#històriesdeltren 5 (3a part)

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

(si voleu llegir la segona part, clickeu aquí)

Tot sembla perdut. Tenim el vagó ple de renfeaires amb ganes de revenja. Entenc perfectament com es deuria sentir el zar en plena presa del Palau d’Hivern. El xampany s’ha vessat pel terra, els músics han deixat de tocar esporuguits i alguns filibusters els han pres els intruments. Un d’ells, maldestre, mira encuriosit un dels violins i mira de bufar, sense resultat, la punta de l’arquet pensant-se que és una flauta. ‘Animalet…’, penso entristit davant del que sembla el final d’una època.

No tot està perdut, però. Se m’acaba d’encendre una llumeta. En un dels racons del vagó hi ha un grup d’estudiants de la UAB que amb rostres de terror semblen no creure’s allò que estan veient. Corro cap a ells i amb esperit motivador, aprofitant els moments en els quals els invasors s’han adonat de la bellesa del nostre vagó i n’observen els detalls, presos d’una síndrome de Stendhal particular, els arengo a lluitar per les seves vides i honor i els exposo els meus plans per al contraatac.

Tinc estudiants de totes les carreres. Els d’Enginyeria els posaré a preparar barricades amb els seients isabel·lins. Els de Ciències calcularan les trajectòries dels projectils que farem amb els taps de xampany Billecart-Salmon i amb les llaunes de caviar de beluga del riu Ripoll. Els d’Economia gestionaran la logística d’aprovisionament i els de Medicina atendran els ferits. Les estudiants femella de Dret, Filologia i Comunicació faran d’escut humà i de ‘serveis auxiliars’ a la rereguarda, allò que els antics anomenaven ‘el reposo del guerrero’ atès que la batalla es presenta dura. (en una primera versió havia falsejat aquesta part dient que la missió real de les estudiants seria formar part de l’Estat Major, però m’ha semblat faltar exageradament a la veracitat d’aquests textos). Sembla que m’escolten i tot aquests estudiants! Un d’ells, s’erigeix en líder i, donant-me l’esquena i dirigint-se als seus companys els diu: ‘Em sembla un pla excel·lent, però primer de tot, proposo que fem una Assemblea per aprovar la nostra intervenció en aquest conflicte. No oblidem que som pacifistes i que estem en contra de qualsevol tipus de violència. A més, hem d’aprofitar per reclamar una major flexibilitat en els horaris, mai classes abans de les onze o un dia després de sortir de farra, hem de demanar la reducció d’assignatures (tres per carrera com a màxim!), conèixer les preguntes dels exàmens amb una setmana d’antelació i poder participar en sorteigs d’aprovats generals’. ‘Sí, sí!, votem! Votem! Visca la universitat sandinista!’ Respon enfervorida amb el puny enlaire la seva entregada audiència amb les seves rastes al vent.

‘Je suis epaté’, penso (quan vull ser transcendent reflexiono en francès, noblesse oblige…). Quin personal! Veig que no ens sortirem. Busco amb la mirada la deliciosa Anastàsia. És el meu darrer consol. Fa estona que l’he perdut de vista, però. Me la trobo a l’altra punta del vagó ballant el ‘Kalinka’ amb el rostre desencaixat per l’alcohol i envoltada de renfeaires que acompanyen les seves contorsions odalístiques picant de mans seguint la música d’un cello de l’orquestra de cambra tocat per un llauner polonès que venia amb la RENFE i que l’ha reconvertit, habilidosament, en balalaika. Jo, que me n’hi vaig.

Darrera meu sento com els corsaris ja han començat a atacar els estudiants a mitja votació sobre el nombre de capes del paper higiènic dels WCs de la Facultat de Veterinària. L’espectacle dantesc és de l’estil ‘Apocalipsi Caníbal’ però en 3D i amb esquitxades de sang i de vísceres reals. Ja res ni ningú no ens podrà salvar, penso… Tot d’un plegat veig com un pirata renfeaire ve cap a mi brandant, com si fos una ketana, la cama sanguinolenta d’una de les estudiants de la UAB que tot just li havia arrencat a queixalades. Quan estic a punt de rebre l’impacte del membre seccionat, i sense depilar, caiem tots a terra per l’efecte d’una forta ventada. Tot el lateral del vagó ha estat arrencat de soca-rel amb una explosió.

Els pirates de la RENFE fugen espaordits amb els ulls fora de les òrbites i els peus que els tocaven el cul. No entenc què passa fins que veig allò que els ha atemorit tant. Una brigada d’agents especials dels cossos de seguretat  dels FGC, armats amb pots de sabó i esponges es disposen a alliberar el tren abordat. Tots són calbs i clons de Don Limpio. Un exèrcit de mutants. Visca els ferrocates! Avall amb les línies de Rodalies!

No han d’obrir ni un sol pot de sabó. Els filibusters han tornat de nou al seu tren i aquest arrenca veloç, segurament cap a Terrassa o Rubí, allunyant-se d’aquelles armes de d’higienització massiva.

Els quatre supervivents malcomptats que restem dempeus, entre ells una Anastàsia plena del sutge immund dels seus captors, respirem alleugerits. La nostra heroïna russa entona, mel·lanconiosa, amb els ulls clucs i amb els seu dolç accent de Novogorod, la cançó ‘Libre’ de Nino Bravo.

Una llàgrima davalla per la meva galta mentre li estrenyo la mà i me la miro entendrit.

FI

#històriesdeltren 5 (2a part)

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

El viatge transcorre plàcid entre els camps daurats del Vallès. Al pas del tren, les joves camperoles vallesanes de pells turgents i rosades pel sol ens saluden alegrement amb els feixos de blat sota el braç. Al seu costat, els joves traginers canten rondalles populars alegres i picants mentre alguna parella s’escapoleix entre els pallers per alliberar els sentits i els desitjos. Virgili, de ben segur, es deuria inspirar en aquests paisatges per escriure les seves Bucòliques.

El camí de ferro solca el paisatge amb ritme alegre. El dringar de les copes de xampany servit per un diligent cambrer em torna a la realitat del vagó i dels meus companys de trajecte. ‘A la seva salut, senyoreta Anastàsia’, brindo amb la jove russa traductora de Carner a la llengua de Tolstoi que tinc asseguda al davant. El seu riure agut i sensual es mescla exquisidament amb l’andante que interpreten els músics del tren.

Ja queda poc per arribar a Sant Cugat. De sobte, però, el nostre tren fa una frenada brutal. Les rodes xisclen sobre els rails de ferro. Em taco el frac amb el xampany. ‘Quina contrarietat’.

Comencen a sentir-se alguns crits i gemecs entre el passatge. Què deu passar? Tothom s’aixeca i corre cap a un costat del vagó.

Ho veig de seguida. Al nostre costat un gran embalum ens tapa la llum del sol ponent. És un altre tren, però no és com el nostre. Ningú no entén res. Jo tampoc. ‘RENFE’ llegeixo en un dels laterals. ‘RENFE!’ repeteixo cridant. No sóc l’únic. Les dues síl·labes maleïdes van de boca en boca. El pànic s’apodera dels viatgers.

Pensava que era una llegenda urbana, però ara veig que és cert. Havia llegit sobre atacs de convois pirates de la RENFE a Ferrocarrils de la Generalitat. Darrerament, aquest tipus d’atacs s’estaven estenent. Els usuaris d’aquestes línies se sentien desheretats i desesperats i el seu objectiu eren els privilegiats viatgers dels FGC. Ens trobàvem davant d’un evident xoc de civilitzacions. Estàvem, doncs, a punt de ser abordats per despietats corsaris de les vies. Dit i fet, de sobte, una massa d’usuaris dels trens de rodalies s’abraona sobre nosaltres. Miro a un costat i un altre. Tothom prova de fugir. Prenc el comandament de la resistència. ‘No fugiu! Replegueu-vos! No deixeu els flancs descoberts!’. Això és una carnisseria. Les hordes atacants van guanyant terreny a cops de tupperware d’amanida d’arròs sense acabar i de diaris gratuïts.

(demà… el final)

Aquesta setmana la #històriesdeltren tindrà tres parts atesa l’extensió de la història èpica que s’explica.

#històriesdeltren 5 (1a part)

Realment és un luxe poder gaudir de segons quins trajectes en tren. Malgrat algun ensurt que pots tenir de tant en tant, com els fidels lectors d’aquestes històries ja recordaran, el recorregut ferroviari entre Sant Cugat i Sabadell, en les dues direccions, és el més proper que podem trobar a allò que s’anomena un luxe oriental en aquest país.

A vegades tinc la sensació que viatjo en l’Orient Express i que aquella senyora grassoneta que se m’asseu al costat és l’Agatha Christie i que aquell senyor dels bigotis és en Poirot. No sé…, viatjar en ferrocarril entre dues de les ciutats més chic de Catalunya té un punt de glamour que ni tan sols la presència massa freqüent dels estudiants de la Universitat Autònoma aconsegueix eliminar.

No estic segur si aquest charm especial del viatge passat Sant Cugat. Em fa cosa aventurar-me més enllà de la ciutat del Monestir. Sé que al final del trajecte hi ha Barcelona. No hi tinc tirada a anar-hi. Em costaria adaptar-me al cosmopolitisme de la ciutat que, gràcies a la ‘megagincana’ del 1992 i als seus governs progressistes, bicicletaires i d’esquerres multicultis, es va convertir en un fantàstic parc temàtic de Gaudí i la paella i on pots passejar mig nu pels seus carrers amb un barret de mexicà encaixat al cap. De la gent de Barcelona que conec, n’hi ha algun que fins i tot parla català i ho fa amb una entendridora manca de vocals neutres que els fa obrir la boca d’aquella manera tan grotescament captivadora. Però bé, aquest no és el tema d’avui. Me n’he anat sense voler.

Avui és un dia especialment esplendorós. Sabadell ens acomiada amb aquella elegància noucentista que ciutats properes, com la inefable Egara mai tindrà. En l’aire hi ha un ambient elegant amb olor a perfum car (hi ha perfumeries bones a Terrassa?). Es respira serenitat i intel·lectualitat. Tots els viatgers amb els seus llibres cultes a les mans (llibres de veritat, no la porqueria electrònica ‘progre’ aquesta que pretén substituir el paper i que converteix els lectors en vulgars jugadors de ‘marcianets’), llegint diaris d’ordre (encara que siguin en castellà) i amb una absència absoluta de l’horrorosa i illetrada premsa gratuïta i populista. Ningú porta auriculars com si fos un ‘raperu’ del Bronx. De fet, en un dels costats del vagó, tenim l’habitual grup de cambra interpretant algunes peces menors de Schubert per amenitzar el viatge. La setmana passada tocaven adaptacions de la Wassermusik de Händel.

De fons, tapat per la música de corda, se sent la remor de com un servent públic dels FGC s’encarrega, contundentment, d’un estudiant (segur que no era de Sabadell) que pretenia pujar al tren amb la seva llardosa bicicleta. O vas en tren, o vas en bicicleta, noi! Farà una certa gràcia veure els ferros rebregats del velocípede sota les rodes del tren.

Porto el corbatí ben ajustat, el xarol dels botins ben lluent i la ratlla dels pantalons ben marcada. Tinc al barret a la falda i somric de satisfacció. La vida és meravellosa.

Comença el viatge…

(demà… continuarà)

#històriesdeltren 4 (2a part)

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

‘Jove, necessito que m’ajudi’, em diu la dona d’aspecte repulsiu i amb una expressió desesperada al rostre.

Tot d’una comença a patir convulsions. La seva parella se la mira amb terror i intenta apartar-se’n. Ella, però, l’agafa pel coll amb les dues mans. Amb això que de la seva boca comença a sortir com una mena de vòmit verd i llefiscós amb uns grumolls de la mida de cireres que s’estén ràpidament per la seva roba i pel terra. Faig un salt per apartar-me’n. Veig que la resta del passatge s’ha aixecat dels seus seients i s’amuntega esporuguit  al fons del vagó. Me n’hi vaig amb quatre gambades.

Quan em giro veig com la dona ha rebentat completament i del seu interior surt, amb un gran bram i una espectacular esquitxada de l’esmentat vòmit verd, una mena d’ésser semblant a Jabba the Hutt però més repugnant, encara. L’home, jeu al seu costat amb els rostre desencaixat, fins que la bèstia es gira, se’l mira, i d’una mossegada li arrenca el cap. ‘Ohhhh’, diem  tots alhora. Amb els llavis plens de sang la bèstia ens mira i diu: ‘Vull més… tinc gana!’ amb una mena de veu que semblava més un rot que una altra cosa.

Veient que els altres passatgers són gent gran, estudiants de la UAB i dues nenes uniformades d’escola posh, i copsant la manca de lideratge del grup, decideixo prendre el control de la situació. D’això se’n diu ser proactiu.

‘La bèstia té gana, algú de nosaltres s’haurà de sacrificar per salvar la resta. Hi ha algun voluntari o fem un sorteig?’, dic amb veu de comandament.

Una de les col·legiales posh diu: ‘Anda como la leyenda de Sant Jordi que nos explicaron en la clase de catalanufo’, i es posa a riure junt amb la seva companya. Pres d’un atac d’ira sobiranista, un dels estudiants de la UAB amb pinta de kumba agafa les nenes per les trenes i les llença cap al Jabba dels ferrocates. Aquest, les agafa al vol i se les menja de cop, amb les motxilles de ‘Monster High’ incloses.

Tots ens posem a aplaudir de manera espontània i entusiasta i observem, amb sorpresa, com en Jabba es transforma, lentament, en una dolça criatura vestida de pubilla catalana amb les memòries (els tres volums!) del President Pujol sota el braç i el ‘Rosor’ cantat per la Núria Feliu de fons. La noia s’aixeca, agafa de la mà el jove separatista impulsiu que li ha llençat les dues nenes i es fan un ‘petó de cine a dalt de la cadira’.

Els senyors grans i jo, presos per l’èxtasi del que acabem de viure ens arrenquem amb el cant del ‘Virolai’. Mestrestant, els joves estudiants de la UAB ens miren embadalits i se sorprenen d’entendre la lletra de la cançó i es posen a cantar-la amb nosaltres. Uns fan els acompanyaments amb flautes i uns gossos balladors que treuen de les motxilles, els altres es giren les gorres de l’inrevés i rapegen arítmicament el ‘Guieu-nos cap al ceeeeeel’, la resta alcen els braços al cel, tanquen els ulls i segueixen amb el moviment dels seus cossos la música de la cançó mentre es passen un mai ben carregadet i fumejant.

Qui m’ho anava a dir a mi que viuria una experiència mística com aquella en els Ferrocarrils tornant de Sabadell…

FI

#històriesdeltren 4 (1a part)

M’assec al costat de la finestra. Busco el llibre dins la motxilla. Quan estic a punt d’obrir-lo aixeco el cap. No me n’havia adonat dels meus companys de seient més propers. Quin horror! Davant meu tinc els dos éssers, suposadament humans, més repulsius que he vist mai!  Són insultantment lletjos. Mai havia vist una desgràcia estètica d’aquestes dimensions!

Aparentment, un és un ésser humà femella i l’altre és mascle. Parlen entre ells. Intento llegir, però no puc. La meva ment no es pot concentrar en l’espessa lectura que estic intentant pair aquests dies. Deso el llibre. La mirada se me’n va cap als dos individus que tinc davant meu.

Deuen tenir uns cinquanta anys. No només són lletjos. Van bruts. Molt bruts. Els cabells són greixosos. Ella porta els cabells tenyits de fosc però dos dits d’arrel es veuen blancs. El cabell gris i arrissat d’ell és com un carrer de Moscou el mes de gener, però no són volves de neu, no. És caspa. Una caspa històrica, de dies o mesos que ja cohabita simbiòticament amb la merda enganxada en aquells cabells.

Ell va sense afaitar. Els dos tenen una dentadura que fa feredat. Potser la pitjor, però, és la d’ell. Les dents són grogues. Li falten, que jo pugui veure, un parell d’ullals. Per les restes que hi detecto enganxades, dedueixo que no s’hi ha passejat un raspall per molt de temps. Quan obre la boca, un fil de saliva enganxa els dos llavis fins que es trenca. Quan parla llença capellans.

Estan comentant problemes amb els seus fills adolescents. Un pensament horrorós en ve al cap: ‘Com es poden haver reproduït amb aquell aspecte tan repulsiu?’. M’imagino que només pot haver estat mitjançant un sistema mixte de reproducció sexual asincrònic. Ell, hauria deixat anar el seu material genètic per qualsevol lloc del pis en la forma d’espores de generació onanística i ella l’hauria recollit posteriorment. El respecte que us tinc com a lectors m’impedeix aprofundir més en la tècnica d’aquesta captació de la seva aportació per part de la part femenina. Que cadascú s’ho imagini, si s’hi atreveix.

Per altra banda, quina descendència pot haver sortit de la combinació d’aquella lletjor tan brutal? No m’hauria estranyat si en un moment determinat els gens d’uns i altres s’haguessin negat a recombinar-se per no seguir perpetuant aquella desgràcia estètica.

Fan pudor. Una ferum repugnant. És una barreja de suor agra amb humitat resclosida. Molt desagradable. No m’atreveixo a mirar la pobreta escolar ‘posh’ uniformada que tinc asseguda al costat. Sento com intenta evitar les basques que li vénen. Quan arriba la seva parada fuig corrents. Veig que vomita a l’andana.

Estic absort en la contemplació d’aquella degeneració humana tan dantesca quan, tot d’un plegat, un alè putrefacte em colpeja violentament els narius. Ella m’està mirant i m’està parlant!

Glups…

#històriesdeltren 3 (2a part)

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

De cop entren cinc ésser humans femella indescriptibles. He de parar un moment i agafar aire per poder descriure la meravella que tenia davant dels meus ulls. Són d’una bellesa inqualificable. Una bellesa bestial i carnalment demolidora. Tinc cinc ‘aparatus’ mirant-me lascivament i que es comencen a  contornar com si estiguessin en un peepshow. Una, agafada de la barra central, una altra, recolzada en uns seients més enllà i treient el cul i els malucs cap enfora, una altra, enmig de la plataforma fent el gest de James Bond amb la pistola dels títols de crèdit de les pel·lícules en qüestió, i les altres dues abraçades amb un posat extremadament carinyós entre elles. Totes mirant-me fixament i insinuant-me, de lluny, marranades amb els llavis i la llengua. De fons, per un fil musical sobrevingut, sona la famosa cançó guarrota francesa ‘Je t’aime’.

Com ja sabeu de la primera part d’aquesta història, avui tinc un dia molt transcedent. Estic molt filosòfic i reflexiu i no és el dia més propici per deixar-se emportar per les passions més baixes… a priori… sempre dic que hem de ser flexibles, però. La veritat és que els cinc exemplars de caça major que tinc al davant et deixen sense alè. Per mi que són estudiants de Dret. La seva indumentària no és molt espectacular… Bé… la veritat és que ara a la ‘uni’ et trobes de tot i ja no et sorprèn res. Hi ha des de la típica tirada amb jersei de llana dolent ple de boles i malles mig arremangades i serrell tallat en una ‘herriperruqueria’ de Mondragón, a la ‘semiposh’ ‘vullperòemquedoamitges’ full equip amb blackberry amb funda rosa, complements Tous i roba de marca comprada a l’outlet de torn.

Deia que els vestits no són espectaculars (sóc home i no em fixo massa en la roba femenina… vaig més enllà, sóc més profund, per dir-ho d’alguna manera) però tenen un punt treballadet, així com també el maquillatge i la ferralla complementària. I deia que són de Dret perquè és l’única carrera, juntament amb Comunicació i les de lletres en general, que deixen temps suficient al personal per a aquestes vel·leitats estètiques. Oi que mai heu vist un estudiant d’enginyeria o de ciències ben vestit, maquillat o, m’atreviria a dir, fins i tot dutxat? Doncs això. La meva deducció, doncs, té un punt de lògica. No m’ho negareu.

Tornem, però, a l’espectacle. Distret en aquestes dissertacions, no m’he adonat del Paradís que se’m presenta davant dels meus ulls. Els cinc cossos ardents que tinc al davant (ja sé que no és correcte referir-se a una senyora amb una sinècdoque com aquesta, però m’ho haureu de permetre en uns moments com aquests) es comencen a treure tot el que porten… Les peces de roba comencen a volar pel vagó, samarretes per aquí, bruses per allà, pantalons per un costat, faldilles per l’altra, etc… Un festival. Tot d’un plegat, encegat per l’orgia tèxtil que vivia i ja dempeus amb els braços alçats i ballant un sirtaki, em trobo envoltat d’un núvol de llenceria que cau lentament sobre meu. Les cinc deesses de la luxúria ferroviària vénen, nues i calentes, cap a mi…

- Jove, és aquest el tren que va a Rubí? – davant meu una iaia afable em sacsejava mentre em preguntava. M’havia despertat de cop i el conyàs de llibre d’economia m’havia caigut a terra a la primera clucada d’ulls. Aquella senyora m’acabava de despertar d’un somni deliciós… Per uns segons la vaig odiar molt.

#històriesdeltren 3 (1a part)

Avui em trobo molt immers en la meva lectura. Hi ha llibres que t’enganxen molt, i ja pots tenir al costat els típics estudiants de la UAB, amb les seves converses de P3, que no et distreus per res del món. Les parades van passant una darrere l’altra.

De fons, sento la remor de la massa humana amb la qual comparteixo vagó. Només quan passo de pàgina em connecto, imperceptiblement, per uns moments a l’entorn. Escolars que criden i s’estomaquen. Universitaris que ronquen ja de bon matí. Informàtics i ‘guiris’ emocionats que treballen a Sant Joan amb les seves dissertacions sobre les injustícies de les seves feines, de les tapes que han provat en un ‘bareto’ de Barcelona, dels seus puerils i descontextualitzats plans de futur, etc.

Tot flueix al meu voltant. Com frueixo amb la lectura que tinc a les mans. Es tracta d’un assaig sobre la situació econòmica actual. No us dic el nom perquè segurament no us interessa i, a més, direu que sóc un fatxa i un ultraliberal per llegir segons què… Com que ja us començo a conèixer a tots una mica, oi? A veure si baixeu de la bicicleta i us poseu una corbata per variar de tant en tant! (amb carinyo, això sempre).

Quina pau de viatge… Feia temps que no em trobava en una situació semblant. Acabo un capítol i aixeco el cap per reflexionar amb els ulls mig oberts i aguantant-me la barbeta amb una mà. Avui porto coll alt i americana de vellut i em sento intel·lectualment transcendent.

Òndia! (de fet, penso una altra paraula… més contundent , però que no reproduiré en aquest text per mantenir el registre elevat que el caracteritza). Encara no hem arribat a l’Autònoma, és la propera parada, i el vagó és completament buit! Què ha passat avui? Em poso una mica nerviós.

Arribem a l’estació de la universitat. S’obren les portes. Algú les ha obert des de fora, sembla. L’andana, però, és buida…

(el proper dijous, 1… continuarà)

#històriesdeltren 2 (2a part)

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

Davant meu l’estudiant d’empresarials de faccions no massa agraïdes s’està transformant. Les faccions de la cara li canvien. Unes enormes arrugues li comencen a solcar el rostre. Els cabells comencen a emblanquinar-se. Mica en mica, la universitària dels apunts ‘Hello Kitty’ s’està convertint en una vella de quaranta anys! Em recorda una d’aquelles escenes de les pelis de l’Indiana Jones quan els dolents es tornen vells de cop i s’acaben desfent en  pols. Aquí, a la part final, però, no hem arribat.

Estic paralitzat pel terror. La noia se m’abraona. Sembla que em vol dir alguna cosa. No pot, no li surten les paraules. Un alè de mort li surt de la boca. Quin fàstic! Però com pot ser tan gore això dels ferrocates, Déu meu! Vull un cotxe!

Finalment, pot parlar. ‘No t’espantis, no t’espantis’ em diu. ‘No, no m’espanto! Una paia se’m mig desintegra al costat i em quedaré tan tranquil… no et fot!’, penso. No goso dir res, però. Ella segueix amb el seu relat en un català artificiós sense ‘a’s neutres i farcit de ‘algus’ i ‘pues’. Fent un esforç, però, l’arribo a entendre.

‘Sóc víctima d’un encanteri (ella diu ‘hechís’, però jo he preferit normalitzar la seva prosa per a una millor comprensió dels lectors). Fa molts anys vaig començar a estudiar empresarials. No m’agradava gaire. Vaig començar a fer campana de les classes i passava més temps al bar que no pas a l’aula. Un bon dia vaig conèixer uns nois. Eren més grans que jo. No sé què hi feien allà. Em van començar a emborratxar amb Voll Damms’. ‘Cutres…, em dic a mi mateix (perdó). ‘Finalment, em desperto en una taverna del port. Al meu voltant, aquells nois ballaven i cantaven al meu voltant. “Clavelitos, Clavelitos…”. Ho vaig veure clar. Eren membres de la Tuna… M’havien segrestat i em tenien com a víctima d’una de les seves farres. Em vaig deixar anar derrotada. Vaig veure uns tres litres de ‘Agua de Valencia’ i des d’aquell dia em vaig convertir en una mena d’immortal. Era un d’ells, no envelliria mai de la vida. Només tornaria a la meva edat real si un príncep blau (en la versió original: ‘prínsipe asul’) em cridava a l’orella (no em preguntis el per què d’aquesta burrada d’encanteri, però és així i aquesta és l’explicació que vaig trobar per internet). Has estat tu… finalment, qui m’ha alliberat del malefici’. Conclou amb aquestes paraules. ‘Espero que no em vulgui fer un petó. Puc trallar perfectament, si ho intenta’, em dic a mi mateix.

Dit això, però, recull les seves coses, s’aixeca i baixa a la parada de Sant Cugat. Jo, paralitzat, em quedo al meu seient i em passo de llarg d’estació. Baixo a Valldoreix i torno caminant a casa. Una mica d’exercici i d’aire fresc m’aniran bé per recuperar-me de l’ensurt. Això del tren cada dia està pitjor.

FI

#històriesdeltren 2 (1a part)

Avui no puc llegir al tren. Estic cansat i vull descansar. Com que Sabadell Rambla és començament de trajecte puc seure. Hi ha lloc, però malgrat això, una noieta d’edat universitària se m’asseu al costat. S’ha perfumat per anar a classe. No sé si això és bo o no. Diria que la colònia és de les barates, però no ho afirmo. Per anar a segons quines facultats jo no em posaria ni ambientador de l’Hacendado. M’explico, oi? De la carpeta verda de l’Autònoma treu uns apunts. Tinc com una nyonya que em fa tancar els ulls però els sorollets que fa la nena amb les gometes de la carpeta i el remenar de fulls no em deixen concentrar-me en la meva son.

M’ha desvetllat! Coi de fressa! Farem el xafarder, ves! Faig una mirada al material que remena la criatura. Són els típics apunts de nena: lletra arrodonida i regular, línies rectes, les idees exposades en forma de títols, subtítols i ‘bullets’, i moltes paraules i paràgrafs marcats amb fluorescent groc i rosa. Tant endreçat i ben escrit tot que fa ràbia. Els títols, no podia ser d’una altra manera, estan subratllats amb retolador verd (edding 1200, estimo).

La noia se n’adona que estic mirant el que fa. Somriu. Es deu pensar que ha lligat. Molt lluny de la realitat. Per a mi, aquelles no són hores de cacera i, a més, és molt lletja, pobreta, molt. Què hi farem. Li torno el somriure. El faig molt fals per tal que copsi que les seves expectatives amb mi no tenen cap fonament. Es posa a llegir els seus apunts ‘Hello Kitty’.

Jo, també. Ja posats, anem a veure què estudia la perla aquesta. Sembla que són apunts d’alguna cosa d’empresarials perquè parla de ‘los elementos del cash flow’, en castellà, això sí. La universitat catalana ja ho té això.

Llegeixo amb atenció. La nena sembla que s’incomoda, però. La veritat és que no m’hi veig massa bé i potser m’hi acosto massa. A més, m’ha vingut un esternut i no m’he pogut tapar la boca a temps i he deixat el seu full ple de petites taquetes… ‘Quina marranada’, penso, mentre ens mirem amb la noieta que s’ha espantat i jo arronso les espatlles volent dir ‘és el que hi ha’.

Segueixo llegint i detecto un error descomunal en els apunts. Se m’escapa un ‘Apa! Quina cagada!’ cridant a sac. L’estudiant lletja es torna a sobresaltar i em mira indignada ‘Però què dius?’ em replica.

‘Però tu has vist el que posa aquí?’, li dic. Ara el que m’emprenyo sóc jo. De cop, però, em quedo glaçat…

(el proper dijous, 23… continuarà)