperatures more constant when cold due to ceramic insulation“‘.

El contrast és un tal Jorge que diu que viu a Espanya i que respon la següent “cutrada” sense cap mena de rigor:

‘Though I live in Spain, I was told in school 25 years ago that buses, police trucks and other vehicles that could be hijacked, were painted white on the roof to more easily locate them from the air in such event. I have no idea if that was true‘.

Mai m’hagués pogut pensar que el color dels autobusos escolars americans m’hagués donat un tema per poder compartir amb vosaltres!!!

Compromisos personals exposats a tothom

7 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Internet, Thoughts | 5 comentaris
Etiquetes: , ,

M’he quedat parat quan, per mitjà d’un post al bloc Freakonomics, he pogut conèixer el lloc www.stickK.com. En aquest web pots fer públic un compromís personal teu (perdre pes, deixar de fumar, deixar de mossegar-te les ungles, etc.) i, per al període de temps que vulguis, anar fent públics els teus avenços o els teus fracassos. Estableix un sistema d’arbitratge i control i fins i tot un sistema d’apostes basat en la consecució de l’objectiu. Impressionant. El web2.0 al servei de l’establiment i el compliment de compromisos!

L’autor del post en qüestió i creador de l’esmentat web ens explica, a més, que té una balança amb connexió wifi que un cop mesurat el pes, l’índex de greix, etc. pot enviar les dades a la xarxa, per exemple via twitter, per a tothom qui ho vulgui veure… Impossible amagar el pes!!!

A més l’autor ha creat una sèrie de premis per a tercers (que no deixen de ser sancions per a ell) en el cas que no aconsegueixi els seus objectius i aquest “dret” als premis l’està subhastant a eBay. Flipant, subhasta el dret a ser el beneficiari de les sancions que hagis de pagar!

A part de l’anècdota del tema, aquesta idea m’ha fet pensar que es podria aprofitar aquest recurs web2.0 per tal que polítics i altres persones amb responsabilitats i obligacions públiques o semipúbliques s’hagin de comprometre a fer les coses.

Una altra cosa fóra quin sistema de sancions es podrien establir per a l’incompliment de les promeses/compromisos en aquests casos i qui gosaria comprar els drets sobre el compliment i no dels compromisos de segons qui. Alguns preus de la subhasta haurien de ser molt alts si es tractés de diners!

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.