Preludi d’un atac

4 Febrer 2011 a les 09:00 | Arxivat a Contes, Tales | 4 comentaris

De Llevant a Ponent passejà l’esguard. La llum incipient del dia s’aixecava per darrere la carena verda que tenia al seu davant. Més avall, a la falda de la serra de turons, esperava esporuguida i indefensa la fortalesa enemiga.

Sobre el cavall, el llorejat mariscal passava revista a les tropes. La soldadesca impacient i afamada de botí semblava no poder esperar. Feia mesos que havia començat la campanya i poques havien estat les victòries. Triomfs escadussers i cars en temps, materials i vides. Per fi, davant d’ells, es presentava com un regal del cel, aquella presa atractiva i feble. Esperaven el senyal per abraonar-se despietadament sobre els murs de l’enclavament. Com la fera abans de l’atac, semblaven ensumar el terror i la debilitat amb el qual els esperaven les tropes refugiades en aquells murs esdevinguts ratera. Totes les mirades seguien el pas del mariscal. Un pas que seguia una trajectòria repetida per davant de les files dels soldats. El seu rostre no semblava traspuar cap senyal. Tots ho veien clar, ningú no podia esperar més. Què impedia que el sabre del capitost s’alcés per damunt del seu cap i en baixar manés l’atac?

Prou que veia la viabilitat de l’atac. No hi havia risc. Les baixes serien minses, de ben segur. La fortalesa cauria d’una bufada. Amb tot, però, hi havia alguna cosa que l’aturava. Era una barreja de sentiment de pietat i de desencís. Què en trauria d’una victòria com aquella? Hi ha honor en les victòries sense èpica? El botí és prou recompensa per a un soldat com ell? Tants anys amb el desig continuat d’acumular riqueses en les seves accions de guerra i ara que tenia a l’abast un petit tresor sense esforç semblava com si no estigués decidit a arreplegar-lo.

El sol s’aixecava lentament i inexorable entre els caps dels pujols que encerclaven la vall als seus peus i feia de gàbia a la presa esporuguida per la immediatesa del temut atac. Des de la seva posició privilegiada podia observar els moviments desesperats dels defensors. Portaven armes d’un costat a l’altre de les fortificacions. Els merlets s’omplien d’atemorits vilatans que empunyaven armes inexpertes. Les portes dels murs s’havien cobert per l’interior amb tota mena de baluernes per tal d’impedir l’accés dels assetjants. Aquell enrenou, però, no era altra cosa que els últims cops de cua d’una criatura condemnada. Alguns soldats, els pocs que hi havia, donaven ordres desesperades al poble que s’havia de defensar sense saber com fer-ho. La derrota era una certesa, l’esperança només restava en el després. Un després en mans dels segurs vencedors. Un després hostatge de la voluntat dels voltors que romanien a l’aguait per llançar-s’hi al damunt.

El seu cavall també semblava haver-se encomanat de la impaciència general. Neguitós, obligava el genet a un esforç addicional per tal de mantenir un pas pausat de revista. Quan arribà a l’extrem més oriental del front d’atac aturà la muntura. Tancà els ulls. L’assistent que l’acompanyava no entenia res. Es voltà per cercar la mirada d’un dels generals que els seguia de prop. Tots dos s’esguardaren amb estranyesa. Què estava passant? En aquells breus segons en els quals el mariscal romangué amb els ulls clucs, els episodis més importants de la seva carrera militar passaren veloços per la seva ment: la primera batalla vençuda, les primeres ferides, els primers botins. Tots ells embolcallats d’una èpica i d’un tremp que ara no podia trobar. Obrí els ulls i respirà fons. Amb la cara alçada, els llavis fortament tancats, les narius obertes llençà una mirada desafiant, primer a la tropa, i després als seus expectants generals. Seguidament dirigí els seus ulls a la fortalesa que l’esperava vall avall. El puny es tancava amb força sobre l’empunyadura de l’espasa. D’esquena als seus soldats i mirant cap als primers raigs del sol desembeinà de manera sobtada l’espasa. El so del metall ressonà per tota la vall. En el seu recorregut per les ones de l’aire deixà una estela fatal de determinació. Aquell tall en el blau del cel marcava l’inici d’una nova història. Donà el senyal d’atac. Un senyal ferm, amb contundència i ràbia. Una ràbia que sortia del seu interior més pregon. Havia de ser un atac despietat. Els dubtes tinguts no podien ser una mostra de feblesa. Ningú podia ser testimoni d’allò que no era.

“A l’atac! Sense pietat! No deixeu presoners!”

4 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. Jo que me pensava que no atacaria…?
    Quines ganes de guerra el mariscal😦

    Oi?

  2. Mortadel·la: saps allò de la natura de l’escorpí? Doncs això…

  3. M’encanten els teus relats. M’imagino al mariscal un jove farreny, amb caballera al vent, al braç alçat amb l’espasa brillant i el caball blanc amb les crins llargues, les potes del davant alçades, a punt de començar la batalla.
    Repeteixo, soc una fan dels teus relats!

    • Gràcies, Josefina!

      No cal explicar qui va guanyar la batalla, oi?😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: