TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (III): El cavaller, el drac i la princesa

11 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | 7 comentaris
Etiquetes: ,

Primera part: Una veu a cau d’orella

Segona part: Crim


Com una flor pansida que amb aigua i cures, lentament, torna a la seva esplendor natural, la meva il·lusió recuperava l’alè de la seva vida màgica.

El fatal i cruel atac que havia rebut no havia pogut acabar amb ella. Ja ho havia dit quan se’m va presentar que s’havia fet inusualment gran i forta al meu costat. Això li havia donat força al capdavall i l’havia salvat en el moment crític en el qual veié greument amenaçada la seva existència.

Em sentia culpable pel que li havia passat. Molt. Si la meva il·lusió havia estat a punt de morir, no era per cap altra raó que per la meva inconsciència. La il·lusió esdevé una droga que t’encega i que et fa avançar per sobre de tot el que es posa per davant. Et dibuixa un món que no és l’escenari real on interpretem les nostres vides. La il·lusió no mana a tot arreu. La poesia és un proscrit innocent en la ignorància i la barbàrie de la realitat.

Havia caminat en aquells darrers temps amb els ulls clucs i un somriure de felicitat i ingènua supèrbia als llavis. Em creia més fort del que realment era. Havia posat la il·lusió per davant de les meves passes com un frontal que ho havia d’aturar i d’apartar tot. La il·lusió no havia de servir per això. Era com brandar una ploma contra l’acer d’una espasa implacable. Ingenu.

Aclaprat per l’immens amor que li tenia, el meu principal interès ara no era altre que tenir cura de la meva malmesa il·lusió. Li guaria les ferides mentre la deixava reposar i refer-se i, mentrestant, seguia enfrontant-me a la vida sense el seu ajut. Relació buida i grisa amb l’entorn. Vivia amb l’ànima a l’exili.

Ella, quan l’amanyagava i li donava de beure i de menjar, em mirava agraïda. Jo l’havia portat a a aquell mal port, havia posat en perill la seva vida i no m’ho tenia en compte… La seva bellesa també era bondat. Magnanimitat dolça en la humilitat i l’amor.

Mica en mica es va anar recuperant. Se sentia amb forces per acompanyar-me, de tant en tant, en algun dels meus volts per la vida. No la volia sempre amb mi perquè la sabia encara feble. Ella es resistia i rondinava quan no la deixava que vingués amb mi. Era una resistència dolça. Sabia que no li convenia fer-ho, però la seva insistència era una prova d’estimació i de fidelitat a qui l’havia creat.

Malgrat tot, jo ja m’havia avesat, resignadament, a fer sense ella la major part dels dies. Sí que és cert, però, que saber que la tenia allí sempre que la necessités, m’ajudava, d’alguna manera, en aquesta exigència de resistència i coratge. Ja m’havia fet a tirar endavant amb els meus projectes sense l’empenta d’abans. Sense la il·lusió. Gargotejava el món en blanc i negre amb els fons desenfocats. Avançava amb la inèrcia, amb el record. La memòria m’ancorava a la plàcida i avorrida sensatesa del present. Era un més sense cap traç que em destaqués del guixot general i buscava, desvagat, els camins que feien baixada per poder avançar.

Fent el cor fort i cremant els versos del relat dels meus darrers temps de felicitat, havia decidit que no aniria mai més de la mà de la meva il·lusió. Quan ella estigués bé del tot, la deixaria marxar. Si pogués, l’encomanaria a algú amb més seny. Algú que no la fes anar pendent avall sense frens. Començaria per escatimar les nostres ja esporàdiques i breus darreres sortides. Tampoc tenia esma per fer-ho de cop. Ho tenia clar, però. No hi hauria volta de full. L’alliberaria de mi, encara que, en fer-ho, se m’estripés el cor.

Un bon matí em tustaven dolçament a l’esquena. Era ella, la meva il·lusió. Feia tota una altra cara. La llum li pintava el gest i l’abillava amb aquella lluentor pròpia que li era natural abans de tot plegat. Era preciosa, màgica i encisadora, invencible un altre cop.

“Ja em trobo bé del tot. Puc tornar a dibuixar la nostra vida amb tu?”.

Fent lentament que no amb el cap amb la mirada a terra, un somriure se’m dibuixà poc a poc a la cara. Una dolça rendició era la única sortida possible a aquella proposta. La vaig besar tendrament als llavis.

La il·lusió havia tornat a irrompre suaument dins de la meva ànima i la sentia més invulnerable que mai. El cavaller havia matat el drac i la princesa li feia un petó.

FI

7 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. Aquest bloc està pujant de nivell dia a dia, i el nivell de sensibilitat ara mateix va d’alt a molt alt.

    • T’agraeixo molt el comentari. Ho he fet amb molta il.lusió, inclòs el trailer!!!

  2. Molt bé! Com que l’he pogut llegir tot seguit m’he estalviat haver de patir per saber com continuava. Com diu en Leb, sensibilitat i poesia al màxim.

  3. Molt bé el conte en entregues i el trailer! En aquesta tercera part entenc que ell no vol fer-la patir i prefereix sacrificar-se i això fa molta pena però després just a l’última frase quan dius que el cavaller ha vençut, em pregunto: és ell, el cavaller, que ha vençut i rep el petó o el cavaller és ella que ha vençut i que és qui fa el petó?

    • Marta, gràcies per la lectura i el comentari. Les tres històries són una metàfora de la il·lusió, representada per una noia, atractiva i engrescadora. La darrera frase de la tercera part fa referència a un paràgraf del segon conte en el qual, per explicar que al narrador li han frustrat una il·lusió matant-la, la pròpia noia/il·lusió, quan està malferida, li diu: “En el món real guanyen els dracs i els cavallers acaben esventrats als peus del monstre que se’l mira burleta mentre assaboreix el tendre cos de la princesa entre les seves dents”. En el tercer, tot s’arregla i es per això es diu que el cavaller ha guanyat. La il·lusió ha guanyat i el petó és el símbol de la victòria de la il·lusió en forma de recompensa.

  4. M’alegra llegir aquest final. Buf.
    La vida és una lluita… fins i tot de recuperar-nos a nosaltres mateixos…
    També ho he passat.

    • Sort que sempre acaba vencent la il·lusió!!!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: