Endarrerir l’edat de jubilació: una bona opció

9 Desembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Thoughts | 6 comentaris
Etiquetes:

L’actual crisi demana que es plantegin, seriosament, mesures que poden atemptar contra el que ara coneixem com l’estat del benestar. Aquest “estat del benestar” corre el risc de convertir-se en una entel·lèquia ruïnosa i impossible si no es prenen algunes decisions que tinguin com a obejctiu sortir de la crisi per bastir un nou escenari més sòlid que, realment, sí que pugui garantir que, aquells que ho hagin de menester, tinguin les necessitats mínimament dignes cobertes (educació, salut, protecció de la gent gran, etc.)

Entre aquestes mesures hi ha l’increment en l’edat de jubilació. Aquest em sembla que és un element de discussió interessant perquè ens obliga a replantejar-nos alguns dels nostres esquemes mentals adquirits com a societat.

Per tal de comentar-lo faré servir un article que vaig llegir a AOL News que explica els pros i contres d’aquesta mesura que la comissió federal bipartita per al deute dels Estats Units està estudiant.

Els punts a favor de la mesura serien:

  1. Per a futures generacions que amb l’esquema actual no rebrien pensions per l’esgotament dels fons públics aquesta seria una via per garantir-ne una part atesa una major aportació de recursos provinents d’un major nombre d’anys/persona de cotització.
  2. L’esperança d’edat és cada vegada més alta. No té sentit que un nombre estable de “cotitzants” hagin de pagar cada vegada més anys/persona de jubilació.
  3. La majoria de feines cada vegada demanen de menys esforç físic. Per aquesta raó, es pot allargar el cicle laboral de les persones.
  4. Aquest increment de recursos podria ser destinat, en una part, a pagar les jubilacions d’aquells que tenen feines que els obliguen a jubilar-se abans per la seva exigència física.
  5. Quanta més gent treballi més anys, més diners que es podran acumular en els sistemes de seguretat social. A més, treballant més anys es poden guanyar més diners i els recursos personals poden, així, incrementar-se.
  6. Més gent treballant més temps suposa un increment global de l’economia per un increment de renda. Per exemple, no caldria incrementar impostos per cobrir les necessitats públiques.

Els punts en contra, per la seva banda, serien:

  1. La gent jove ho tindria més difícil per trobar feina. Hi hauria més vacants.
  2. Aquesta mesura podria afectar minories que tenen unes pitjors condicions laborals que els impedeixen treballar més anys i que, a més, disminueixen la seva esperança de vida.
  3. Alguns estudis indiquen que l’augment en l’edat de jubilació afectaria el sistema social de protecció dels descapacitats perquè s’incrementaria la demanda de compensacions i podria col·lapsar administrativament el sistema amb els mitjans actuals.
  4. Hi podria haver discriminació per edat. Alguns empleadors podrien preferir treballadors més joves per ser més barats i per a que aportin noves idees a les empreses.
  5. Les visions més progressistes aposten per un increment dels impostos en les classes més riques, més que no pas en endarrerir l’edat de jubilació.

Vistes aquestes opcions, jo tinc clar que cal apostar per un endarreriment en l’edat de jubilació. Les raons serien una barreja de les exposades en primer lloc.

Tenint en compte el factor principal que suposa l’increment en l’esperança de vida de les persones, no és lògic, des d’un punt de vista econòmic que una persona pugui passar, de mitja un 45% del temps sense generar recursos per a la seva subsistència (compto una esperança de vida de 80 anys i treballar dels 20 als 65 anys de mitjana).

Per altra banda, cal aprofitar el coneixement adquirit per l’experiència. Es veuen molts casos de persones en plenes facultats que són obligats a jubilar-se. La innovació i la creació, eines fonamentals per al desenvolupament de les nostres economies/civilitzacions neccessiten de les noves idees dels més joves i creatius, però també de l’experiència i la història dels grans.

Els arguments en contra que exposa l’article en qüestió es poden tractar des de la gestió de les excepcions. En la majoria de casos no són generalitzables. Un endarreriment en l’edat de jubilació generaria els suficients recursos com per atendre-les amb escreix.

I abans que algú em pugui acusar de conservador, vull acabar per dir que estic d’acord que les persones amb més recursos paguin més impostos, sempre que es tributi sobre recursos ociosos que no generen renda ni inversió. Però aquest ja és un altre tema.

6 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. És un tema massa compelx. Està clar que si l’esperança i la qualitat de vida augmenten, els estats no es poden permetre mantenir tants individus que no produeixen durant tant temps. Per altra banda, com bé dius, si les velles generacions no deixen pas a les noves, el problema de l’atur es multiplica.

    Depèn de les feines i les persones, però en el món de la ciència, per exemple, hi ha molta gent activa passats els 65 (i els 70!), bastants premis Nobel, per exemple. En alguns països els obliguen a retirar-se, i llavors emigren a llocs com els USA, on no hi ha aquestes restriccions. Si encara poden fer contribucions importants és absurd que se’ls tregui del mig, però si no buiden les seves càtedres, els joves no podran accedir-hi mai.

  2. SM per això deia que s’havien de buscar mecanismes per tal de no perdre el coneixement acumulat per les persones grans. No és aplicable a totes les professions, però, com bé dius, la ciència seria un exemple paradigmàtic, tot i que s’hauria de buscar l’equilibri entre el manteniment dels grans més saberuts i els joves amb noves idees i empenta.

  3. Tirant, em sembla que sortiria fum del teclat abans d’arribar a la meitat de coses que voldria comentar sobre el tema, i com que són les tantes de la nit, em limito a una sola frase que va idear alguna agència de publicitat, però que aquí ve al cas:
    les persones primer.
    En tota la teua argumentació quasi no hi ha lloc per el factor humà, si exceptuem la premissa falaç del dret al treball quan se supera l’edat de la jubilació.

    • Leb, estic d’acord que “les persones primer”. Les persones tenen capacitats que no s’han de limitar per l’edat. Per altra banda, “les persones primer”, d’acord, però aquestes han de viure, han de tenir un benestar. Vivint del “cuentu” una colla d’anys en la qual poden seguir fent-se aportacions a elles mateixes i a la societat en general és una aposta clara per al final de la civilització actual. No és el que volem, em sembla, oi?

      • M’encanta veure-us als dos discutir de política…😉 De totes maneres, Leb, la consigna de Les persones primer és molt abstracte en aquest context. Es pot aplicar cap a un costat o cap a l’altre. Per això costa trobar una norma universal que resolgui el problema.

  4. Aquí l’única norma universal aplicar és la que faci que el sistema sigui sostenible i que la gent gran pugui tenir una vida digna. La resta són brindis al sol fets amb demagògia o desconeixement.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: