Venècia. Nou conflicte entre la publicitat i l’art

El mes passat vaig llegir un article al NYTimes que parlava de la polèmica que hi ha a Itàlia al voltant de la publicitat present en els monuments que s’estan reformant a Venècia.

Aquests darrers dies he tingut la gran sort de poder passejar per la ciutat dels canals i comprovar la magnitud de la polèmica. Estèticament és horrorós. Mireu, si no, com queda el Pont dels sospirs en la foto que us adjunto en primer lloc, o com resta amagada, darrere la publicitat, la Biblioteca Marciana en la segona. Per uns moments et planteges si no és millor la decadència crònica dels edificis venecians a aquells grans plafons multicolors que cobreixen les bastides dels edificis en reforma.

Amb el cap fred, però, el tema m’ha portat a la meditació i a posar-me del costat d’alguns dels arguments que es donen en l’esmentat article en favor d’aquesta publicitat.

És cert que la preservació del patrimoni artístic és un dels objectius “naturals” de la majoria de persones. De manera inconscient donem per suposat que els edificis i obres d’art en mal estat s’han de restaurar per tal de conservar-los i poder-ne garantir la continuïtat. Aquest, però, és un desig que només contempla la finalitat i obvia els mitjans per assolir-la.

Aquestes accions tenen un cost, un alt cost. Quan les economies estan sanejades i els recursos són abundosos, el tema econòmic, tot i considerar-se, no és decisiu en el cas de reformes necessàries. En la situació econòmica actual, i sembla ser que haurà de ser així al llarg de molt de temps, els diners determinen la viabilitat o no d’una acció d’aquest tipus.

Qui ho paga això? Qui té diners? Doncs una de les fonts de recursos és el patrocini i la publicitat. Aquesta pot ser més o menys discreta. En situacions com la de Venècia, per exemple, en la qual la necessitat de recursos és tan gran, les empreses patrocinadores tenen la força suficient per imposar les seves exigències de visibilitat. No hi ha alternativa, sembla.

Acabarem veient els músics de la Filarmònica de Berlin amb publicitat als seus faristols? El frac d’en Baremboim o d’en Mehta amb publicitat a l’esquena? El marc de “La noia de la perla de Vermeer” amb publicitat enganxada?

Qui sap… Potser el gaudi de la cultura ens obligarà a canviar els nostres esquemes. Que els diners flueixin d’on es troben i que en podem fruir tots. Una altra opció que les entrades als concerts o als museus s’incrementin de manera astronòmica. També es podrien cobrar unes taxes turístiques significatives als visitants de les ciutats amb monuments per mantenir.

Em sembla que preferirem, al capdavall, que siguin les grans marques les qui ho facin per nosaltres, oi? Encara que, durant alguns mesos, ens espatllin les fotos!