Reflexions liberals (I)

3 Novembre 2011 a les 09:00 | Arxivat a Economics, Liberalism, Quotes, Thoughts | 11 comentaris
Etiquetes: ,

It is not from the benevolence of the butcher, the brewer, or the baker, that we expect our dinner, but from their regard to their own interest. We address ourselves, not to their humanity but to their self-love, and never talk to them of our own necessities but of their advantages.

Adam Smith (1723-1790)

Traducció:

No hem d’esperar obtenir el nostre sopar de la benevolència del carnisser, del cerveser o del forner. Ens adrecem, no pas a llur humanitat, ans al seu interès personal i no els parlarem pas de les nostres necessitats sinó dels beneficis per a ells.

Glossa:

Aquesta és, potser, una de les afirmacions més conegudes de l’obra d’Adam Smith The Wealth of Nations (La Riquesa de les Nacions). Amb aquestes paraules, el pensador escocès ens explica que el benefici general de la societat s’aconseguirà, no pas per accions dirigides artificialment a aconseguir aquest objectiu (per exemple, per part d’ens públics fora del mercat),  sinó deixant que els individus busquin els seus guanys perquè aquests acabaran, al capdavall, sent benficiosos per a tots.

No s’han de prendre les paraules de Smith, òbviament, com un manament al peu de la lletra. Fet que no serviria per res més que de munició demagògica als contraris al capitalisme. El que sí que podem extreure d’aquest text és que la societat aconseguirà els seus beneficis no amb una intervenció directa i centralitzada sense criteris de mercat (és a dir, sense buscar contrapartides per a totes les parts implicades: els agents econòmics), sinó amb una regulació limitada  de les accions dels individuals  per aconseguir els seus objectius personals. Es tracta d’una regulació dirigida a evitar que les accions d’uns individuals perjudiquin, directament, uns altres. Aquests agents econòmics individuals, actuant així, de ben segur tindran un major incentiu i una major efectivitat per assolir els seus objectius que no pas acatant els mandats d’un ens sense criteris econòmics que, de ben segur, no coneixerà la realitat i que acabarà tenint uns interessos finals més indefinits o indeterminats i que tindran més a veure amb la consecució d’objectius polítics a curt que no pas en la cerca estructural de la riquesa de les persones i les nacions.

Aplicant-ho a la realitat actual, podríem dir que els mercats no són culpables de la crisi o de part d’aquesta com se’ns repeteix ad nauseam. Gran part de la culpa és haver deixat que aquests mercats actuessin sense la regulació necessària i que, per altra banda, administracions públiques actuessin en els mercats amb criteris polítics i no econòmics, com és el cas de l’administració Clinton i les seves decisions per tal que els bancs hipotecaris públics Fanny Mae i Freddy Mac donessin préstecs sense criteris econòmics. No cal que entrem, tampoc, en els devastadors efectes econòmics de l’endeutament dels països per finançar despeses del tot insostenibles sense unes estructures econòmiques solvents al darrere que els permetessin segons quins dispendis disfressats d’uns suposats drets irrenunciables. Però d’això, ja en parlarem la setmana vinent.

11 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. No pensava que arriabria el dia que estaria (gariebé) d’acord amb les teves teories econòmiques. El qeu fa la crisi!🙂

  2. Molt bona reflexió.

  3. Si és culpa de les decisions polítiques com és que en temes econòmics els governs fan cas a les institucions purament econòmiques com el FMI i BM? Aquestes són les que fomenten la privatització i les baixes taxes per a crear riquesa, clau de la crisi en el sector immobiliari (com a mínim).
    Si els «mercats s’autorregulen» com canten tants economistes liberals, com és que a l’hora de perdre diners demanen ajuda als governs? Si prenen riscos no els haurien d’assumir els qui els han pres?

  4. Els mercats no tenen tota la cupa de la crisi, part si, però fins que ells no deixin de treure’n suc de la situació, no sortirem de aquest pou d’incertesa, d’altre banda molt mal gestionada politicament.

  5. no sé si els mercats són o no culpables de la crisi… en tot cas sí que són culpables (no dic els únics) de l’injust repartiment de la riquesa, mentre hi hagi qui guanyi sense fer res apotronat a la cadira i mirant com pugen els valors que ja té.. voldrà dir que el que guanya ho està prenent a uns altres que no en tenen..

    diràs poc realista.. dic realista del tot!

  6. Excel.lent; ara només cal implementar-ho, però hi ha tant sabatot

  7. Salvador: quants més estiguem d’acord més fàcil ho tindrem

    Alyebard: sembla que tu i jo estem en línia en aquests temes, oi?

    Vullunfestuc: la idea de la glossa del text edtà en què els mercats necessiten de regulació per ser eficients i efectius, i dins d’aquestes definicions hi ha el concepte de ‘justícia’. Per cert, benvingut!

    Joan: regulació, regulació i regulació per garantir beneficis estructurals

    Lolita: un mercat que funciona fa un repartiment ‘just’ de la riquesa perquè tothom hi pot accedir, a priori

    Oriol: penso que a la força s’acabaran aplicant. Espero que el canvi de model vingui per aquí

    • Normal, els economistes beuen dels teòrics polítics i els politòlecs bevem dels teòrics econòmics.😉

  8. Em sembla que la situació actual es deu a la cobdícia infinita del “sector privat”, i la cosa pública només és culpable de no haver-los regulat a temps. Em sembla fantàstic que ara les propostes dels partits de la dreta xarona siguin justament desregular una mica més (mercat laboral, impostos, etc).
    Trobo estrany que els indignats no siguem la majoria, sincerament. Treballant o a l’atur, amb cabells llargs o curts.

  9. Lluís: la ‘cobdícia’ no és patrimoni del sector privat. També ho és de la classe governant, dels partits, del sector públic, etc. Tothom busca el seu benefici. El problema rau quan per obtenir aquest benefici perjudiques els altres. L’economia no és un joc de suma zero com molts cops es diu. La riquesa es pot generar de manera indefinida (no té limitacions físiques ni de limitació de recursos, et recomano la lectura de The rational optimist que vaig ressenyar fa uns mesos). La desregulació és necessària en alguns àmbits (s’han d’agilitzar processos per tal de poder donar solucions), però per altra banda, cal regular-ne d’altres, com els mercats financers per evitar transaccions purament especulatives que no aporten riquesa, per garantir el compliment dels compromisos, etc. La ‘indignació’ constructiva sempre és positiva, la que es basa en el ‘tot és una merda’, no. Podem fer més, a part de queixar-nos. Segur.

  10. No estic d’acord en què el sector públic busqui beneficis, perquè el sector públic no té aquesta funció. Educació, sanitat i trans port han de ser deficitaris, i qui busqui dèficit zero només busca excuses per a privatitzar, com aquests estúpids que tenim ara al govern dels “millors”.
    Es tracta justament de fer coses, començant per un mateix i la seva vida. La meva indignació m’ha fet canviar algunes coses: treure els diners de la Caixa i dur-los a un banc ètic (que n’hi ha). Canviar alguns hàbits de consum, i informar-me a través de mitjans alternatius. I fer la punyeta tant com pugui. Si la protesta ñes constructiva o no, la veritat és que em sona moralista: no s’ha fet mai cap transformació amb bones maneres, perquè els poders (polítics i fàctics) tampoc no es mantenen amb bones maneres. Mira com les gasta el Felip Puig, que constructiu que és.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: