Wasteland

22 Novembre 2010 a les 08:00 | Arxivat a Contes, Tales | 4 comentaris
Etiquetes:

Enmig del camp devastat, la vida esdevé excepció. Fixa, palplantada al bell mig d’aquell recentment nascut no-res, una figura s’alçava immòbil i delineava l’horitzó a contrallum.

De prop, una lleu brisa li despentinava el cabells i els voleiava ancorats al seu cap. La mirada buida i vidriosa fitava la terra davant seu.

Sol. Acompanyat d’un silenci que al mateix temps l’abandonava a cada moment. Després del brogit de la batalla, del so dels acers en apoteòsics xocs mortals, crits d’ànim, de por, de dolor. Brunzir de fletxes que tapaven, momentàniament, la llum del sol i que queien letals aplomades sobre cossos que s’escapolien indefensos d’altres armes més previsibles.

Derrota. El vencedor ha marxat deixant un llegat de mort i destrucció. Victòria inútil per innecessària, amb l’absència de la consciència del que s’ha guanyat. El que guanya no s’endu el premi i el que perd no pot viure sense el que li han pres. Injustícia d’un repartiment obligat per la brutalitat de la guerra.

Només ell restava dempeus. Massa fort per haver caigut amb els altres però massa feble per poder venjar la derrota.

I no es mou. El vent gèlid segueix despentinant un cap que sagna, brut del sutge de la mort repartida que l’ha esquitxat. Brut amb el dolor de les seves pròpies ferides. Només parpelleja. Els ulls segueixen clavats vers el camí pel qual han fugit els covards vencedors. Dolor i odi per la derrota i l’abandonament. Cruel és el final del supervivent vençut obligat testimoni de la seva derrota.

Una llàgrima s’estira. Baixa dubtosa per la galta i neteja amb l’estela que dibuixa el seu camí pel rostre embrutit.

Les parpelles cauen i arrosseguen amb elles el pes de tot el cos. Cau a terra.

Es rendeix.

4 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. Molt ben narrat, m’ha recordat un poema de Màrius Torres: “Així un núvol es fon i deixa el cel més blau. / Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau, / i s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur, / sobre els camps, pels camins on ja no va ningú. / Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund… / Déu meu, ja estic a punt. / Ja vençut, però encara sota el meu estendard.”

    • Gràcies per aquest fantàstic comentari, Alyebard. Coneixia aquest poema però no hi pensava quan vaig escriure “Wasteland”.

  2. Maco! Com insinua l’Alyebard, s’acosta més a un poema que un conte (i d’aquesta manera els adjectius no li pesen tant ;-)).

    • Aquesta era la idea, SM! A vegades va bé deixar-se anar!😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: