TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (II): Crim

10 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | Deixa un comentari
Etiquetes: ,

Primera part: Una veu a cau d’orella


Quan em vaig aixecar del llit vaig tenir una sensació estranya. M’havia despertat amb un neguit. Hi havia alguna cosa dins meu que m’intranquil·litzava. No em sentia bé. Em trobava sol…

Després de la dutxa, l’esmorzar i el viatge amb tren cap a la feina, seguia sentint aquella incomoditat. No havia entès res del que havia llegit del llibre que portava en el trajecte cap al despatx, ni tampoc m’havia pogut concentrar en les lletres de les cançons que vaig voler escoltar amb els auriculars quan vaig deixar de banda el llibre.

Fins i tot els núvols del cel eren d’un gris amenaçador i desagradable. Friedrich i els paisatges de l’ànima. L’oratge i jo ens mimetitzàvem. Feia fred i tenia calfreds que em recorrien l’espinada. Fotografies d’un mateix motiu amb quadres diferents.

El dia s’anava torçant. Era un dia que feia pujada. Res no sortia bé. Les males notícies es van anar succeint a mesura que avançaven les hores. Tot el que podia anar malament anava pitjor. Tot. Sentia una pèrdua que m’omplia l’ànima de boira. Algú em volia prendre alguna cosa molt valuosa. Algú m’estava robant un somni. Després de tot l’esforç… i la il·lusió que hi havia posat…

La necessitava la meva il·lusió. Era la meva empenta. La meva ànima. On era? Ajuda’m…

La vaig cridar. No responia. Un i altre cop la vaig nomenar i no apareixia. Em vaig tombar per si la trobava darrere meu, on sempre hi era. Em vaig quedar parat. Astorat i paralitzat. La meva il·lusió era allí, estesa a terra. Sagnava i sanglotava, panteixant. El seu cos es trobava anegat de sang. Els seus membres semblaven desencaixats. La cadència lenta i forçada de la seva respiració feia que la sang de les seves nombroses nafres brollés rítmicament cruel, llevant-li, a cada batec, un poc més de vida. Quanta violència contra la indefensió.

Els meus ulls es van quedar fixats en aquella escena. Em sentia clavat a terra. Glaçat.

La meva il·lusió em mirava amb una barreja d’esglai i tristor. Tendresa violentada. Mai no havia vist un patiment semblant en un rostre. En un intent desesperat va treure forces del no res per poder aixecar un braç i atansar-me una mà, blanca, feble i tremolosa. La vaig prendre entre les meves. La fredor de la mort immediata em va corglaçar. Vaig voler escalfar aquells dits entre els meus. Era com si volgués atrapar una vida que s’esvaïa, fonent-se freda en la meva escalfor de vida inútil.

Els ulls se li tancaven. La vida, lentament, l’abandonava.

“La meva il·lusió… què t’ha passat?” Unes llàgrimes van començar a caure fredes per les meves galtes. Era un plor silenciós. Tenia el cor trencat. “La meva il·lusió… què t’havia passat?”. Era una pregunta desesperada. No esperava resposta. No la volia. Només desitjava que allò no estigués passant. Volia despertar-me d’aquell malson.

En un darrer esforç que semblava accelerar la seva dissort, la meva il·lusió, ferida de mort, va poder lligar alguns mots seguits.

“M’han atrapat. Ser la teva il·lusió no és fàcil. Jugues al límit. Hi poses massa el cor i això acaba sempre fora del guió general. La passió no és ben vista. El món és gris. El blau del cel és un miratge i la vida és una tragèdia mal escrita amb escadusseres escenes de comèdia. No hi ha lloc per als herois dels somnis en el món dels malsons. En el món real guanyen els dracs i els cavallers acaben esventrats als peus del monstre que se’l mira burleta mentre assaboreix el tendre cos de la princesa entre les seves dents. La poesia és una ofensa heroica a la brutalitat de la realitat.

No he pogut lluitar. No he estat prou forta. M’han derrotat. No t’he traït, això no. Però no he pogut vèncer al capdavall. M’han profanat. M’han esquarterat l’ànima. Han volgut acabar amb la teva il·lusió. No et deixis vèncer del tot, però. Segueix vivint. Fes-me renéixer si tens prou força. Segueix”.

Va esbossar un somriure trencat i trist i va tancar els ulls. Va acotar el cap i va fer una profunda inspiració.

La tenia entre els meus braços. Xop de la seva sang. Cada cop més freda. Respiració gairebé imperceptible. Silenci i solitud.

La meva il·lusió. El meu bé més preuat. Me l’havien arrabassat… Injustícia.

(Fi de la segona part de la trilogia)

Demà: tercera part

Feu un comentari »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: