#històriesdeltren 2 (2a part)

23 Febrer 2012 a les 09:00 | Arxivat a Contes, historiesdeltren, Tales | 15 comentaris

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

Davant meu l’estudiant d’empresarials de faccions no massa agraïdes s’està transformant. Les faccions de la cara li canvien. Unes enormes arrugues li comencen a solcar el rostre. Els cabells comencen a emblanquinar-se. Mica en mica, la universitària dels apunts ‘Hello Kitty’ s’està convertint en una vella de quaranta anys! Em recorda una d’aquelles escenes de les pelis de l’Indiana Jones quan els dolents es tornen vells de cop i s’acaben desfent en  pols. Aquí, a la part final, però, no hem arribat.

Estic paralitzat pel terror. La noia se m’abraona. Sembla que em vol dir alguna cosa. No pot, no li surten les paraules. Un alè de mort li surt de la boca. Quin fàstic! Però com pot ser tan gore això dels ferrocates, Déu meu! Vull un cotxe!

Finalment, pot parlar. ‘No t’espantis, no t’espantis’ em diu. ‘No, no m’espanto! Una paia se’m mig desintegra al costat i em quedaré tan tranquil… no et fot!’, penso. No goso dir res, però. Ella segueix amb el seu relat en un català artificiós sense ‘a’s neutres i farcit de ‘algus’ i ‘pues’. Fent un esforç, però, l’arribo a entendre.

‘Sóc víctima d’un encanteri (ella diu ‘hechís’, però jo he preferit normalitzar la seva prosa per a una millor comprensió dels lectors). Fa molts anys vaig començar a estudiar empresarials. No m’agradava gaire. Vaig començar a fer campana de les classes i passava més temps al bar que no pas a l’aula. Un bon dia vaig conèixer uns nois. Eren més grans que jo. No sé què hi feien allà. Em van començar a emborratxar amb Voll Damms’. ‘Cutres…, em dic a mi mateix (perdó). ‘Finalment, em desperto en una taverna del port. Al meu voltant, aquells nois ballaven i cantaven al meu voltant. “Clavelitos, Clavelitos…”. Ho vaig veure clar. Eren membres de la Tuna… M’havien segrestat i em tenien com a víctima d’una de les seves farres. Em vaig deixar anar derrotada. Vaig veure uns tres litres de ‘Agua de Valencia’ i des d’aquell dia em vaig convertir en una mena d’immortal. Era un d’ells, no envelliria mai de la vida. Només tornaria a la meva edat real si un príncep blau (en la versió original: ‘prínsipe asul’) em cridava a l’orella (no em preguntis el per què d’aquesta burrada d’encanteri, però és així i aquesta és l’explicació que vaig trobar per internet). Has estat tu… finalment, qui m’ha alliberat del malefici’. Conclou amb aquestes paraules. ‘Espero que no em vulgui fer un petó. Puc trallar perfectament, si ho intenta’, em dic a mi mateix.

Dit això, però, recull les seves coses, s’aixeca i baixa a la parada de Sant Cugat. Jo, paralitzat, em quedo al meu seient i em passo de llarg d’estació. Baixo a Valldoreix i torno caminant a casa. Una mica d’exercici i d’aire fresc m’aniran bé per recuperar-me de l’ensurt. Això del tren cada dia està pitjor.

FI

15 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. Aviat hauràs d’aprendre Sindarin i Quenya per entendre els apunts dels del tren. Espera, ja veuràs ja quan en comptes d’elfs pugin els orcs…

  2. Ei, ei, eeeeiiiiii!!! Per començar, el teu protagonista ha d’anar de pet (però de pet, eh!) a la cadira de pensar: què vol dir això de “vella de quaranta anys”? Pensava que avui arreglaries aquest protagonista cregut i perdigonaire, però ara sí que veig que l’acabes d’arreglar. A la foguera la Hello Kitty per bruixa i a la foguera el paio per… perquè ho dic jo.

  3. Ets un provocador pocasolta, fantàstic!!!
    Llàstima no se t’hagués encruspit o besat si això és pitjor per a tu !
    Aquest sentiments me’ls fa escriure la teva frase….
    -s’està convertint en una vella de quaranta anys! -….

  4. Ha,ha,ha, la Montse i jo hem respost a l’uníson, mogudes per la mateixa indignació.
    Si Montse, si, tots dos o tres a la foguera !!!

  5. i pensar que paguem per aquest servei de ferrocarrils…….almenys n’ha sortit una història amb final feliç. No t’ha fet cap petó

  6. Que jo sàpiga no ets un “treintañero” (com és diu en català, Pompeu?)….per aquesta fixació que tens amb els que passen la barrera dels 40, et mereixies el petó i, fins i tot, un esternut!

  7. I és que no te’n pots refiar dels hechissus que fan els de la Tuna. Per cert, com les altres Montserrats: ves que no et pilli … vella de 40 anys! t’enviaré un hechís (salut! gràcies!) que et farà caure les dents!

  8. Quina imaginació. Però en aquest cas, i en general també, és millor tenir tírria als de la Tuna abans que als ferrocarrils!

  9. Alyebard: no m’anticipis episodis i personatges que segur que vindran!
    Montse: ja sabia jo que la frase de l’edat em crearia problemes… tenia una veueta que m’ho deia!
    Carme J: pensava que la frase dels quaranta anys passaria per alt. Mai no he tingut cap intenció provocadora…😉
    Joan: la veritat és que no ens podem queixar per com ha acabat!
    Yaiza: tu ja passes dels quaranta? Ja deia jo…
    Clídice: no entenc aquestes reaccions, la veritat…😉
    Xexu: això de la Tuna és una plaga bíblica!

    • Sento dir-te que els 40 em queden molt lluny…però sóc solidària…

      • Gràcies Yaiza, per la solidaritat, la mi també em queden molt lluny, però per excés…. no per defecte com a tu !!! ha,ha,ha.

        • 🙂 Els anys són vida!

  10. Escolta, tu vols que agafi por als catalans, oi?? Mare meva, quan torni a casa hauré de buscar una altra manera d’anar a la Facultat…

  11. Yáiza: tu no saps com estan els ferrocates últimament!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: