Ressenya (XLVIII) – Robert D. Kaplan – “The Revenge of Geography”

20 Novembre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | Deixa un comentari
Etiquetes: , ,

KaplanL’autor d’aquest llibre, en Robert Kaplan, és un expert en afers internacionals. En aquesta obra fa una aproximació a aspectes estratègics i històrics de països i imperis a partir de la seva localització geogràfica. Segons ell, qui oblidi la geografia mai la podrà vèncer.

Fa una tria dels punts que ell considera més ‘calents’ en la geografia mundial. Així, ens parla dels condicionants geogràfics de la història de les divisions europees, Rússia, Xina, Índia, Iran/Pèrsia i Turquia/Imperi Otomà.

La lectura del llibre amplia la informació, per exemple, sobre perquè Iran té una àrea d’influència que va de la Mediterrània a Afghanistan i perquè el règim dels clergues actual caurà per no seguir la tradició del país. Un altre tema que tracta és perquè el poder de la Xina és inexorable, perquè s’està convertint en la superpotència asiàtica i perquè, per la mateixa raó, té focus d’aldarulls. Des del punt de vista europeu ens explica perquè la seva geografia està en l’origen de la seva crisi del deute.

Com a americà, acaba el llibre amb l’anàlisi de Mèxic i el risc que la desestabilització d’aquest país, sobretot pel narcotràfic, pot suposar per als Estats Units. Segons ell, faria bé de deixar d’implicar-se en conflictes en països llunyans com Irak o Afganistan i fer més atenció al seu veí del sud.

Una lectura apassionant i molt diferent per a tots aquells interessats en política, geoestratègia i història.

Robert D. Kaplan, THE REVENGE OF GEOGRAPHY, New York: Random House, 2012

Ressenya (XLVII) – Martí Anglada – “Quatre vies per a la independència”

16 Octubre 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, History, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 2 comentaris
Etiquetes: , , , , , ,

angladaEn uns moments polítics com els actuals, aquesta és una de les lectures més recomanables. El periodista amb llarga experiència internacional, Martí Anglada, ens explica, de manera molt exhaustiva, però alhora entenedora, els processos d’independència de quatre estats europeus: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia.

El llibre està dividit en tres parts, atès que l’autor analitza els processos d’independència de Letònia i Estònia en un únic capítol, ja que les dues repúbliques ex-soviètiques tenen punts en comú, però també grans diferències, que permeten entendre molt bé els respectius processos d’independència.

Cada part comença amb un punt anomenat ‘Primera aproximació’ en el qual Anglada explica les característiques principals dels països que analitzarà. Seguidament, fa una explicació resumida, molt completa, de la història del país en qüestió. El penúltim apartat de cada part explica el procés d’independència en concret i, l’últim, fa una mirada a la situació actual de cadascun dels països després dels seus primers anys com a estats independents.

En tots els casos es fa palesa la dificultat del procés. Amb tot, els obstacles amb els quals es van haver d’enfrontar aquests quatre països no van ser, al capdavall, insuperables. Malgrat les amenaces i incerteses inicials que provenien de l’anomenada ‘comunitat internacional’, els quatre països són membres de ple dret d’organitzacions com les Nacions Unides i la Unió Europea, entre d’altres.

Aquesta és una obra que fa honor al seu subtítol: “Una lectura necessària per traçar el full de ruta de Catalunya”. Malgrat que cada país és un cas molt particular, de totes les experiències d’altres se’n poden treure coneixements per al procés en el qual es troba, actualment, el nostre país. Certament, és un llibre molt important i que el converteix en lectura imprescindible per tots aquells interessats en el procés d’independència de Catalunya, bé sigui des d’un punt de vista tècnic, polític o emocional.

El llibre va ser una iniciativa del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

Martí Anglada, QUATRE VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA, Barcelona: Pòrtic, 2013

Ressenya (XLIII) – George Friedman – “The Next Decade”

28 gener 2013 a les 08:00 | Arxivat a Books, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews, United States | 4 comentaris
Etiquetes: , ,

next_decadeÉs el primer llibre que em llegeixo d’en George Friedman. Aquest autor té una biografia curiosa com a expert en geopolítica i fundador de Stratfor, la primera companyia mundial privada d’intel·ligència. Per aquesta raó és capaç d’escriure llibres tan interessants com aquest del que anem a parlar avui o el seu llibre més conegut The Next 100 Years.

El contingut es resumeix molt bé en el subtítol: “Empire and Republic in a Changing World”, “Imperi i República en un món canviant”. Per a Friedman, l’hegemonia mundial dels Estats Units després del resultat de la Guerra Freda l’ha convertit en un nou imperi mundial amb característiques modernes. Aquesta nova situació pot entrar en conflicte amb els valors republicans sobre els quals, i sempre segons l’autor, s’ha bastit el sistema polític, social i ideològic americà.

Els diferents capítols del llibre fan un recorregut pels possibles escenaris en els quals els Estats Units es poden trobar amb conflictes o on seria important que establís una situació de control per tal de seguir garantint la seva hegemonia i integritat. Aquest recorregut va des del conflicte a l’Irak i a l’Afganistan derivat dels atemptats de l’11-S, passant per l’Iran, el Pacífic, Japó, Xina, Rússia, Llatinoamèrica, Mèxic i Canadà com a països fronterers i Europa. En aquest darrer cas fa esment del procés d’integració europea i a un escenari, del qual aquí no se’n parla, en el qual Alemanya podria fer una aproximació estratègica a Rússia que podria deixar els Estats Units en una posició complicada.

La seva lectura enganxa per la profunditat dels arguments que dóna, tot i que haurem d’esperar uns anys per veure si es compleixen les seves previsions.

George Friedman, THE NEXT DECADE, New York: Anchor Books, 2011

El 25 de novembre votem independència!

23 Novembre 2012 a les 08:00 | Arxivat a Catalonia, Catalunya, Politics | 4 comentaris
Etiquetes: , , , , ,

Mitt Romney’s concession speech – first paragraph

10 Novembre 2012 a les 10:00 | Arxivat a Estats Units, Politics | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Thank you. Thank you. Thank you. Thank you, my friends. Thank you so very much. Thank you. Thank you. Thank you. I have just called President Obama to congratulate him on his victory. His supporters and his campaign also deserve congratulations. I wish all of them well, but particularly the president, the first lady, and their daughters. This is a time of great challenges for America, and I pray that the president will be successful in guiding our nation.

This is the beginning of Governor Romney’s concession speech after the 2012 election.

I just have a word: GREAT

I would like that in my country politicians were, at least, as respectful with each others, and with the voters, as this first paragraph of the speech statement is supposed to be.

Ressenya (XXXV) – Stefano Maria Cingolani – “Pere el Gran – Vida, Actes i Paraula”

22 Octubre 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Història, History, Literature, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 3 comentaris
Etiquetes: , , , ,

D’un llibre escrit per l’eminent Cingolani es pot esperar el millor. Dins el món dels medievalistes té un prestigi reconegut.

Aquesta és una obra, però, dirigida al gran públic interessat en la història de manera amateur. De fet, està editada pel Museu d’Història de Catalunya i així ho expressa el seu director en el pròleg.

El llibre compleix amb escreix aquest objectiu. El lector acaba tenint una bona panoràmica de la vida del fill primogènit de Jaume I. Cingolani aprofita el relat de la seva vida, tant fent referència a documents de l’època com la “Crònica” de Bernat Desclot o l’obra historigràfica inacabada de Ferran Soldevila sobre el rei Pere, per anar teixint un relat que permet veure l’evolució vital i política del monarca.

Sense ser una obra que tingui la intenció d’enaltir gratuïtament la figura del rei Pere, pretén donar-li la importància justa que el regnat va tenir per a la Corona d’Aragó i les contribucions que va fer en el camp de la diplomàcia i les relacions exteriors amb les seves polítiques amb el papat, la corona francesa, els sicilians, els genovesos, venecians, castellans, sarraïns, etc.

L’autor contextualitza prou bé el relat com per poder seguir els esdeveniments històrics sense que el lector hagi de tenir una base de coneixement especialment àmplia.

La lectura sobre els fets dels catalans en èpoques especialment significatives, com els segles XIII i XIV, de la nostra història sempre em fan adonar del poc valor que li donem a certes figures i la facilitat que, com a poble, tindríem per estructurar un discurs patriòtic com la de molts dels altres pobles del nostre entorn. Elements en tenim una pila.

Només voldria destacar un punt negatiu del llibre. Hi he detectat un nombre anormal de faltes d’ortografia. M’ha sobtat molt aquesta deixadesa en aquest aspecte.

Stefano Maria Cingolani, PERE EL GRAN. VIDA, ACTES I PARAULA, Barcelona: Editorial Base, 2010

11 de setembre de 2012

11 Setembre 2012 a les 08:00 | Arxivat a Catalonia, Catalunya, Economics, Història, Politics | 1 comentari
Etiquetes: , , ,

Font imatge : http://locals.esquerra.cat/cervello/ i elaboració pròpia

Ressenya (XXIX) – Heribert Barrera – “#Tenim pressa, molta pressa”

16 Abril 2012 a les 09:00 | Arxivat a Books, Catalonia, Catalunya, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 1 comentari
Etiquetes: , ,

Quan vaig saber de la imminent edició d’aquest llibre, vaig estar atent a la seva publicació. Malauradament no vaig poder assistir a la presentació que varen fer l’Enric Vila, en Salvador Cardús i l’editor Xavier Cambra, però vaig ser dels primers en comprar-lo i llegir-lo!

Reconec una gran admiració pel President Barrera. Era d’aquelles persones que sempre escoltava quan parlava. La seva mort em va agafar de vacances fora del país i vaig seguir, en la distància, el dol dels qui sentíem la seva pèrdua, per mitjà de les xarxes socials. Va ser el naixement del, ja popular i usat, hashtag #tenimpressa.

Recentment, havia estat, indirectament, ‘en contacte’ amb en Barrera gràcies a la lectura del seu llibre sobre Cambó, el qual, algú va qualificar com el seu testament polític per la manera com va tenir d’explicar la figura política del dirigent de la Lliga, en contraposició als seus ideals, però amb un exquisit respecte en la discrepància.

El llibre que us ressenyo, i recomano, avui és un recull de textos del dirigent d’ERC en els quals es fa clar el seu ideari i se’ns ofereix una imatge de la immensa categoria política i nacional del seu autor. Aquests textos van des d’un article seu del 1966 a la revista ‘Mirador’ fins a les seves paraules en l’acte de commemoració del primer aniversari de la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010, passant per la seva intervenció en la Comissió Constitucional del Congrés espanyol de 1978, el seu discurs de presa de possessió com a President del Parlament i l’extracte de l’entrevista que li va fer l’Enric Vila per al llibre ‘Què pensa Heribert Barrera’ del 2001.

Molt recomanables, també, dins del llibre, el pròleg d’en Salvador Cardús i l’article homenatge de l’Enric Vila del 30 d’agost de 2011.

Una lectura molt necessària en un moment com l’actual en el qual anem molt mancats de grans personalitats en un país que se’ns pot morir a les mans si no fem un pas ferm endavant.

Heribert Barrera, #TENIM PRESSA, MOLTA PRESSA, Barcelona: Dèria, 2012

We the people

9 febrer 2012 a les 09:00 | Arxivat a Estats Units, Història, Politics, United States | 6 comentaris
Etiquetes:

We the People  of the United States, in Order to form a more perfect Union, establish Justice, insure domestic Tranquility, provide for the common defence, promote the general Welfare, and secure the Blessings of Liberty to ourselves and our Posterity, do ordain and establish this Constitution for the United States of America.

Preàmbul de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, 1787

Quin brillant començament per a una carta magna. De manera sintètica i racional s’estableixen els principis pels quals una societat s’ha de regir per viure de manera cohesionada (‘a more perfect Union’) i justa (‘establish Justice’). El que més m’agrada, potser, d’aquest inici, és el concepte segons el qual les lleis han de garantir el benestar intern en forma de ‘tranquil·litat’ (‘insure domestic Tranquility’).

No pot faltar, òbviament, una referència a la necessitat de defensar-se de cara a atacs exteriors que puguin amenaçar la pròpia civilització (‘provide the common defence’).

Es podria fer una lectura oberta, també,  del deure que tota societat forta hauria de tenir vers d’altres que necessiten ajut (‘promote the general ‘Welfare’), en una implantació més reeïxida, cal dir-ho, per exemple, dels recents intents de ‘nation building’ dels americans a Iraq i Afganistan.

Magnífic l’esment a la base de tot el plantejament: la llibertat (‘and secure the Blessings of Liberty’). Aquesta defineix l’esperit de la societat que es volia construir a partir d’aquest text. És un plantejament generós que no només vetlla pel present, sinó també per al futur (‘to ourselves and our Posterity’) perquè també ens hem de fer responsables dels efectes futurs dels nostres fets (aquí podríem entrar en la moralitat dels endeutaments actuals dels països que hauran de pagar els nostres fills, per exemple, o dels consums incontrolats de recursos no renovables).

Si tenim l’oportunitat de reconstruir la nostra societat a partir d’un nou projecte d’emancipació nacional, hauríem de tenir en compte aquests conceptes per tal de fornir una nació forta , justa, tranquil·la, segura, benestant, lliure i amb futur.

Reflexions liberals (II)

10 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Politics, Quotes, Thoughts | 5 comentaris
Etiquetes:

No one would remember the Good Samaritan if he’d only had good intentions; he had money as well.

Margaret Thatcher (1925 – )

Traducció:

Ningú no recordaria el Bon Samarità si només hagués tingut bones intencions. També tenia diners.

Glossa:

Aquesta frase de la Dama de Ferro permet explicar molt bé quin ha de ser, es vulgui o no, el plantejament que les economies occidentals han de fer sobre l’Estat del Benestar.

Actualment, la societat s’ha revoltat contra les retallades a les prestacions socials públiques que s’estan fent a diferents països. Vivíem en un entorn en el qual hi havia coses que donàvem per segures sense ni tan sols fer una reflexió mínima sobre el cost de tot plegat i, encara pitjor, sense saber d’on sortien els recursos per pagar-ho.

En època de bonança, quan les administracions públiques tenien diners, la temptació a no tenir cura de la despesa és gran. Si va rajant, per què tancar l’aixeta. Ai las! L’aigua, però, sembla que ara s’ha acabat. Tots ens indignem perquè hi ha una sèrie de prestacions que ara ja no tenim garantides en la mesura que les havíem tingut fins ara. I ara què? Les retallades són una estratègia de les dretes dels països occidentals per apropiar-se de lucratius negocis com la sanitat o l’educació?

Pensem que l’anomenat ‘estat del benestar’ ha estat una conquesta de les economies desenvolupades. La creació de riquesa ha permès destinar uns fons a cobrir una sèrie de necessitats. Amb tot, aquest s’ha convertit en un plantejament pervers, perquè, per una banda s’han malbarat fons públics que no han anat a paliar necessitats reals de les persones amb dificultats, sinó que s’han destinat a obres i accions innecessàries que només tenien projecció electoral (poliesportius, ambulatoris per a nuclis de població mínims i propers a centres amb més equipaments, campanyes d’adoctrinament públic en matèries inversemblants, creació de càrrecs públics amb altes remuneracions, finançament d’activitats de dubtós contingut cultural, etc.).

Aleshores ens trobem que les pensions de les persones grans que ja no tenen capacitat per treballar són de misèria, que treballadors d’alta qualificació i responsabilitat com el personal sanitari o els bombers tenen remuneracions de misèria, escoles sense els equipaments necessaris, persones amb necessitats d’atenció especial que no tenen les atencions que haurien de tenir, etc.

I davant de tot això, quina és la resposta? Indignació per les retallades sense anar al fons del problema? Anar a l’exigència de drets sense deures?

Si l’estat del benestar ha de ser el ‘bon samarità’ que necessiten totes les societats per poder cobrir les necessitats dels més indefensos ens ho hem de replantejar. Hem de dotar de recursos solvents a aquest estat del benestar o redimensionar-los per a que tingui una capacitat d’actuació real i en els destinataris correctes. Potser ens haurem de plantejar, entre altres coses, treballar més i millor, fer que ‘copaguin’ els serveis públics aquelles persones que tenen recursos (o no copaguem, per exemple, els transports públics?), controlar el frau fiscal de manera eficient i eficaç, posar responsabilitats penals als polítics sobre aquelles accions que poden implicar malversacions de fons públics, eliminar traves burocràtiques a la creació de riquesa, penalitzar aquells que abusen dels serveis públics (repetidors d’assignatures en estudis universitaris, receptors de prestacions d’atur que treballen, etc.).

En fi, es tracta de fer menys demagògia i pensar que no hi ha res de franc i que, si volem tenir una societat justa, entre tots hem d’aconseguir tenir els recursos per assolir-la. La protesta estèril i naïf porta al desastre. Demaneu als grecs… sí, sí, als grecs. La culpa no és ni de l’euro, ni de la Unió Europea, ni dels mercats. La culpa és exclusivament d’una societat que ha volgut gaudir d’uns drets sense haver treballat per obtenir-los i mantenir-los. Després, com sempre, acaben pagant els més desafavorits.

Menys pancarta i més intel·ligència.

Joies de la llengua (XIII) – “Mein Gott, hilf mir diese tödliche Liebe zu überleben”

20 Octubre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Language, Politics | 6 comentaris
Etiquetes: , , ,

Quan vaig estar per primer cop a Berlín, l’any 1990 i a la DDR encara li quedaven alguns mesos per ser un estat independent, entre les moltes coses que em van cridar l’atenció hi ha l’anècdota d’aquesta frase com a títol d’un mural de l’artista rus Dmitri Vrubel i que, des de fa anys, es pot veure a la galeria a l’aire lliure ‘East Side Gallery‘ de la capital alemanya.

En aquest mural es veu el ‘petó fraternal’ entre el líder rus Leonid Brezhnev i el líder de l’Alemanya comunista Erich Honecker. La traducció és

“Déu meu, ajuda’m a sobreviure aquest amor letal”.

Em sembla una frase sintèticament brillant per resumir el sentiment dels habitants dels països que, després de la Segona Guerra Mundial, van caure sota l’òrbita soviètica, convertint-se en satèl·lits econòmics, militars i polítics de la dictadura comunista de Moscou.

Des d’un punt de vista semàntic trobo genial la composició d’una frase en la qual un subjecte com ‘amor’ (Liebe) té un adjectiu tan poc escaient, en principi, com ‘letal’ (tödliche) i és el nucli del complement directe d’un verb com sobreviure (überleben) que, contraposat a l’esmentat mot ‘amor’ ja entra en un pla poètic i metafòric que pot ser molt interessant pel joc lingüístic d’interpretacions que dóna.

Si anéssim més enllà amb aquesta anàlisi, encapçalar la frase amb ‘Déu meu’ (Mein Gott) té una càrrega política gens subtil: el recurs a una transcendència, que el comunisme combatia com a doctrina contrària als seus principis, per oposar-se al materialisme sobre el que, suposadament, es bastia el règim soviètic.

Malauradament, molts no van poder sobreviure a aquest ‘amor letal’, però.

Indignats i el futur del país

29 Juny 2011 a les 13:46 | Arxivat a Politics, Thoughts | 3 comentaris
Etiquetes: ,

Gran reflexió de Carles Boix al diari “Ara”:

“(…) El moviment dels indignats és una gran mala notícia per a Catalunya. El nostre país es debat, no sé si amb gaires forces, entre formar part, amb els sectors econòmics brillants que encara li queden, de l’Europa carolíngia o ser una província d’Espanya. El discurs dels indignats amenaça d’empènyer-la cap a la segona i el seu moviment eternament cíclic entre l’especulació i el populisme. Tinguem-ho present a l’hora de prendre partit: la seva victòria convertiria una crisi conjuntural en una llarga decadència”.

No cal dir massa cosa més. Potser que ens posem a treballar com un poble seriós d’una vegada. Ens hi juguem massa per anar jugant a “revolucionaris” de càmping.

Francament, n’estic ben tip de tant estultícia i ceguesa.

Ressenya (XVI) – Cardenal Mazzarino – “Breviari dels polítics”

21 Març 2011 a les 09:00 | Arxivat a Books, Història, History, Llibres, Politics, Ressenya, Reviews | 1 comentari
Etiquetes: ,

Fa uns dies vaig llegir a el Singular Digital un article del sempre interessant Quim Torra. En aquest escrit, i a partir de la tortuga de l’Ateneu que sempre li serveix de partner en les seves converses/reflexions em va descobrir la recent edició del Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino, traduïda pel Ramon Alcoberro, prologada per en Xavier Rubert de Ventós i materialitzada per la nova Edicions de la Ela geminada.

Vaig córrer a la llibreria a buscar-lo. El vaig comprar i me’l vaig llegir en un pim-pam. Ha valgut molt la pena. L’edició exquisida d’aquesta nova editorial gironina et transporta al món polític del segle XVII, en el qual, un italià vinculat als jesuïtes, però que mai va estudiar teologia, esdevé cardenal i primer ministre de França a la mort del Cardenal Richelieu. Va fer una gran fortuna, va ser l’artífex de fets decisius de la història francesa (i catalana!) i com a detentador d’un immens poder, blanc de les crítiques de personatges com el conegut Cyrano de Bergerac, donant peu a un subgènere literari de l’època anomenat mazarinades.

El Breviari, que se li atribueix a la seva ploma, tot i que no és del tot cert, és un recull de màximes i reflexions sobre el món de la política i, augmentant el prisma, de les relacions humanes. És un conjunt de màximes que, com L’art de la guerra de Sun Tzu, podria ser una pedrera d’obres sobre management i d’estratègia política.

El paràgraf  que s’ha escollit des d’un punt de vista comercial per explotar l’obra és una afirmació de Rubert de Ventós en el seu pròleg i que defineix, perfectament, l’objectiu i el contingut del llibre.

De fora estant, com a pur espectacle, tant la política com el sexe resulten insuportablement feixucs i repetitius, sempre procaços. Només quan es practiquen com un joc apassionat, especulatiu i fantàstic, arriben a adquirir la qualitat estètica d’una bella arscombinatòria que bascula entre la ingenuïtat i el cinisme, entre el bell i el sinistre: com ara en aquest Breviari.

Una lectura en clau positiva d’aquest Breviari faria molt de bé al nostre país i a les seves classes dirigents, de ben segur.

Cardenal Mazzarino, BREVIARI DELS POLÍTICS, Barcelona: Edicions de la Ela geminada, Quatrivium, 2011

——————–

Anteriors RESSENYES

XV. Pere Ballart, EL CONTORN DEL POEMA

XIV. Jaume Passarell, BOHEMIS, PISTOLERS, ANARQUISTES I ALTRES NINOTS

XIII. Hew Strachan, THE OXFORD ILLUSTRATED HISTORY OF THE FIRST WORLD WAR

XII. Alfred Bosch, 1714

XI. Andreu Carranza, L’HIVERN DEL TIGRE

X. August Rafanell, LA IL·LUSIÓ OCCITANA

IX. Bruno Giordano, LA SOLITUDINE DEI NUMERI PRIMI

VIII. Andrea Camilleri, IL LADRO DI MERENDINE

VII. Pere Rovira, L’AMOR BOIG

VI. Patricia Gabancho, CRÒNICA DE LA INDEPENDÈNCIA

V. Philip Roth, THE PLOT AGAINST AMERICA

IV. Guy Deutscher, THROUGH  THE LANGUAGE GLASS: WHY THE WORLD LOOKS DIFFERENT IN OTHER LANGUAGES

III. Don DeLillo, WHITE NOISE

II. Ferran Sáez,VIDES IMPROBABLES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

Nous vents de propaganda

27 Octubre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Politics, Thoughts | 3 comentaris
Etiquetes: ,

Enguany que comencem a “gaudir” dels dies de precampanya/campanya electoral al nostre país, sembla que seguim els mateixos esquemes de sempre. El joc de declaracions i contradeclaracions segueix la mateixa cadència de cada elecció, l’exposició de draps bruts per part dels rivals polítics és un clàssic, les promeses electorals, les travesses sobre els escons a aconseguir o els sudokus de possibles coalicions… tot, com sempre.

Aquest cop, però, en les eleccions del nostre Parlament nacional han sorgit nous actors amb nous missatges. Els missatges són trencadors respecte als clàssics de sempre: independentistes desacomplexats amb ganes de resoldre el tema per la via ràpida, xenòfobs confessos, regeneracionistes idealistes de l’establishment polític actual, frikis inqualificables sense missatge, etc. Tots ells, potser menys els frikis, donen resposta a noves necessitats socials i poden tenir una potencial rebuda per part de l’electorat.

Malgrat la profusió d’enquestes sobre la intenció de vot, però, no podem fer-nos una idea clara de quin serà el resultat final. No sabem fins a quin punt aquestes noves propostes tindran una resposta en forma de vots significatius. Amb tot, aquest cop més que mai, podríem pensar que alguna sorpresa tindrem.

Aquesta afirmació la baso en les reflexions que ahir feia en Seth Godin en el seu bloc sobre com els media poden influir en la política. Tradicionalment, i la política americana n’és un exemple paradigmàtic, els diners i la capacitat per fer propaganda, especialment a la televisió, eren una condició gairebé necessària per a l’èxit polític. Ara, però, tal com en Godin ens fa veure, el que té més difusió és l’originalitat i l’interès del missatge. Els diners no ho són tot. Els nous media permeten difondre aquestes idees de manera més eficient i massiva: “If you are angry or remarkable or an outlier, you’re interesting, and your idea can spread”.

Veurem si l’originalitat i la consistència de les noves idees que es presenten guanyen a les maquinàries de la propaganda política tradicional. La resposta el proper 28 de novembre.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: