TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (I): Una veu a cau d’orella

9 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Tota una vida que sentia una veu que em xiuxiuejava a l’orella i mai no m’havia adonat realment de la seva presència.

Sí que és cert que molts cops tenia la sensació que feia les coses com si algú me les manés. A voltes era com si tingués un esperonament extern que em decidís a dibuixar una història per la qual recórrer el meu camí. Una veu que m’animava a avançar.

Un bon dia, però, ho vaig entendre tot. Engrescat en una d’aquelles tasques que tan m’agraden com és la d’escriure un poema, em vaig adonar que l’emoció que em dominava era més gran del normal. Em sentia més empès que mai a compondre. Els versos brollaven dels meus dits a doll i no tenien aturador. Les paraules i els sentiments fluïen i es vessaven sobre el paper com no m’havia passat mai abans. Si de  tant en tant m’aturava no era perquè se m’hagués esvaït la inspiració, no. L’emoció era tan gran que em tremolaven les mans i m’havia d’aturar per apaivagar-me.

Aquella veu que m’havia semblat sentir altres vegades en moments d’excitació… o més aviat d’emoció o de… il·lusió, sí, d’il·lusió, era més audible que mai. Fins i tot em pareixia sentir una mena d’alè càlid i plaent a cau d’orella, com quan t’expliquen un secret amb aquell xiuxiueig que et fa pessigolles. La veu que sentia, però, tremolava presa de l’emoció. Uns mots d’ànim, gairebé incomprensibles es precipitaven sense ordre amb una excitació creixent repicant alegrement dins la meva oïda.

Tot d’un plegat em vaig girar en la direcció d’on sorgia aquella efervescent deu de mots . Em vaig quedar parat. No sabia què dir. Allà, al meu costat tenia uns ulls esbatanats, amb una mirada entremaliada que il·luminava una cara que amagava endins els llavis amb el gest d’aquell a qui l’han enxampat fent una malifeta innocent.

Era d’una bellesa impossible de descriure. Una bellesa que contenia tots aquells atributs que imagines quan has de descriure quelcom de preciós. Els ulls no m’apareixien ni blaus, ni verds, ni marrons, ni negres. Els cabells no m’eren rossos ni bruns, ni llargs ni curts. Era bella. Era engrescadora, atractiva i… il·lusionant. Preciosa.

“Qui ets?”, li vaig demanar.

“M’has enxampat…”. digué amb la boca petita i acotant el cap.

“No em dius qui ets? M’has espantat! Tinc la sensació, però, que et conec de fa molt de temps”.

“Fa molt temps que sóc amb tu”, digué amb timidesa. “De fet, des de sempre. Hem crescut plegats. He après molt de tu i de la teva manera de ser i això m’ha servit per poder-te ajudar molts cops. M’he fet a tu, i tu, no ho saps, però també t’has fet a mi i per això jo he esdevingut com sóc i tu vius com vius”.

“Qui ets?”, vaig tornar a demanar-li amb una divertida impaciència interrogant.

“Sóc qui et fa moure i qui et guia. Qui t’esperona i t’agafa de les orelles i qui t’estira per fer-te avançar per la vida. Sóc el teu alè. Et marco les fites i et premio quan les assoleixes. Sóc la il·lusió…”.

“Com? La il·lusió? Què vols dir?”. No cabia dins meu de la sorpresa per allò que m’estava passant. “Potser estic somiant”, vaig pensar.

“Saps què era aquesta veu que sempre senties a l’orella i que et deia per on havies de tirar? Era jo, la teva il·lusió per les coses. Saps què era l’alegria de les teves conquestes a la vida? Eren els meus petons i les meves abraçades de recompensa”.

No m’ho podia creure. Tenia allà, davant meu, el motiu de la meva vida. La il·lusió per les persones, les idees, per les fites, per la vida… Era fantàstica, lluminosa, radiant, alegre, esplèndida. La il·lusió de la meva vida.

“Com és que no t’havies presentat mai abans?”, li vaig demanar. “Per què has aparegut ara i així, de sobte?”.

“No tenia la intenció que em veiessis mai. Les il·lusions dels homes no ens manifestem obertament. Ja en tenim prou en guiar els vostres camins secretament. Confesso que si m’has acabat coneixent ha estat per un descuit meu. Porto tan de temps amb tu que m’has encomanat la teva força i amb les últimes experiències il·lusionants m’he fet tan gran que ja no m’he pogut amagar!”.

A partir d’aquell moment, em semblava que la meva vida encara estaria més guiada per la il·lusió. Fins al moment, no m’havia anat gens malament, de fet. Ara que, a més, la podria gaudir i tenir-ne cura i que era conscient de la seva existència real, encara havia de ser millor. Una vida menada per la il·lusió. Qui se’n podria resistir?

(Fi de la primera part de la trilogia )

Demà: Segona part…

2 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. Si et plau, continua ja … vull saber més! M’he emocionat.

  2. M’has mort!

    Era la segona cançó… la trobo! Com aquest escrit.
    IMPRESIONADA! Més plana que una catifa…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: