La reina i el soldat

18 Novembre 2010 a les 06:00 | Arxivat a Contes, Tales | 4 comentaris
Etiquetes: ,

El soldat va picar la porta de la reina. Quan aquesta l’obrí, ell li etzibà, “No penso lluitar mai més per tu”.

Per a la reina aquella cara no era desconeguda i el va deixar entrar.

Un cop dins, continuà, “Veig el teu palau aquí dalt del turó i sempre m’he demanat qui és la dona per la qual tots matem. Però, de fet, marxo demà i, per mi, ja pots fer el què et sembli. Només et volia demanar abans el per què de tot plegat”.

Sense dir-li res, la reina el va conduir pels passadissos del palau cap a les seves estances tapissades de vellut vermell.

En cap moment es va treure la corona del cap, mentre caminava aaltiva i la mirada endavant. Un cop arribats a la sala del tron, li va ordenar que s’assegués.

“Et veig ara de prop i me n’adono que ets molt jove. Però he perdut més batalles que no pas n’he guanyat i tinc la sensació “, li digué ell, “que tot sembla fet per al teu divertiment. Em podries dir per quina raó?”

La jove reina el fità amb una mirada arrogant. “Mai no ho entendries i millor que ni ho provis”, respongué amargament.

Però la seva era la cara d’una nena i ell pensà que arrencaria a plorar. En lloc d’això, però, es tancà com si fos un vano.

“M’he empassat un secret que em crema, m’esquinça per dins i sovint em fa sagnar”, confessà per sorpresa la reina, mentre se’l mirava amb un ulls  a punt de vessar llàgrimes.

Aleshores, ell posà tendrament la seva mà sobre el cap d’ella i la va fer seure a terra al costat de la seva cadira.

“Quin neguit tens? Com et sents de feble mentre vius aquí apartada i no saps res del que passa realment a fora… Amb tot, però, deixa’m dir-te un cop més, que no tornaré mai a lluitar per tu”.

Alçant-se de la cadira la prengué de la mà i la portà cap a la finestra. El sol era daurat però el cel era gris i per la seva mirada es veia que ella desitjava molt més del què podia explicar. Però sabia molt bé com això l’atemoria i va girar el cap per no tornar-lo a mirar mai més a la cara.

Ell continuà, mentre buscava els ulls d’ella que li fugien, “Vull viure honestament, tenir el que em mereixo, donar tot el que pugui i estimar una dona jove a qui no entenc. S’Altesa, les seves maneres em són ben estranyes”.

La tremolor li va fer caure la corona a terra i pensà per uns moments amb horror que se li havia trencat. Va romandre allà, palplantada, avergonyida del mal que li feia el cor. Va endurir el gest i va menar el soldat cap a la porta on li va demanar que l’esperés. Només seria fora una estona.

Lluny en la distància de les cambres ocultes del palau, la seva ordre es va fer sentir i el soldat va ser executat, mentre esperava, inútilment, la resposta de la jove monarca.

I mentre la reina, en la seva soledat escollida, se seguia turmentant, la batalla continuà…

(Traducció lliure deThe Queen and the Soldier‘ de Suzanne Vega)

4 comentaris »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. Brutal!

  2. Quants records, aquesta cançó! (Millor que la d’ahir…)

  3. i així perpetuem les misèries, això si, amb l’halo d’imperiositat necessari.

  4. Clídice, aquesta reina té molts significats, molts!!! El poder mal exercit, no només pels governants, pot fer molt de mal.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.

%d bloggers like this: