#històriesdeltren 3 (2a part)

1 Març 2012 a les 09:00 | Arxivat a Contes, historiesdeltren, Tales | 11 comentaris

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

De cop entren cinc ésser humans femella indescriptibles. He de parar un moment i agafar aire per poder descriure la meravella que tenia davant dels meus ulls. Són d’una bellesa inqualificable. Una bellesa bestial i carnalment demolidora. Tinc cinc ‘aparatus’ mirant-me lascivament i que es comencen a  contornar com si estiguessin en un peepshow. Una, agafada de la barra central, una altra, recolzada en uns seients més enllà i treient el cul i els malucs cap enfora, una altra, enmig de la plataforma fent el gest de James Bond amb la pistola dels títols de crèdit de les pel·lícules en qüestió, i les altres dues abraçades amb un posat extremadament carinyós entre elles. Totes mirant-me fixament i insinuant-me, de lluny, marranades amb els llavis i la llengua. De fons, per un fil musical sobrevingut, sona la famosa cançó guarrota francesa ‘Je t’aime’.

Com ja sabeu de la primera part d’aquesta història, avui tinc un dia molt transcedent. Estic molt filosòfic i reflexiu i no és el dia més propici per deixar-se emportar per les passions més baixes… a priori… sempre dic que hem de ser flexibles, però. La veritat és que els cinc exemplars de caça major que tinc al davant et deixen sense alè. Per mi que són estudiants de Dret. La seva indumentària no és molt espectacular… Bé… la veritat és que ara a la ‘uni’ et trobes de tot i ja no et sorprèn res. Hi ha des de la típica tirada amb jersei de llana dolent ple de boles i malles mig arremangades i serrell tallat en una ‘herriperruqueria’ de Mondragón, a la ‘semiposh’ ‘vullperòemquedoamitges’ full equip amb blackberry amb funda rosa, complements Tous i roba de marca comprada a l’outlet de torn.

Deia que els vestits no són espectaculars (sóc home i no em fixo massa en la roba femenina… vaig més enllà, sóc més profund, per dir-ho d’alguna manera) però tenen un punt treballadet, així com també el maquillatge i la ferralla complementària. I deia que són de Dret perquè és l’única carrera, juntament amb Comunicació i les de lletres en general, que deixen temps suficient al personal per a aquestes vel·leitats estètiques. Oi que mai heu vist un estudiant d’enginyeria o de ciències ben vestit, maquillat o, m’atreviria a dir, fins i tot dutxat? Doncs això. La meva deducció, doncs, té un punt de lògica. No m’ho negareu.

Tornem, però, a l’espectacle. Distret en aquestes dissertacions, no m’he adonat del Paradís que se’m presenta davant dels meus ulls. Els cinc cossos ardents que tinc al davant (ja sé que no és correcte referir-se a una senyora amb una sinècdoque com aquesta, però m’ho haureu de permetre en uns moments com aquests) es comencen a treure tot el que porten… Les peces de roba comencen a volar pel vagó, samarretes per aquí, bruses per allà, pantalons per un costat, faldilles per l’altra, etc… Un festival. Tot d’un plegat, encegat per l’orgia tèxtil que vivia i ja dempeus amb els braços alçats i ballant un sirtaki, em trobo envoltat d’un núvol de llenceria que cau lentament sobre meu. Les cinc deesses de la luxúria ferroviària vénen, nues i calentes, cap a mi…

– Jove, és aquest el tren que va a Rubí? – davant meu una iaia afable em sacsejava mentre em preguntava. M’havia despertat de cop i el conyàs de llibre d’economia m’havia caigut a terra a la primera clucada d’ulls. Aquella senyora m’acabava de despertar d’un somni deliciós… Per uns segons la vaig odiar molt.