#històriesdeltren 2 (2a part)

23 febrer 2012 a les 09:00 | Arxivat a Contes, historiesdeltren, Tales | 15 comentaris

(si voleu llegir la primera part, clickeu aquí)

Davant meu l’estudiant d’empresarials de faccions no massa agraïdes s’està transformant. Les faccions de la cara li canvien. Unes enormes arrugues li comencen a solcar el rostre. Els cabells comencen a emblanquinar-se. Mica en mica, la universitària dels apunts ‘Hello Kitty’ s’està convertint en una vella de quaranta anys! Em recorda una d’aquelles escenes de les pelis de l’Indiana Jones quan els dolents es tornen vells de cop i s’acaben desfent en  pols. Aquí, a la part final, però, no hem arribat.

Estic paralitzat pel terror. La noia se m’abraona. Sembla que em vol dir alguna cosa. No pot, no li surten les paraules. Un alè de mort li surt de la boca. Quin fàstic! Però com pot ser tan gore això dels ferrocates, Déu meu! Vull un cotxe!

Finalment, pot parlar. ‘No t’espantis, no t’espantis’ em diu. ‘No, no m’espanto! Una paia se’m mig desintegra al costat i em quedaré tan tranquil… no et fot!’, penso. No goso dir res, però. Ella segueix amb el seu relat en un català artificiós sense ‘a’s neutres i farcit de ‘algus’ i ‘pues’. Fent un esforç, però, l’arribo a entendre.

‘Sóc víctima d’un encanteri (ella diu ‘hechís’, però jo he preferit normalitzar la seva prosa per a una millor comprensió dels lectors). Fa molts anys vaig començar a estudiar empresarials. No m’agradava gaire. Vaig començar a fer campana de les classes i passava més temps al bar que no pas a l’aula. Un bon dia vaig conèixer uns nois. Eren més grans que jo. No sé què hi feien allà. Em van començar a emborratxar amb Voll Damms’. ‘Cutres…, em dic a mi mateix (perdó). ‘Finalment, em desperto en una taverna del port. Al meu voltant, aquells nois ballaven i cantaven al meu voltant. “Clavelitos, Clavelitos…”. Ho vaig veure clar. Eren membres de la Tuna… M’havien segrestat i em tenien com a víctima d’una de les seves farres. Em vaig deixar anar derrotada. Vaig veure uns tres litres de ‘Agua de Valencia’ i des d’aquell dia em vaig convertir en una mena d’immortal. Era un d’ells, no envelliria mai de la vida. Només tornaria a la meva edat real si un príncep blau (en la versió original: ‘prínsipe asul’) em cridava a l’orella (no em preguntis el per què d’aquesta burrada d’encanteri, però és així i aquesta és l’explicació que vaig trobar per internet). Has estat tu… finalment, qui m’ha alliberat del malefici’. Conclou amb aquestes paraules. ‘Espero que no em vulgui fer un petó. Puc trallar perfectament, si ho intenta’, em dic a mi mateix.

Dit això, però, recull les seves coses, s’aixeca i baixa a la parada de Sant Cugat. Jo, paralitzat, em quedo al meu seient i em passo de llarg d’estació. Baixo a Valldoreix i torno caminant a casa. Una mica d’exercici i d’aire fresc m’aniran bé per recuperar-me de l’ensurt. Això del tren cada dia està pitjor.

FI