Tirant lo Photobloc: Venezia (V) – Water (like Love) conquers all

30 Novembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | 2 comentaris
Etiquetes: ,

L’aigua a Venècia es fica per tot arreu. Ho domina tot, principalment les vides dels seus habitants i visitants. L’amor també domina la vida dels venecians i de gran part de les persones… Al capdavall, ho conquereix tot…

En Tirant lo Photobloc ho va veure molt clar i, com sempre t’ho vol ensenyar amb un poema en imatges a http://tirantlophotobloc.wordpress.com.

Anuncis

Proposta de preàmbul per a la primera llei del nou Parlament de Catalunya

29 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Catalonia, Catalunya, United States | 8 comentaris
Etiquetes: ,

“When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable rights, that among these are life, liberty and the pursuit of happiness. That to secure these rights, governments are instituted among men, deriving their just powers from the consent of the governed. That whenever any form of government becomes destructive to these ends, it is the right of the people to alter or to abolish it, and to institute new government, laying its foundation on such principles and organizing its powers in such form, as to them shall seem most likely to effect their safety and happiness. Prudence, indeed, will dictate that governments long established should not be changed for light and transient causes; and accordingly all experience hath shown that mankind are more disposed to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the forms to which they are accustomed. But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the same object evinces a design to reduce them under absolute despotism, it is their right, it is their duty, to throw off such government, and to provide new guards for their future security“.

Ressenya (II) – Ferran Sáez, “Vides improbables”

28 Novembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | Deixa un comentari
Etiquetes:

En Ferran Sáez en aquest llibre explica les vides de quatre personatges catalans desconeguts que van tenir, però, unes vides prou interessants com per estudiar-les. Són persones que visqueren entre els segles XVI i XVII i l’autor, gràcies a la feina feta per l’historiador amateur Samuel Carasso, tot un personatge ell mateix, en fa les seves corresponents biografies.

La idea del llibre és mirar la història a través de les vides de personatges que ara ens són anònims però que van deixar les suficients restes documentals com per a que, tres-cents anys més tard, les puguem seguir i estudiar. Són persones atípiques de la seva època i que ens ajuden a veure nous aspectes de la història. El subtítol del llibre és molt descriptiu del seu continugt: “Una història dels heterodoxos catalans”.

Particularment, he trobat molt interessant el capítol tercer, en el qual Saéz explica la vida de Jesús de la Santacreu, un jueu convers que va viure a cavall dels segles XVI i XVII. Nascut a Lleida i mort a Rabat. El seu nom jueu, que feia servir sovint, era Moshe ben Jaffuda. Permet fer-se una idea molt bona de com va ser la vida dels jueus conversos i dels seus primers descendents en les nostres contrades per aquells anys.

Ferran Sáez, VIDES IMPROBABLES, Barcelona: A Contravent, 2010

——————–

Anteriors RESSENYES

I. Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS

 

Recomanacions musicals (IX) – “Never in a million years” – Cara Dillon

26 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Music | 3 comentaris
Etiquetes:

Recomanació toveta i tranquil·la per al darrer divendres de novembre: “Never in a million years” de la cantant nordirlandesa Cara Dillon. (Per cert, senyors de la Wikipèdia, posen com a lloc de naixement Londonderry… no saben que és com un insult per als irlandesos del nord anomenar així la ciutat de Derry? Sort que al web de la Dillon ho posa bé!).

És una cançó que passa bé. Sense pretensions i amb un deix mel·lancònic sense desesperacions que estripin. Agradable.

Apa, bon cap de setmana!

Premsa i ideologia

24 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Thoughts | 4 comentaris
Etiquetes: ,

Fent un cop d’ull als col·laboradors del nou diari ‘Ara‘ que ha de sortir el proper dia 28 de novembre veig que n’hi ha de tendències ben diferents. Trobem plomes com la d’en Sebastià Alzamora, en Salvador Cardús, en Josep Ramoneda, l’Antoni Vives, la Gemma Calvet, la Rosa Regàs, etc.

Sembla que en les opinions d’aquests, els lectors podran tenir un bon ventall d’aportacions diverses. Això també ho trobàvem en l’Avui de fa uns anys, en el qual podies trobar articles de l’esmentat Cardús, d’en Josep Piqué, d’en Carod-Rovira, del Valentí Puig, etc. Això es pot trobar ara, fins i tot, a El Mundo on s’inclouen articles d’en Salvador Sostres (darrerament defensava en el diari de Pedro J. el dret de Catalunya a l’autodeterminació i demanava als espanyols que no es fiquessin amb el tema saharià perquè hi podien prendre mal si es posaven a defensar els drets dels pobles).

A mi em sembla molt bé aquesta varietat, tot i que reconec que em diverteix molt més mirar diaris de diferents tendències per veure com es respira a tot arreu i poder-me fer una idea objectiva de les coses… tot i que algunes les tinc molt clares, diguin el que em diguin!

En relació a la ideologia dels mitjans de comunicació voldria compartir amb vosaltres un dels millors episodis de la sèrie “Yes, Prime Minister”. El primer ministre Jim Hacker mostra als seus col·laboradors el seu coneixement de les tendències dels diaris britànics de l’època. No us perdeu l’apunt final sobre el diari “The Sun” que fa en Bernard. Enjoy it!

(feu clic al missatge “Watch on Youtube” que us sortirà quan vulgueu veure el video)

Tirant lo Photobloc: Venezia (IV) – Home full of sky

23 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | Deixa un comentari
Etiquetes: ,

A Venècia els carrers són tan estrets que el cel, sense adonar-se’n, a vegades entra dins les cases. En Tirant lo Photobloc ho va descobrir i us ho vol ensenyar.

Si ho vols veure, vine a http://tirantlophotobloc.wordpress.com

Wasteland

22 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Contes, Tales | 4 comentaris
Etiquetes:

Enmig del camp devastat, la vida esdevé excepció. Fixa, palplantada al bell mig d’aquell recentment nascut no-res, una figura s’alçava immòbil i delineava l’horitzó a contrallum.

De prop, una lleu brisa li despentinava el cabells i els voleiava ancorats al seu cap. La mirada buida i vidriosa fitava la terra davant seu.

Sol. Acompanyat d’un silenci que al mateix temps l’abandonava a cada moment. Després del brogit de la batalla, del so dels acers en apoteòsics xocs mortals, crits d’ànim, de por, de dolor. Brunzir de fletxes que tapaven, momentàniament, la llum del sol i que queien letals aplomades sobre cossos que s’escapolien indefensos d’altres armes més previsibles.

Derrota. El vencedor ha marxat deixant un llegat de mort i destrucció. Victòria inútil per innecessària, amb l’absència de la consciència del que s’ha guanyat. El que guanya no s’endu el premi i el que perd no pot viure sense el que li han pres. Injustícia d’un repartiment obligat per la brutalitat de la guerra.

Només ell restava dempeus. Massa fort per haver caigut amb els altres però massa feble per poder venjar la derrota.

I no es mou. El vent gèlid segueix despentinant un cap que sagna, brut del sutge de la mort repartida que l’ha esquitxat. Brut amb el dolor de les seves pròpies ferides. Només parpelleja. Els ulls segueixen clavats vers el camí pel qual han fugit els covards vencedors. Dolor i odi per la derrota i l’abandonament. Cruel és el final del supervivent vençut obligat testimoni de la seva derrota.

Una llàgrima s’estira. Baixa dubtosa per la galta i neteja amb l’estela que dibuixa el seu camí pel rostre embrutit.

Les parpelles cauen i arrosseguen amb elles el pes de tot el cos. Cau a terra.

Es rendeix.

Ressenya (I): Richard Florida, “The Rise of the Creative Class”

21 Novembre 2010 a les 09:00 | Arxivat a Books, Llibres, Ressenya, Reviews | Deixa un comentari
Etiquetes: ,

Aquest conegut llibre de l’urbanista Richard Florida explica la importància que ha de tenir, i té, per al desenvolupament de les societats la que ell anomena “classe creativa“. Segons la seva teoria, les regions metropolitanes amb altes concentracions de treballadors del sector high-tech, artistes, musics, gays i lesbianes i “nous bohemis” tenen un alt nivell de desenvolupament econòmic. Aquesta classe creativa fomenta un entorn obert i dinàmic que afavoreix aquest desenvolupament professional. Aquest entorn atrau més persones creatives, negoci i capital.

Segons Florida, és més profitós invertir en la retenció i promoció d’aquest talent que no pas invertir en infraestructures.

Un bon resum de la seva teoria són les “tres Ts del desenvolupament econòmic” com a garantia de pol d’atracció de les classes creatives: Talent, Tecnologia, i Tolerència.

Lectura molt recomanable i més en els temps actuals en els quals hem de pensar en noves solucions per tal de canviar el nostre model de desenvolupament econòmic.

Richard Florida, THE RISE OF THE CREATIVE CLASS, New York: Basic Books, 2002

**********

M’agraden els humans… (a vegades)

19 Novembre 2010 a les 13:45 | Arxivat a Thoughts | Deixa un comentari
Etiquetes:

A vegades els humans som genials… i jo sóc un tou!

Recomanacions musicals (VIII) – “Obwohl” – Papermoon

19 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Music | 2 comentaris
Etiquetes: ,

En el primer post de la sèrie “Recomanacions musicals” ja vaig compartir amb vosaltres una cançó en alemany i us deia que aquesta llengua podia ser dolça, malgrat els prejudicis que es puguin tenir.

La recomanació d’avui encara n’és un exemple més clar. Els Papermoon són un grup austríac que normalment canta en anglès (i alguna cançó en francès, com la genial ‘Chant d’automne’, una versió musicada d’un dels poemes de “Les fleurs du mal” de Baudelaire) però que en cada disc ens regalen alguna peça en alemany.

“Obwohl” (que vol dir ‘encara que’ o ‘ tot i que’) explica els records d’un amant abandonat. Comença dient  “Obwohl du jetzt nicht bei mir bist” (“Tot i que ara no ets al meu costat…”). La veu de l’Edina Thalhammer li dóna un especial toc de dolçor.

Bon cap de setmana!

(feu clic al missatge “Watch on YouTube” que us sortirà quan vulgueu veure el video)

La reina i el soldat

18 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | 4 comentaris
Etiquetes: ,

El soldat va picar la porta de la reina. Quan aquesta l’obrí, ell li etzibà, “No penso lluitar mai més per tu”.

Per a la reina aquella cara no era desconeguda i el va deixar entrar.

Un cop dins, continuà, “Veig el teu palau aquí dalt del turó i sempre m’he demanat qui és la dona per la qual tots matem. Però, de fet, marxo demà i, per mi, ja pots fer el què et sembli. Només et volia demanar abans el per què de tot plegat”.

Sense dir-li res, la reina el va conduir pels passadissos del palau cap a les seves estances tapissades de vellut vermell.

En cap moment es va treure la corona del cap, mentre caminava aaltiva i la mirada endavant. Un cop arribats a la sala del tron, li va ordenar que s’assegués.

“Et veig ara de prop i me n’adono que ets molt jove. Però he perdut més batalles que no pas n’he guanyat i tinc la sensació “, li digué ell, “que tot sembla fet per al teu divertiment. Em podries dir per quina raó?”

La jove reina el fità amb una mirada arrogant. “Mai no ho entendries i millor que ni ho provis”, respongué amargament.

Però la seva era la cara d’una nena i ell pensà que arrencaria a plorar. En lloc d’això, però, es tancà com si fos un vano.

“M’he empassat un secret que em crema, m’esquinça per dins i sovint em fa sagnar”, confessà per sorpresa la reina, mentre se’l mirava amb un ulls  a punt de vessar llàgrimes.

Aleshores, ell posà tendrament la seva mà sobre el cap d’ella i la va fer seure a terra al costat de la seva cadira.

“Quin neguit tens? Com et sents de feble mentre vius aquí apartada i no saps res del que passa realment a fora… Amb tot, però, deixa’m dir-te un cop més, que no tornaré mai a lluitar per tu”.

Alçant-se de la cadira la prengué de la mà i la portà cap a la finestra. El sol era daurat però el cel era gris i per la seva mirada es veia que ella desitjava molt més del què podia explicar. Però sabia molt bé com això l’atemoria i va girar el cap per no tornar-lo a mirar mai més a la cara.

Ell continuà, mentre buscava els ulls d’ella que li fugien, “Vull viure honestament, tenir el que em mereixo, donar tot el que pugui i estimar una dona jove a qui no entenc. S’Altesa, les seves maneres em són ben estranyes”.

La tremolor li va fer caure la corona a terra i pensà per uns moments amb horror que se li havia trencat. Va romandre allà, palplantada, avergonyida del mal que li feia el cor. Va endurir el gest i va menar el soldat cap a la porta on li va demanar que l’esperés. Només seria fora una estona.

Lluny en la distància de les cambres ocultes del palau, la seva ordre es va fer sentir i el soldat va ser executat, mentre esperava, inútilment, la resposta de la jove monarca.

I mentre la reina, en la seva soledat escollida, se seguia turmentant, la batalla continuà…

(Traducció lliure deThe Queen and the Soldier‘ de Suzanne Vega)

Joies de la llengua (IV) – “Amargo de a sorbitos/amargo de a poquitos”

17 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Language, Music | 3 comentaris
Etiquetes: ,

M’agrada molt la cançó “Llega, llego soledad” del cantant Alejandro Sanz. Potser no és de les més conegudes d’ell però sempre l’he trobat molt màgica.

Independentment de la música, que també, el que sempre m’ha atret d’aquesta cançó són els jocs de paraules que hi fa quan parla de Buenos Aires per descriure elements de la ciutat i de l’Argentina en general. L’expressió concreta, però, que volia compartir amb vosaltres és “amargo de a sorbitos/amargo de a poquitos”. Amb aquesta metàfora es refereix al mate, la tradicional beguda argentina i uruguaia, un pèl amargant (amargo) i que es beu a petits glopets (sorbitos/poquitos).

Aquesta figura retòrica, per a mi, té un regust (i no amarg!) a gongorisme ‘modern’. L’autor de la lletra fa una parell de voltes abans d’arribar al concepte. Molt poètic! Mireu com queda:

(…)

déjame soñar

con tu amargo de a sorbitos

Déjame soñar, déjame soñar

con tu amargo de a poquitos

Quema, quema tu nombre quema mi voz.

Buenos Aires me dolió

pienso tanto en ti

en mis recuerdos suavecitos

Amb tot, això, que per a mi ja seria interessant de la cançó, hi afegiria altres expressions metafòriques que també tenen la seva castanya estètico-lingüística i que el cantant deixa anar com si res. Què us sembla el següent:

para ver de plata amanecer

de oro atardecer, de madrugada,

una mirada de mujer

Sabeu com es diu el braç de mar que banya Buenos Aires? Correcte! El Río de la Plata. Bonic, oi?

I sense que serveixi de precedent en aquesta secció, adjunto un video, el de la cançó:

I, per acabar, quin adjectiu li posa a la paraula “tango”? “Herido”…

hay tanto tango herido… ¡va por Gardel!

———————

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

III. “To reach for the stars”

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”


Tirant lo Photobloc: Chill shelters from cold

15 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Photoblog, Tirant lo Photobloc | Deixa un comentari
Etiquetes:

Tirant lo Photobloc ens explica com el fred protegeix del fred…. Un cop les branques s’han gelat, la seva temperatura sota el glaç ja no pot baixar més. Fes-hi un cop d’ull. Cuïrasses naturals contra les maltempsades.

T’ho explica a:

http://tirantlophotobloc.wordpress.com

Recomanacions musicals (VII) – “The Jackal” – Ronny Jordan

12 Novembre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Music | 6 comentaris
Etiquetes: ,

He descobert aquesta cançó genial gràcies a la millor sèrie de la història de la TV: “West Wing”, de la qual ja us n’he parlat i us en seguiré parlant amb diferents excuses. És un pou d’intel·ligència!

La cançó de Ronny Jordan la interpreta, amb un playback brillant, l’actriu Allison Janey en el seu paper de C.J.Cregg, la Secretària de Premsa de la Casa Blanca. Dins dels continus moments de tensió i de sobrecàrrega de feina, sembla que l’esmentada portaveu del President es destapa, de tant en tant, amb la interpretació de “The Jackal” per a major gaudi i distensió de la parròquia del staff presidencial.

Aquesta escena es va introduir a la sèrie quan l’Aaron Sorkin, el creador, va descobrir que l’Allison Janey tenia una especial habilitat per interpretar aquesta cançó. No tinc paraules. Mireu-ho sense interrupció. Que ningú no us destorbi. Com li diu en Toby Ziegler a en Josh Lyman quan aquest li vol explicar un tema de feina en plena actuació:

‘Are you talking to me during “The Jackal”???’

(feu clic al missatge “Ver en youtube” que us sortirà quan vulgueu veure el video)

TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (III): El cavaller, el drac i la princesa

11 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | 7 comentaris
Etiquetes: ,

Primera part: Una veu a cau d’orella

Segona part: Crim


Com una flor pansida que amb aigua i cures, lentament, torna a la seva esplendor natural, la meva il·lusió recuperava l’alè de la seva vida màgica.

El fatal i cruel atac que havia rebut no havia pogut acabar amb ella. Ja ho havia dit quan se’m va presentar que s’havia fet inusualment gran i forta al meu costat. Això li havia donat força al capdavall i l’havia salvat en el moment crític en el qual veié greument amenaçada la seva existència.

Em sentia culpable pel que li havia passat. Molt. Si la meva il·lusió havia estat a punt de morir, no era per cap altra raó que per la meva inconsciència. La il·lusió esdevé una droga que t’encega i que et fa avançar per sobre de tot el que es posa per davant. Et dibuixa un món que no és l’escenari real on interpretem les nostres vides. La il·lusió no mana a tot arreu. La poesia és un proscrit innocent en la ignorància i la barbàrie de la realitat.

Havia caminat en aquells darrers temps amb els ulls clucs i un somriure de felicitat i ingènua supèrbia als llavis. Em creia més fort del que realment era. Havia posat la il·lusió per davant de les meves passes com un frontal que ho havia d’aturar i d’apartar tot. La il·lusió no havia de servir per això. Era com brandar una ploma contra l’acer d’una espasa implacable. Ingenu.

Aclaprat per l’immens amor que li tenia, el meu principal interès ara no era altre que tenir cura de la meva malmesa il·lusió. Li guaria les ferides mentre la deixava reposar i refer-se i, mentrestant, seguia enfrontant-me a la vida sense el seu ajut. Relació buida i grisa amb l’entorn. Vivia amb l’ànima a l’exili.

Ella, quan l’amanyagava i li donava de beure i de menjar, em mirava agraïda. Jo l’havia portat a a aquell mal port, havia posat en perill la seva vida i no m’ho tenia en compte… La seva bellesa també era bondat. Magnanimitat dolça en la humilitat i l’amor.

Mica en mica es va anar recuperant. Se sentia amb forces per acompanyar-me, de tant en tant, en algun dels meus volts per la vida. No la volia sempre amb mi perquè la sabia encara feble. Ella es resistia i rondinava quan no la deixava que vingués amb mi. Era una resistència dolça. Sabia que no li convenia fer-ho, però la seva insistència era una prova d’estimació i de fidelitat a qui l’havia creat.

Malgrat tot, jo ja m’havia avesat, resignadament, a fer sense ella la major part dels dies. Sí que és cert, però, que saber que la tenia allí sempre que la necessités, m’ajudava, d’alguna manera, en aquesta exigència de resistència i coratge. Ja m’havia fet a tirar endavant amb els meus projectes sense l’empenta d’abans. Sense la il·lusió. Gargotejava el món en blanc i negre amb els fons desenfocats. Avançava amb la inèrcia, amb el record. La memòria m’ancorava a la plàcida i avorrida sensatesa del present. Era un més sense cap traç que em destaqués del guixot general i buscava, desvagat, els camins que feien baixada per poder avançar.

Fent el cor fort i cremant els versos del relat dels meus darrers temps de felicitat, havia decidit que no aniria mai més de la mà de la meva il·lusió. Quan ella estigués bé del tot, la deixaria marxar. Si pogués, l’encomanaria a algú amb més seny. Algú que no la fes anar pendent avall sense frens. Començaria per escatimar les nostres ja esporàdiques i breus darreres sortides. Tampoc tenia esma per fer-ho de cop. Ho tenia clar, però. No hi hauria volta de full. L’alliberaria de mi, encara que, en fer-ho, se m’estripés el cor.

Un bon matí em tustaven dolçament a l’esquena. Era ella, la meva il·lusió. Feia tota una altra cara. La llum li pintava el gest i l’abillava amb aquella lluentor pròpia que li era natural abans de tot plegat. Era preciosa, màgica i encisadora, invencible un altre cop.

“Ja em trobo bé del tot. Puc tornar a dibuixar la nostra vida amb tu?”.

Fent lentament que no amb el cap amb la mirada a terra, un somriure se’m dibuixà poc a poc a la cara. Una dolça rendició era la única sortida possible a aquella proposta. La vaig besar tendrament als llavis.

La il·lusió havia tornat a irrompre suaument dins de la meva ànima i la sentia més invulnerable que mai. El cavaller havia matat el drac i la princesa li feia un petó.

FI

TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (II): Crim

10 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | Deixa un comentari
Etiquetes: ,

Primera part: Una veu a cau d’orella


Quan em vaig aixecar del llit vaig tenir una sensació estranya. M’havia despertat amb un neguit. Hi havia alguna cosa dins meu que m’intranquil·litzava. No em sentia bé. Em trobava sol…

Després de la dutxa, l’esmorzar i el viatge amb tren cap a la feina, seguia sentint aquella incomoditat. No havia entès res del que havia llegit del llibre que portava en el trajecte cap al despatx, ni tampoc m’havia pogut concentrar en les lletres de les cançons que vaig voler escoltar amb els auriculars quan vaig deixar de banda el llibre.

Fins i tot els núvols del cel eren d’un gris amenaçador i desagradable. Friedrich i els paisatges de l’ànima. L’oratge i jo ens mimetitzàvem. Feia fred i tenia calfreds que em recorrien l’espinada. Fotografies d’un mateix motiu amb quadres diferents.

El dia s’anava torçant. Era un dia que feia pujada. Res no sortia bé. Les males notícies es van anar succeint a mesura que avançaven les hores. Tot el que podia anar malament anava pitjor. Tot. Sentia una pèrdua que m’omplia l’ànima de boira. Algú em volia prendre alguna cosa molt valuosa. Algú m’estava robant un somni. Després de tot l’esforç… i la il·lusió que hi havia posat…

La necessitava la meva il·lusió. Era la meva empenta. La meva ànima. On era? Ajuda’m…

La vaig cridar. No responia. Un i altre cop la vaig nomenar i no apareixia. Em vaig tombar per si la trobava darrere meu, on sempre hi era. Em vaig quedar parat. Astorat i paralitzat. La meva il·lusió era allí, estesa a terra. Sagnava i sanglotava, panteixant. El seu cos es trobava anegat de sang. Els seus membres semblaven desencaixats. La cadència lenta i forçada de la seva respiració feia que la sang de les seves nombroses nafres brollés rítmicament cruel, llevant-li, a cada batec, un poc més de vida. Quanta violència contra la indefensió.

Els meus ulls es van quedar fixats en aquella escena. Em sentia clavat a terra. Glaçat.

La meva il·lusió em mirava amb una barreja d’esglai i tristor. Tendresa violentada. Mai no havia vist un patiment semblant en un rostre. En un intent desesperat va treure forces del no res per poder aixecar un braç i atansar-me una mà, blanca, feble i tremolosa. La vaig prendre entre les meves. La fredor de la mort immediata em va corglaçar. Vaig voler escalfar aquells dits entre els meus. Era com si volgués atrapar una vida que s’esvaïa, fonent-se freda en la meva escalfor de vida inútil.

Els ulls se li tancaven. La vida, lentament, l’abandonava.

“La meva il·lusió… què t’ha passat?” Unes llàgrimes van començar a caure fredes per les meves galtes. Era un plor silenciós. Tenia el cor trencat. “La meva il·lusió… què t’havia passat?”. Era una pregunta desesperada. No esperava resposta. No la volia. Només desitjava que allò no estigués passant. Volia despertar-me d’aquell malson.

En un darrer esforç que semblava accelerar la seva dissort, la meva il·lusió, ferida de mort, va poder lligar alguns mots seguits.

“M’han atrapat. Ser la teva il·lusió no és fàcil. Jugues al límit. Hi poses massa el cor i això acaba sempre fora del guió general. La passió no és ben vista. El món és gris. El blau del cel és un miratge i la vida és una tragèdia mal escrita amb escadusseres escenes de comèdia. No hi ha lloc per als herois dels somnis en el món dels malsons. En el món real guanyen els dracs i els cavallers acaben esventrats als peus del monstre que se’l mira burleta mentre assaboreix el tendre cos de la princesa entre les seves dents. La poesia és una ofensa heroica a la brutalitat de la realitat.

No he pogut lluitar. No he estat prou forta. M’han derrotat. No t’he traït, això no. Però no he pogut vèncer al capdavall. M’han profanat. M’han esquarterat l’ànima. Han volgut acabar amb la teva il·lusió. No et deixis vèncer del tot, però. Segueix vivint. Fes-me renéixer si tens prou força. Segueix”.

Va esbossar un somriure trencat i trist i va tancar els ulls. Va acotar el cap i va fer una profunda inspiració.

La tenia entre els meus braços. Xop de la seva sang. Cada cop més freda. Respiració gairebé imperceptible. Silenci i solitud.

La meva il·lusió. El meu bé més preuat. Me l’havien arrabassat… Injustícia.

(Fi de la segona part de la trilogia)

Demà: tercera part

TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ (I): Una veu a cau d’orella

9 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Tota una vida que sentia una veu que em xiuxiuejava a l’orella i mai no m’havia adonat realment de la seva presència.

Sí que és cert que molts cops tenia la sensació que feia les coses com si algú me les manés. A voltes era com si tingués un esperonament extern que em decidís a dibuixar una història per la qual recórrer el meu camí. Una veu que m’animava a avançar.

Un bon dia, però, ho vaig entendre tot. Engrescat en una d’aquelles tasques que tan m’agraden com és la d’escriure un poema, em vaig adonar que l’emoció que em dominava era més gran del normal. Em sentia més empès que mai a compondre. Els versos brollaven dels meus dits a doll i no tenien aturador. Les paraules i els sentiments fluïen i es vessaven sobre el paper com no m’havia passat mai abans. Si de  tant en tant m’aturava no era perquè se m’hagués esvaït la inspiració, no. L’emoció era tan gran que em tremolaven les mans i m’havia d’aturar per apaivagar-me.

Aquella veu que m’havia semblat sentir altres vegades en moments d’excitació… o més aviat d’emoció o de… il·lusió, sí, d’il·lusió, era més audible que mai. Fins i tot em pareixia sentir una mena d’alè càlid i plaent a cau d’orella, com quan t’expliquen un secret amb aquell xiuxiueig que et fa pessigolles. La veu que sentia, però, tremolava presa de l’emoció. Uns mots d’ànim, gairebé incomprensibles es precipitaven sense ordre amb una excitació creixent repicant alegrement dins la meva oïda.

Tot d’un plegat em vaig girar en la direcció d’on sorgia aquella efervescent deu de mots . Em vaig quedar parat. No sabia què dir. Allà, al meu costat tenia uns ulls esbatanats, amb una mirada entremaliada que il·luminava una cara que amagava endins els llavis amb el gest d’aquell a qui l’han enxampat fent una malifeta innocent.

Era d’una bellesa impossible de descriure. Una bellesa que contenia tots aquells atributs que imagines quan has de descriure quelcom de preciós. Els ulls no m’apareixien ni blaus, ni verds, ni marrons, ni negres. Els cabells no m’eren rossos ni bruns, ni llargs ni curts. Era bella. Era engrescadora, atractiva i… il·lusionant. Preciosa.

“Qui ets?”, li vaig demanar.

“M’has enxampat…”. digué amb la boca petita i acotant el cap.

“No em dius qui ets? M’has espantat! Tinc la sensació, però, que et conec de fa molt de temps”.

“Fa molt temps que sóc amb tu”, digué amb timidesa. “De fet, des de sempre. Hem crescut plegats. He après molt de tu i de la teva manera de ser i això m’ha servit per poder-te ajudar molts cops. M’he fet a tu, i tu, no ho saps, però també t’has fet a mi i per això jo he esdevingut com sóc i tu vius com vius”.

“Qui ets?”, vaig tornar a demanar-li amb una divertida impaciència interrogant.

“Sóc qui et fa moure i qui et guia. Qui t’esperona i t’agafa de les orelles i qui t’estira per fer-te avançar per la vida. Sóc el teu alè. Et marco les fites i et premio quan les assoleixes. Sóc la il·lusió…”.

“Com? La il·lusió? Què vols dir?”. No cabia dins meu de la sorpresa per allò que m’estava passant. “Potser estic somiant”, vaig pensar.

“Saps què era aquesta veu que sempre senties a l’orella i que et deia per on havies de tirar? Era jo, la teva il·lusió per les coses. Saps què era l’alegria de les teves conquestes a la vida? Eren els meus petons i les meves abraçades de recompensa”.

No m’ho podia creure. Tenia allà, davant meu, el motiu de la meva vida. La il·lusió per les persones, les idees, per les fites, per la vida… Era fantàstica, lluminosa, radiant, alegre, esplèndida. La il·lusió de la meva vida.

“Com és que no t’havies presentat mai abans?”, li vaig demanar. “Per què has aparegut ara i així, de sobte?”.

“No tenia la intenció que em veiessis mai. Les il·lusions dels homes no ens manifestem obertament. Ja en tenim prou en guiar els vostres camins secretament. Confesso que si m’has acabat coneixent ha estat per un descuit meu. Porto tan de temps amb tu que m’has encomanat la teva força i amb les últimes experiències il·lusionants m’he fet tan gran que ja no m’he pogut amagar!”.

A partir d’aquell moment, em semblava que la meva vida encara estaria més guiada per la il·lusió. Fins al moment, no m’havia anat gens malament, de fet. Ara que, a més, la podria gaudir i tenir-ne cura i que era conscient de la seva existència real, encara havia de ser millor. Una vida menada per la il·lusió. Qui se’n podria resistir?

(Fi de la primera part de la trilogia )

Demà: Segona part…

TRILOGIA DE LA IL·LUSIÓ — TRAILER

8 Novembre 2010 a les 08:45 | Arxivat a Contes, Tales | 3 comentaris
Etiquetes:

Recomanació musical (extraordinària)

5 Novembre 2010 a les 14:30 | Arxivat a Blogs, Music | 2 comentaris
Etiquetes: ,

Avui en Leblansky al seu bloc Enceneu els llums! ha fet una recomanació que m’ha emocionat. M’ha agradat tant que no me’n puc estar de recomanar-vos-la des d’aquí.

Escolteu Alberta, de Goldmund en aquest meravellós video.

No us perdeu el seu bloc, però com que avui va de música, permeteu-me recomanar-vos que no deixeu passar les seves Merrie Melodies de cada divendres!

Espero que l’Anna Netrebko, que avui havia de tenir l’exclusiva del Tirant lo Bloc, em sàpiga disculpar per la competència. Segueix sent un dels meus amors platònics!

Recomanacions musicals (VI) – “Amami, Alfredo” [La Traviata], G.Verdi

5 Novembre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Music | 1 comentari
Etiquetes: , , ,

Primera recomanació operística de la sèrie. Vull compartir amb vosaltres el famós fragment “Amami, Alfredo” de “La Traviata” de Verdi.

És una peça que sempre m’ha commogut especialment. La versió que us proposo és la que va cantar a Salzburg, ara ja fa uns anys, l’AnnaNetrebko. M’impressiona molt com de l’aparent fragilitat d’aquesta soprano russa surt amb força el “Amami Alfredo” (al minut 3:25 del video que us adjunto), sense, ni tan sols, semblar que agafa força per cantar.

Genial. Sempre em recorre un calfred pel cos quan sento aquesta peça.

El color del sostre dels autobusos escolars americans

4 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Estats Units, United States | 2 comentaris
Etiquetes: , , ,

En un dels blocs que segueixo diàriament, Freakonomics, vaig llegir ahir un post en el qual, en Steven D.Levitt, un dels seus principals col·laboradors i alma mater d’aquest, juntament amb en Steven J.Dubner, es demanava per què els sostres dels autobusos escolars americans eren blancs mentre la resta del vehicle està pintat amb el característic color groc.

El mateix autor es responia a partir d’un article de l’any 1992 al New York Times en el qual es deia que la raó era poder rebaixar en 10 graus la temperatura interior a l’estiu a causa de l’efecte reflectant del color blanc.

En Levitt no ho veu clar i demana en el mateix post si algun dels seus lectors li pot justificar la resposta.

M’han semblat absolutament espectaculars i dignes de standing ovation dues de les respostes que transcric a continuació. Com es pot saber tant d’una cosa tant… curiosa?

El primer amb una “impactant” referència a l’albedo’!:

‘(…) School Bus Yellow is a particular color (wikipedia school bus yellow) the RGB is approximately 255,216,0. (FFD800 for the web developers out there).

What you want to compare is the albedo of the different colors. The albedo of white paint will be roughly .7 to .8. The yellow paint’s albedo will be somewhere around .5 to .6. (I’m just guesstimating that based on similar colors) The yellow will absorb about 40-50% of the energy while the white will only absorb 20-30%.

That is certainly enough to make a noticeable difference in the right conditions. There are way too many variables to completely nail it down here in a blog comment, but it certainly suggests that there is some basis in fact. Whether it’s a full 10 degrees difference under normal operating conditions – I don’t know’.

I l’altre, d’un expert en materials:

It’s not just paint. Google “bus kote.”

“Bus-Kote is a bight white, acrylic elastomeric, insulating ceramic, waterproof coating designed specifically for Buses and recreational vehicles. This high build rubber like coating waterproofs, insulates, soundproofs, beautifies and protects with a ceramic shield that expands and contracts with varying hot and cold temperatures plus resists thermal shock. Bus-Kote offers superior mildew resistance and ultraviolet ray reflectivity.

Originally designed as an insulating, reflective coating for school districts to use on the roofs of school buses to lower the interior bus temperature. This energy saving coating will reduce interior temperatures when hot and make interior temperatures more constant when cold due to ceramic insulation“‘.

El contrast és un tal Jorge que diu que viu a Espanya i que respon la següent “cutrada” sense cap mena de rigor:

Though I live in Spain, I was told in school 25 years ago that buses, police trucks and other vehicles that could be hijacked, were painted white on the roof to more easily locate them from the air in such event. I have no idea if that was true‘.

Mai m’hagués pogut pensar que el color dels autobusos escolars americans m’hagués donat un tema per poder compartir amb vosaltres!!!

Joies de la llengua (III) – “To reach for the stars”

3 Novembre 2010 a les 07:00 | Arxivat a Language | 2 comentaris
Etiquetes:

Aquesta és una expressió que alguns de vosaltres potser heu pogut llegir a la pestanya Jo mateix d’aquest mateix bloc, en la qual escric quatre ratlles mal comptades sobre mi. Per a mi és un principi vital.

“To reach for the stars” vol dir “voler els estels”. Expressa un desig d’aconseguir una fita molt difícil però no inabastable si s’hi fa un esforç. Res no és impossible o allò que es diu “Ho vàrem aconseguir perquè no sabíem que era impossible”.

“Volem els estels”. Somiem i volem fer que els nostres somnis siguin realitat, per això hi treballem i ho aconseguim. Sempre.

We will do what is hard

We will achieve what is great

And we reach for the stars

——————–

Anteriors JOIES DE LA LLENGUA

II. “Cherchez la femme”

I. “Una relazione galante”


Força, equilibri, valor i seny

2 Novembre 2010 a les 15:00 | Arxivat a Catalonia, Catalunya | 4 comentaris
Etiquetes: , ,

Ahir, els Castellers de Vilafranca van descarregar el 2 de 8 sense folra, fita considerada impossible fins a aquest moment en el món casteller.

Després d’aquest nou repte aconseguit, recordo el que vaig escriure el setembre de 2008:

“En la darrera Festa Major de Vilafranca, i mentre observava com les millors colles castelleres del país (els Castellers de Vilafranca, la Joves de Valls, la Vella de Valls i els Minyons de Terrassa), aixecaven, amb més o menys fortuna, les imponents torres humanes, pensava en com podríem traslladar els principis castellers (Força,EquilibriValorSeny) a l’acció cívica, social i política per mirar de superar el, al meu entendre i al de molts, crític moment en el qual viu el nostre país.

La força ens ha de servir per poder-nos enfrontar als qui tenen interessos contraposats a nosaltres (els qui necessiten els nostres recursos, els qui veuen amenaçada la seva identitat en l’existència i vigència de la nostra, …).

L’equilibri el volem per tal de poder aconseguir els nostres interessos sense malmetre les relacions amb el nostre entorn (població forana que viu en el nostre país, estats i comunitats polítiques amb les quals hem i haurem d’interactuar).

El valor sempre és necessari en tot procés que ens porti a un canvi. Un nou statu quo segur que comportarà enfrontaments, crisis, lluites, etc. L’objectiu final ha d’estar clar.

Finalment, el seny ens ha d’ajudar a fer les valoracions correctes davant de les noves situacions, i sobretot, ens de portar a fer, en tot moment, l’anàlisi objectiva que ens dugui a no recular per por de les incerteses degudes a càlculs erronis a curt termini.

Així doncs, em resulta pràcticament impossible d’entendre com un país que ha donat un fenomen com els dels castellers actuïi tant d’esquena a uns valors que, de ser aplicats i tinguts en compte, mai ens hauríem portat a raure en una situació de risc de supervivència com en la que ens trobem en aquests moments.

Potser ja és hora que comencem a fer la pinya i que quan iniciem el castell i ens sentim segurs del nostre lloc i d’on volem arribar comenci a sonar el toc de castell”.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: